Entrevista original publicada a LaMarea.
Des dels monopolis venecians del segle XV fins al copyright en els programes informàtics, el copyright ha estat una eina de poder, creativitat i conflicte. David Bellos, professor a la Universitat de Princeton i coautor, juntament amb Alexandre Montagu, del llibre Copyright: la indústria que mueve el mundo (editat per Península), traça la trajectòria històrica dels anomenats drets d’autor, un mecanisme legal que suposadament havia de protegir els autors d’obres escrites i que, amb el temps, ha esdevingut un mecanisme de lucre per part de les grans corporacions: «Hi va haver un moment al segle XVIII, durant la Il·lustració europea, en què va sorgir la idea que els interessos corporatius s’havien tornat massa poderosos… Però al segle XX, aquells principis es van esvair».
En aquesta entrevista, desgranem com una llei pensada per protegir els creadors va acabar en mans de les corporacions, per què van sorgir iniciatives com la llicència Creative Commons, i com la batalla pel control dels algoritmes podria decidir qui —o què— escriu les regles del segle XXI.
El teu llibre comença amb una frase interessant: «El copyright és la història del copyright». Ens podries explicar aquesta idea?
El que vull dir amb aquesta frase que cites és que no hi ha cap manera abstracta, lògica o basada en el sentit comú per explicar per què el copyright s’ha convertit en el que és avui, excepte a través de l’estudi de la seva història real: els nombrosos passos, gairebé aleatoris, sovint estranys, que van portar a conseqüències imprevistes. Aquests petits canvis acumulatius van donar lloc a girs sorprenents en la naturalesa del copyright, especialment en els darrers 50 anys, encara que el procés es remunta a uns 200 anys enrere. En altres paraules, rebutjo qualsevol intent de definir el copyright en termes abstractes o filosòfics i, en canvi, el presento com una acumulació d’esdeveniments històrics; el que podríem anomenar una «història de ruta crítica».
Traslladem-nos a la Venècia renaixentista, que tu identifiques com la ciutat on neix prematurament el copyright. Què va motivar una ciutat-estat del segle XV a establir els anomenats «privilegis» i com es diferencia de la nostra concepció actual del copyright?
Segons el meu entendre dels orígens de la propietat intel·lectual a la Venècia del segle XV, va sorgir de la conjunció fortuïta de dos factors molt diferents. D’una banda, Venècia volia atreure mà d’obra qualificada de l’estranger per produir béns que en aquell moment eren gairebé misteriosos a Occident, com la seda, el vidre acolorit o el coure treballat. En lloc de limitar-se a importar aquests productes, volien convertir-se en un centre manufacturer. Per aconseguir-ho, van implementar el que avui en diríem un «programa de visats daurats»: oferien als artesans i treballadors especialitzats de l’Est drets exclusius sobre els seus oficis durant set anys —el temps considerat necessari per formar un aprenent i transferir tecnologia—. Això va començar a mitjan segle XV i va funcionar tan bé que, per exemple, el vidre de Murano encara avui n’és un llegat directe.
El segon factor va ser l’arribada de la impremta des del nord d’Europa. Johannes von Speyer, el primer impressor que es va establir a Venècia, va rebre un privilegi similar. Així, quan la impremta es va expandir a altres països, va portar amb ella la idea del monopoli sobre la producció de llibres. Primer es va aplicar a categories senceres, com llibres de lleis o teologia, i després a obres individuals. No era exactament un dret de propietat, però a la pràctica funcionava igual: si tenies el privilegi exclusiu d’imprimir un llibre, tenies el mateix control que si fossis el seu propietari.
Crida l’atenció que el copyright venecià protegís interessos comercials i no pas autors individuals. Diries que la protecció al creador ha estat més una excepció que la norma en aquesta història?
Sí, malauradament és així. Perquè, més enllà de la cultura oral o performativa, els objectes culturals tenen una dimensió material. Una novel·la no és realment una novel·la fins que algú la imprimeix, la publica i la distribueix. En altres paraules, la circulació d’aquests objectes sempre ha depès d’estructures industrials, i les lleis ho han reflectit. Tot i això, hi va haver un moment al segle XVIII, durant la Il·lustració europea, en què va sorgir la idea que els interessos corporatius s’havien tornat massa poderosos. Va ser aleshores quan es va introduir la noció de protegir no només els editors, sinó també els creadors i el públic, garantint que els autors rebessin una compensació justa i que la cultura fos accessible. Però al segle XX, aquells principis es van esvair. Avui són poc més que una nota a peu de pàgina en les discussions sobre copyright.
