No deixa de ser curiós aquest afany constitucionalista perquè personalitats destacades que avui es situen en l’òrbita del PP van ser molt crítiques amb el text constitucional sotmès a la validació de la ciutadania. S’han comentat sovint els articles de José Maria Aznar al diari Nueva Rioja l’any 1979 atacant la Constitució: que l’economia podria anar “cap a pendents estatificadores i socialitzants”, que ens podíem encaminar cap a “l’escola única”, que “el dret a la vida” no seria “eficaçment protegit”, i que el desenvolupament de les autonomies es faria “sota la prevalença de tendències greument dissolvents amagades sota el terme nacionalitats”. També considerava que el text constitucional s’havia elaborat “d’esquena” al poder legislatiu en el qual definia com a “atemptat al Parlament”. Si no era una esmena a la totalitat se li assemblava molt.
Avui Aznar i Núñez Feijóo es consideren més constitucionalistes que ningú i es presenten com a màxims, i gairebé únics, defensors del sistema constitucional. Es basen en una interpretació restrictiva de la Constitució, avalada durant una etapa per un Tribunal Constitucional al seu servei, que va posar punt final a la primera època en què la institució havia gaudit d’un prestigi poc discutible. I expulsen de la Constitució els hereus dels ponents de PSOE, PSUC i CiU, que van ser molt més decisius que l’exministre franquista Manuel Fraga, representant d’Alianza Popular, en la confecció del text constitucional.
El PP actual sintonitza amb les prevencions que Aznar expressava ara fa quaranta-sis anys davant el Títol VIII de la Constitució. Per a ells, “nacionalitats” vol dir “regions”, amb la qual cosa no s’entén per què els constituents van utilitzar dos conceptes diferents per definir realitats diferents. Per a ells, l’article fonamental que regula la relació de l’Estat amb les comunitats autònomes és el 155 que permet suspendre l’autogovern, tal com es va fer amb Catalunya l’any 2017, i no pas l’article 150.2 que permet transferir o delegar a les autonomies competències exclusives de l’Estat, mitjançant una llei orgànica. Si en lloc d’utilitzar la filosofia repressiva del 155 l’Estat hagués aplicat la flexible del 150.2 per incrementar l’autogovern de Catalunya, tal com va fer el mateix Aznar l’any 1997 quan va pactar amb Pujol les competències de trànsit, potser la història dels darrers anys hauria estat diferent.
El PP contra el català
Hi ha una qüestió en la qual el PP, per influència de Vox i perquè li surt de dins, és avui tan especialment bel·ligerant que se situa fora de la Constitució: l’animadversió manifesta contra les llengües que no són el castellà, segurament perquè veu en la diversitat lingüística la millor prova de l’existència d’aquelles nacionalitats o nacions que no vol reconèixer.
L’article 3.3 de la Constitució assenyala que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Quan la indocumentada presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, menysprea públicament el català i l’eusquera en la Cimera de presidents contravé aquest article perquè falta al respecte a dues llengües oficials i als milions de persones que les parlen. I el fet adquireix major gravetat perquè és protagonitzat per un càrrec públic i és retransmès gairebé en directe pels mitjans de comunicació.
També vulneren l’article 3 de la Constitució les croades organitzades per PP i Vox al País Valencià i les Illes intentant establir la censura en biblioteques públiques prohibint revistes en català, impulsant mesures contra l’ensenyament en català a les escoles o restringint el dret de la ciutadania a ser atesa en la seva llengua en serveis públics com la sanitat. Un episodi més de persecució de les llengües que no són el castellà acaba de tenir lloc al Senat: el PP ha rebutjat la iniciativa conjunta d’ERC, EH Bildu, PNB, Junts i Sumar per estendre l’ús de català, eusquera i gallec a tots eles debats i textos de la cambra alta, tal com ja es fa al Congrés. Tot i que la Constitució defineix el Senat com “la cambra de representació territorial” el PP no ha acceptat la proposta. La resposta del senador popular Alfonso Serrano, “¡Váyanse!” és la més clara il·lustració de quina és l’única política del PP amb relació a la qüestió territorial.
Especialment greu ha estat la recent campanya per impedir que català, eusquera i gallec siguin considerades llengües oficials i de treball a la Unió Europea. El PP s’ha dedicat a pressionar governs de dreta i extrema dreta per aconseguir-ho. Ells, que presumeixen de complir la legislació vigent, han oblidat que l’Estatut de Catalunya de 2006, que forma part del bloc de constitucionalitat, votat pel poble català i avalat en aquest punt pel Tribunal Constitucional, estableix en l’article 6.3: “La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural i lingüístic”. El PP ha fet tot el contrari del que marca l’Estatut i ha anat més enllà: ha intentat boicotejar la previsió estatutària.
És ben trist que càrrecs públics populars de Catalunya, el País Valencià i les Illes practiquin aquest autoodi i treballin contra la llengua de la ciutadania que haurien de representar, i que en alguns casos és la seva pròpia llengua. Especialment lamentable és el cas de la dirigent catalana del PP Dolors Montserrat, avui secretària general del Partit Popular Europeu, que sembla que s’hagi de fer perdonar els seus orígens i la seva evident dificultat per expressar-se en castellà.
El PP no és un partit constitucionalista. Més aviat és un partit situat al marge de la Constitució; un partit anticonstitucional.
Catalunya Plural, 2024 
