El realitzador iranià Jafar Panahi guanya La Palma d’Or amb Un simple accident, una faula política amb el fons de la tortura del règim. Rodat com totes les seves pel·lícules en la clandestinitat al seu propi país, el jurat del Festival de Canes 2025 envia així un missatge contundent, també cinematogràficament, al règim de Teheran. Panahi ja havia obtingut altres premis a Canes, però aquest que és el màxim semblava evident pels riscos que segueix corrent, ell i els seus actors/actrius, i per la capacitat que té de fer de la necessitat virtut i acabar transmetent una idea del cinema, la societat i la creació de força i reconciliació davant d’un poder abjecte.
La resta del palmarès és prou equànime, amb cinc grans pel·lícules entre les Palmes d’Or, Plata i Bronze: Sentimental Value, de Joachim Trier, per a la plata; i ex aequo Sirât, del gallec Óliver Laxe, i Sound of Falling, de l’alemanya Mascha Schilinski, per al bronze. Amb una altra gran guanyadora com és L’agent secret, del brasiler Kleber Mendonça Filho, millor direcció i millor actor per a Wagner Moura. El guardó de la millor actriu ha estat per a la francesa Nadia Melliti pel seu paper queer procedent d’una família musulmana a La filla petita, de Hafsia Herzi. Els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne segueixen col·lecionant premis a Canes (el novè) i es tornen a emportar el de millor guió (per segona vegada) per Joves mares, que potser hagués merescut un ex aequo de les seves quatre actrius amateurs. Finalment, s’ha atribuït un Premi Especial del Jurat a Resurrection, de Bi Gan, l’obra amb diferència més original de la selecció, encara que irregular, del jove xinès.
En una selecció on potser no destacava cap pel·lícula especialment per sobre de les altres, i amb algunes cintes que possiblement no estaven a l’altura, el film de Panahi sí que disposava d’una autoritat moral. Tant per les condicions en què l’ha tornat a realitzar com pel seu control del tempo, direcció d’actors i recreació en una simple però ben tramada història del que passa a les presons iranianes, que ell mateix ha patit. En una sola jornada, els seus protagonistes s’enfronten al dilema del que en fan d’un dels seus torturadors trobat per casualitat, els problemes de consciència que això els hi planteja i la seva decisió final. Sense perdre l’humor per part de Panahi, que és capaç també de fer-ne una sàtira.
Continua llegint la crònica en el Blog París/Bcn de Viçens Batalla
Catalunya Plural, 2024 