Parlant de la capacitat de monopolitzar el mercat, la Stationers’ Company sembla un cas paradigmàtic. Com funcionava aquest gremi editorial fundat a finals del segle XIV i quines conseqüències va tenir per a la circulació d’idees?
Era, essencialment, un càrtel. A Londres, el nombre d’impremtes estava limitat per llei a només 80, i aquestes operaven com un gremi medieval: controlaven preus, regulaven la qualitat i fins i tot tenien els seus propis tribunals interns. Amb el temps, la Corona els va delegar l’autoritat per atorgar privilegis d’impressió, cosa que els va convertir en els reguladors de facto del comerç de llibres. Això va generar un sistema corrupte: els preus dels llibres eren artificialment alts, les impremtes es transmetien com a béns familiars, i obres fonamentals de la literatura anglesa, com les de Shakespeare, quedaven en mans d’uns pocs impressors que podien decidir si publicar-les o no. Aquest abús va portar, en part, a l’Estatut d’Anna de 1710, el primer intent seriós de reconèixer els drets dels autors. Encara que, com sovint passa, l’aplicació real de la llei va trigar dècades.
Saltem al 1909, perquè es produeix un salt decisiu en la història del copyright amb la llei nord-americana d’aquell any, en què el concepte d’«autor» s’equipara al d’«ocupador». Va ser un canvi tècnic o l’inici d’una estratègia empresarial perquè les companyies poguessin anar absorbint els drets creatius dels autors?
Sí, sens dubte va ser un punt i apart en la història del copyright, però dubto que els qui van redactar aquella clàusula n’endevinessin les conseqüències. Originalment, la llei volia resoldre un problema pràctic: obres com mapes, taules logarítmiques o manuals escolars no tenien un autor clar, però requerien inversió i protecció. Tanmateix, el resultat va ser que les corporacions van passar a controlar els drets durant períodes absurdament llargs. Avui, la major part de la cultura comercialment viable és en mans d’empreses, no d’individus.
I en aquell mateix segle, amb la llei de 1976, el copyright s’estén també a les innovacions en els programes informàtics.
La reforma pretenia modernitzar el sistema, però incloure el codi informàtic va tenir efectes imprevistos. Va distorsionar la relació entre tecnologia i programari. El resultat és que el programari propietari es va tornar molt més valuós. MS-DOS, el sistema operatiu d’IBM creat per Bill Gates, es va beneficiar enormement del copyright —no de les patents—. Si hagués estat patentat, seria de codi obert des de fa dècades. Però sota el copyright, continuarà protegit fins a 70 anys després de la mort de Gates.
Com a reacció a això, van sorgir iniciatives com Creative Commons o el programari lliure. Sembla que cada moviment en la història del copyright genera una contrareacció.
Absolutament. Vivim en una era en què els béns immaterials dominen: consumim més cançons, pel·lícules i poemes que no pas patates fregides. L’economia gira entorn d’això. Creative Commons i el moviment de codi obert —com Wikipedia— són reaccions vàlides. Però hi ha una diferència clau: Creative Commons és un acord voluntari, no la llei. Segons la llei, el copyright neix automàticament en el moment de crear alguna cosa —fins i tot un gargot en un tovalló—. Creative Commons existeix al costat del copyright, però no el substitueix.
Una alternativa que s’entén també políticament, en tant que defensa una visió coral de la propietat dels drets d’autor…
Sí, aquest és el conflicte. Als segles XVIII i XIX, el copyright va crear un domini públic ampli. Però al segle XX, les lleis es van expandir i el domini públic es va reduir. Creative Commons intenta recuperar aquest espai, però no és una solució definitiva. Necessitem un debat seriós sobre els límits del domini públic. La gent potser accepta que els autors mereixen uns ingressos, però el copyright no és l’única manera d’aconseguir-ho.
Última pregunta: Com afecta la IA al copyright? Qui és el propietari d’un text generat per un chatbot?
És una frontera crítica. Podria ser la fi del copyright… o de la civilització. Recentment, l’Oficina de Copyright dels Estats Units ha aclarit que només els humans poden ser autors. No pots registrar una obra a nom d’una IA.
Però hi ha un buit: als Estats Units (i potser a la Unió Europea), pots registrar una obra sota un nom sense demostrar que aquella persona l’ha creada. Què passa si el propietari d’un sistema d’IA registra obres com a «Marc Aureli»? Legalment seria un caos. Si la llei decideix que els propietaris de les IA són els propietaris de les seves creacions, el joc s’haurà acabat. Si no, ens inundarà de contingut impossible de distingir entre protegit i lliure. Ja convivim amb coses fora del copyright —lleis, mapes—, però amb la IA serà molt més confús.
Catalunya Plural, 2024 
