En la política contemporània, les relacions de poder no es defineixen únicament per la posició institucional o la capacitat econòmica. Hi ha una dimensió psicològica —sovint infraestimada— que modela aliances, jerarquies i ruptures. La relació entre Donald Trump i Elon Musk n’és un cas de manual. Dues figures aparentment semblants: ambicioses, omnipresents, amb pulsió messiànica i obsessió mediàtica. Però estructuralment diferents. I aquest matís és clau per entendre per què, en aquesta relació, qui ha controlat sempre els temps i els termes ha estat Trump.
Al final ha passat el que apuntàvem en aquest article: Trump li ha tret tot el suc possible a Musk, i quan s’ha adonat que era un personatge tòxic, l’ha acabat descartant. Trump és un narcisista patològic. No hi ha una altra manera de dir-ho. I no en el sentit col·loquial que la paraula ha adquirit en la cultura popular, sinó en la seva accepció clínica més rigorosa: un subjecte incapaç de reconèixer una altra subjectivitat que no sigui extensió de la seva. En Trump no hi ha espai per a la reciprocitat, ni per a la lleialtat, ni per a la memòria afectiva. Tot vincle s’estableix des de la utilitat immediata per a la narrativa del seu propi jo. Allò que no reforça aquesta ficció d’omnipotència senzillament no existeix. I quan deixa de ser útil, es descarta.
Musk, en canvi, respon a una lògica diferent. És cert que comparteix el deliri de grandesa, aquesta pulsió messiànica de qui creu estar canviant el món a cada pas. Però a diferència de Trump, el seu ego és fràgil. Necessita agradar, ser validat, reconegut com a visionari. Durant anys va buscar aquest reconeixement en les elits tecnològiques de Silicon Valley, en els fons d’inversió, en els governs demòcrates. Quan aquest món va començar a apartar-se’n, Musk va girar cap a la dreta populista, on va trobar una via ràpida per mantenir la seva centralitat mediàtica. Ho va fer a través d’inversions, declaracions, polèmiques i, sobretot, diners.
Perquè Musk ha estat, durant els darrers anys, un dels grans finançadors de l’òrbita trumpista. No només a través de donacions personals, sinó facilitant entorns favorables a les seves plataformes i teixint aliances amb sectors ultraconservadors. Era, per a Trump, una eina perfecta: combinava la imatge de modernitat, d’innovació, de capitalisme cool, amb un discurs cada vegada més alineat amb la dreta autoritària. Per a un candidat necessitat d’ampliar la seva base més enllà dels jubilats de Florida i els evangelistes de Texas, Musk oferia una via d’accés al públic jove, masculí i tecnòfil. I mentre va servir a aquest propòsit, se li va atorgar espai.
El problema —sempre n’hi ha— és que Musk no sap ocupar posicions subordinades. I menys encara davant figures amb un ego absolut. En els darrers mesos, les tensions van anar en augment. Musk va començar a ocupar massa protagonisme, a deixar anar insinuacions d’influència sobre les decisions de campanya, a buscar titulars que el situaven no com a aliat sinó com a actor central. I això, en la lògica narcisista de Trump, és inassumible. La política espectacle permet aliats sorollosos, però no competidors mediàtics. I Musk s’havia convertit en això.
A més, els problemes empresarials de Musk començaven a incomodar l’administració republicana. Les caigudes en borsa de Tesla, les polèmiques entorn de X (l’antiga Twitter), els litigis laborals i mediambientals, i les tensions pels contractes públics amb SpaceX i Starlink, començaven a erosionar la utilitat política de Musk. En un moment clau de la campanya, quan la prioritat absoluta és evitar distraccions i fuites de suport, Musk s’havia transformat en una figura problemàtica. Massa autònom per ser gestionat. Massa dependent per ser respectat.
Així que Trump va fer el que sempre fa en aquests casos: deixar-lo caure. L’operació és clàssica: com diria Freud, en els sistemes on regna el narcisisme patològic, tot objecte d’amor o admiració és provisional, destinat a ser expulsat tan bon punt deixa d’alimentar l’ideal del jo.
El balanç d’aquesta relació, en qualsevol cas, ha estat un win-win transitori. Musk va obtenir contractes públics multimilionaris, protagonisme polític i una centralitat mediàtica que durant un temps li va servir per compensar la seva pèrdua d’estatus en el món empresarial tradicional. Trump va aconseguir finançament, legitimació tecnològica i una pàtina de modernitat útil per competir amb els demòcrates en un terreny que sempre se li havia resistit. Però qui ha tingut sempre la paella pel mànec ha estat Trump. No per tenir més diners, sinó perquè, a diferència de Musk, Trump domina els ressorts emocionals de la política, de la mateixa manera que el que fa bullying és capaç de detectar la por als ulls les seves víctimes.
Aquest episodi confirma, de passada, un patró més ampli en la política espectacle contemporània: l’auge de figures la centralitat de les quals no es deriva del seu projecte polític, sinó de la seva capacitat de produir espectacle. El que és interessant no és la ideologia que professen, sinó la posició que ocupen en la coreografia mediàtica. Musk va creure que podia mantenir-se en aquest cercle permanentment. Error de càlcul. Perquè davant un narcisista patològic com Trump, tots —rics, influents, populars— són prescindibles.
Catalunya Plural, 2024 
