Informo la gentil audiència que aquesta pròspera primavera que acaba amb calor virulenta encara m’impedeix passejar m’agrada per a poder analitzar i escriure fil per randa la Història àgrafa de Barcelona, però ja se sap que déu escanya, però no ofega.
La solució que he adoptat, demencial per a qualsevol altre ésser humà, consisteix a voltar gairebé de matinada, quan acabo la meva feina a la ràdio. Surto a les onze de la nit i aprofita els quilòmetres caminats per a baixar tota l’adrenalina de l’emissió, calmant-me mentre observo com la ciutat es transforma amb gran celeritat, de manera gairebé invisible perquè les fites de la perifèria venen menys i tenen al voltant moltes catàstrofes ocultades per l’administració socialista, idèntica en això, si bé més eficient al no tenir tants detractors i gaudir d’experiència, als Comuns d’Ada Colau.
Abans d’encetar una múltiple crítica argumentada, en realitat de persona que va als llocs on passen els fets, llançaré un elogi inesperat. Des del 22@ vaig anar sense gaire pressa des del Clot i el passatge Gassol fins a Concili de Trento, nom que els franquistes posaren a la continuació de Consell de Cent perquè als marges som menys que el centre fins i tot pel nomenclàtor.
Un cop vaig deixes enrere Bac de Roda el carrer s’adapta a la morfologia i quan arribes a la biblioteca García Márquez genera un ambient propi que és una magnífica forma de salvar obstacles i plantejar un limbe integrat, si bé diferent de la resta tot de tot aquest conjunt, més notori del que sembla a simple vista, en essència perquè no hi va ningú i tampoc interessa als mitjans excepte en bodes, bateigs i comunions.
De la biblioteca vaig ascendir fins a l’església de Sant Martí de Provençals mentre pensava a la meva ruta del matí anterior, amb visita a la torre del Fang, sense pla de rehabilitació almenys fins a 2027, hauria de fer vergonya als regidors, i molt ben envoltada del futur parc, l’actualitat amb arbres dalinians amb el pont de Calatrava al fons. A la seva dreta subsisteix un campament de barraques, mentre la màfia de la ferralla enclavada fins fa poc a la Fortaleza medieval tocà el dos, o més aviat els foragitaren.
A on anaren? Us he d’advertir que a Barcelona, si no s’efectuen veloçment les obres als solars buits, aquests s’omplen de barraquisme espontani, que després es consolida sense res a envejar dels seus avantpassats dels anys cinquanta.
Des de l’església de Sant Martí, bonica en qualsevol tessitura malgrat el veïnatge de tants blocs antiestètics, continuo pel pont del Treball Digne fins a la nau Bostik a la Sagrera i l’edifici de l’Española, una filial de la Fabra i Coats. A la corba precedent detecto no una obertura, sinó metres i metres de barraques que la nit emmarca moltes fites postmodernes, de Calatrava a la torre Agbar. Hi ha serrellers, homes i dones de l’est d’Europa, negres africans i almenys un albanès, amb el que vaig parlar el diumenge al matí.
A aquella hora, un xic més tard de mitjanit, vaig mirar des de prop i després vaig anar a l’altre costat per a tenir una vista panoràmica. Vaig retenir el vist i les sensacions, comminant-me a retornar, com vaig fer des del Guinardó. Vaig descendir per Garcilaso per a anar directe al parc. Vaig treure les fotos primàries per a aquest article i vaig conversar amb l’albanès a canvi de reposar uns minuts la càmera. Ell havia aterrat feia poc i si, alguns podien ser de la torre del Fang, com evidenciaven molts carros de la compra, però al campament, com he esmentat, hi havia gent de totes les nacionalitats.
Vaig acomiadar-me, tot esbrinant el perímetre de la barracòpolis. Aquell “alguns podrien ser la de la torre del Fang” tampoc em sorprengué perquè tot Gran de Sagrera és un camp de misèria on, com a Vallcarca, succeïren incendis. Ho hem comentat en aquesta columna desenes de vegades, sense resposta ni escolta. Així i tot, aquest barraquisme intensiu ara es concatena amb del pont de Treball Digne, que mor a Berenguer de Palou amb Garcilaso, sense mirades alienes per ubicar-se rere un edifici d’habitatge públic, nou de trinca.
Abans de recorre’l vaig veure a una dona asseguda a terra amb algunes possessions. El seu domicili era darrere una tanca. Devia ser la díscola del barri improvisat, invisible per a la majoria dels passants i no cal dir-ho pels governants i d’altres sospitosos habituals.
Ara el cap és la mini urbs del pont del Treball Digne per l’exili dels del de Calatrava. Gran de Sagrera té un subsol darrere de murs ruïnosos amb ancianes que estenen la roba, nens que juguen i senyors que planten pals a terra. Les banderes serveixen per a tapar vergonyes. A la vora l’estació de mercaderies, segons una font a demolir, quan és un històric que dona identitat a la zona, a més de poder reformular-se des d’un vessant residencial o els típics equipaments. Per què no un museu del ferrocarril que engaltaria amb la Bostik i la Nau Ivanow per a parir un nou eix cultural de la perifèria?
A una de les finestres de l’estació un cartell, del que no publico la instantània que vaig fer perquè no és gaire clara, clama per un xic de pietat envers famílies vulnerables amb nens de 0 a 12 anys. La pietat municipal estiva en deixar que malvisquin fins a una emergència d’obres. Abans toleren sense témer per la seva imatge, ja que els metges solen caure en l’ostracisme. Coneixien els barcelonins dels setanta les barraques de La Perona?
Alguns sí, mentre els altres continuarien en la rutina de casa a la feina i de la feina a casa. Ara la Perona té successores. És un altre punyal de la crisi de crisis del nostre segle a Barcelona, Catalunya i Espanya.
El consistori de Jaume Collboni ama actes que venguin globalització del seu mandat i empra la sordina en el local. Curiós aquest anar amunt i avall amb l’avió sense haver passejat per aquests racons tractats de manera arbitrària o des de la inacció. Això també s’aprecia en com han canviat el nom del passatge de Bofarull, que recorda a un carrer de pes i sense cap memòria històrica pagada pel municipi, per Miquel Garralaga. Les naus de l’esquerra, encara amb els logos de les empreses d’abans, es remodelen a l’interior per a gentrificar com déu mana.
Si aquesta promoció de medalles a l’exterior beneficia a la ciutat no tinc res en contra, si bé agrairia, sobretot des del socialisme barceloní, un pensar en Maragall i el seu caminar tots els barris. Ell, al funeral de Joan Brossa, m’animà a perdre’m, senyal que amb els anys entenc com la manera ideal de trobar-me. En el passeig amb seriositat de les setanta-tres barriades no es va a netejar la façana per a que sigui bonica, sino a trencar la paret per a resoldre problemàtiques.
Catalunya Plural, 2024 
