La imatge de Jaume Collboni presentant l’obra de Javier Mariscal a la cocteleria Dry Martiny representa l’enèsima estampa de la manca de rumb de la Barcelonitat. Incapaç d’imaginar-se de nou, recorre a aquelles velles glòries que van configurar la Barcelona olímpica — el que fou el darrer moment d’impuls i transformació de la ciutat — que, sense entrar a valorar-lo críticament, roman encara avui com el darrer gran moment d’orgull d’una Barcelona passada.
La identitat no és — com presenta la dreta — l’obediència cega a un conjunt de símbols, com la pàtria i la bandera. Per a sentir-se vinculat amb una terra i una identitat, cal habitar i reconèixer-se en uns espais i unes pràctiques compartides. La identitat sol·licita de la familiaritat suficient per a poder generar un hàbit amb l’entorn i poder-se projectar en el temps en aquests mateixos espais.
No pot haver-hi identificació amb una ciutat o un barri si la botiga de la cantonada canvia cada dos, tres o quatre anys. De la mateixa manera que no podràs sentir-te com a casa en el teu edifici si els teus veïns canvien dia sí, dia no. La identificació requereix la constitució del llaç social amb les persones. Ha de permetre generar la fantasia que et permeti generalitzar i poder dir: “els barcelonins som d’aquesta o altra manera”. Val a dir que la barcelonitat — el sentiment de pertànyer a una cosmologia compartida de tradicions, de llocs, d’hàbits i de persones — ja fa força temps que camina sense rumb.
Grosso modo, es poden distingir tres grans etapes de la barcelonitat que ens condueixen al moment present.
La barcelonitat del passat
Cap a la segona meitat del segle XIX la barcelonitat es comprenia des de dos pols diferenciats. Un era el de la burgesia industrial (i sovint esclavista) de la Catalunya dels Güell, López, Bonaplata i companyia. L’altra, la Barcelona popular, políticament mobilitzada i vinculada amb les tradicions de tall socialista i anarquista.
Els primers, les elits locals, van finançar alguns dels edificis més icònics de la ciutat en l’època del noucentisme, van assentar les bases de la Barcelona burgesa — avui parcs recreatius exclosos de la gent de la ciutat com el Parc Güell o postals gastades de viatge —. Unes elits que, tot i comportar-se com a tal en l’eix de classe, estaven vinculades amb el seu entorn, doncs, majoritàriament, residien a la ciutat. Avui, les elits de la ciutat són elits transnacionals amb seus a Nova York, Pequín i Qatar, i, òbviament, el grau de vinculació amb la identitat de la ciutat és nul.
La Barcelona popular ens va deixar una herència que posava l’èmfasi en el compartit per la comunitat; van fundar casals i ateneus populars; van organitzar cooperatives de consum i producció, van impulsar societats de socors mutu i colònies obreres. Aquesta Barcelona era conflictiva i solidària. La ciutat de les festes de barri a les places, de lluita obrera i d’assemblees al carrer.
El franquisme va destruir Barcelona, tant literalment com metafòricament, enfonsant la seva confiança i erosionant-ne la memòria. La barcelonitat que neix en el postfranquisme recupera part de la seva identitat comunitària arrel de l’organització del veïnat en Associacions de Barris, amb una generació de veïnes i veïns que van reivindicar el dret a l’espai públic, l’habitatge digne, els serveis bàsics i una cultura popular arrelada als barris. Els moviments d’okupació dels anys noranta van suposar el darrer fil roig d’aquesta barcelonitat que, a poc a poc, anava essent ofegada.
La Barcelona guapa… i buida
La barcelonitat que es va anar imposant en acabar la dictadura neix de la hibridació entre l’acomplexament i la pèrdua de confiança pròpia — la marca tenebrosa del franquisme —, i l’abraçada del neoliberalisme global, que va començar a canibalitzar la ciutat, un diamant brut que encara estava per explotar. El resultat d’aquests dos factors és el naixement d’una ciutat identitàriament insegura que es constitueix essencialment a través de la mirada de l’altre: del turisme, dels jocs olímpics, i del Fòrum de les Cultures. Barcelona volia ser guapa, perquè necessitava validació externa… i li mancava amor propi.
La Barcelona aparador reflecteix l’absència d’identitat pròpia. Com un mirall, la barcelonitat significa ser el que l’altre desitgi ser: a vegades barata, bruta i cridanera — la Barcelona del turisme barat i la sangria fresca. D’altres, elegant i primmirada, filla de la Barcelona del disseny i la publicitat.
Quan Barcelona en Comú va arribar a l’alcaldia ho va fer amb un discurs que recuperava el fil històric de la identitat de la Barcelona popular. Aquest va ser el seu principal èxit de campanya i una de les raons principals (l’altra va ser el magnetisme i les capacitats polítiques d’Ada Colau) per la qual va poder articular, gairebé del no-res, un esperit d’època que la vinculava amb el passat. Lentament, però, va anar perdent part d’aquest esperit combatiu que la va empènyer a l’alcaldia.
Avui, la fotografia de Jaume Collboni amb Javier Mariscal és simptomàtica d’una altra cosa. D’una ciutat que torna a estimar-se només quan se sap mirada; que es pensa contemporània en funció dels artistes que pot exhibir als bars de disseny i en els racons més cool de l’Eixample. I que, rere la façana de neteja i ordre, reinstaura una barcelonitat sense poble, sense conflicte, sense política.
Pensar la barcelonitat avui exigeix, doncs, no només una arqueologia de les seves dues ànimes — la burgesa i l’obrera — sinó també una crítica a la forma en què aquestes dues memòries són utilitzades per legitimar el present. Quina idea de ciutat és possible més enllà de la postal turística o del relat nostàlgic? És possible una Barcelona que no sigui només aparador, sinó que torni a ser taller, escola i plaça pública?
Potser la pregunta clau no és com volem que ens vegin, sinó com volem viure. Continuarem pensant la barcelonitat.
Catalunya Plural, 2024 
