La setmana passada va ser dura per als maquilladors de Pedro Sánchez. El president del govern d’Espanya va haver de comparèixer alacaigut i demanant disculpes a la ciutadania. Després de molt de soroll, va sortir a la llum un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que apuntava a Santos Cerdán, Secretari d’Organització del PSOE, com a punta de llança d’una presumpta trama de corrupció (el típic en aquests casos: adjudicacions d’obres públiques). Al costat de la caiguda en desgràcia de José Luis Ábalos un temps enrere, la de Santos Cerdán es tradueix en un dur cop per a un govern que va néixer després d’una moció de censura que volia castigar políticament la corrupció del PP de M. Rajoy.
Davant aquesta situació, ens trobem amb abatiment o cansament per onsevulla, encara molt més que indignació. Si el PP presumptament roba tot el que pot, si el PSOE presumptament fa el propi… Quines conclusions podem extreure?
Les primeres conclusions, les més espontànies, solen anar en la línia de descriure a tota la classe política com una cosa abjecta en el qual l’honradesa és l’excepció, quan no és una cosa inexistent. En aquest sentit, els polítics serien com una sort de maledicció inevitable i, com a màxim, el que podem fer per part nostra és tractar de bregar amb això. Aquestes conclusions solen presidir les eventuals i puntuals converses entre amistats i família, quan es vol parlar de política però sense aprofundir molt en el conflicte.
Gairebé tan instantànies, solen ser les conclusions de signe contrari: tenim la classe política que ens mereixem, aquesta no és sinó el reflex de la societat de la qual emergeixen. Amb freqüència, aquest tipus de conclusions ocupen bastant espai mediàtic perquè solen valorar-se com a consideracions més reposades, meditades i prestigioses.
No obstant això, segons jo ho veig, no hi ha tanta diferència entre aquestes dues maneres de comprendre la corrupció política. Al cap i a la fi, en cap cas es desprèn cap mena de proposta, d’anomenat a l’acció o, ni tan sols, d’anàlisi que ens porti a comprendre la corrupció més enllà de la falta ètica individual o el pecat moral.
L’ètica individual no és suficient per a valorar aquest assumpte. Per descomptat, en la corrupció sempre hi ha involucrats individus concrets. Però això no significa que la confiança en l’honestedat de les persones pugui ser l’única salvaguarda per a un sistema sense corrupció (o amb escassa corrupció, almenys).
Si no sortim del paradigma de la bondat humana com a eix vector, el fastig només ens pot portar a l’abstenció o, com a màxim, a acceptar la teoria del mal menor: no m’agrada que els meus robin, però atès que els altres probablement també ho faran, prefereixo que continuïn governant els meus. La teoria del mal menor és temptadora i, cal dir, té bastant sentit quan ens falta temps i perspectiva. El més ràpid i pragmàtic és apostar pel mal conegut, ja se sap.
Si se segueix en el paradigma de l’ètica individual que confronta a “pomes podrides” VS. “gent honesta” no fem sinó reforçar les inèrcies del sistema existent. Fins al punt que el PP pot guanyar unes eleccions per la corrupció del PSOE… Quan fa no tant de temps va sortir d’aquí per les mateixes raons. Com a màxim: si el sistema bipartidista es desgasta molt traiem alguna crossa com a Ciutadans o Sumar per a collar fort una mica algun caragol solt i s’ha acabat…
L’obertura al feixisme és un preu massa alt al cansament per la corrupció. Però estarem d’acord que aquest cansament és d’allò més comprensible. Si combinem totes dues variables, és a dir, si comprenem que el cansament és normal i inevitable però es vol evitar que el feixisme sigui la solució al dia de la marmota de passar de PP a PSOE i viceversa com a forma de càstig a la corrupció (quin tipus de càstig és aquest quan el bumerang tornarà a caure aviat en les mateixes mans?), l’única cosa que es pot fer és replantejar el sistema tal com funciona, però sense dreceres.
I com es replanteja el sistema? Per descomptat, aquesta és la tasca més complicada. Però almenys podem tenir clar algunes condicions de mínims que s’haurien de complir. S’ha de dissenyar una arquitectura legislativa i institucional que dificulti molt més que els individus es corrompin, ha d’haver-hi molta més transparència i traçabilitat, s’ha de posar més el focus en les instàncies corruptores…
D’acord amb el fet que vivim en un sistema que premia i promociona la cobdícia, així com l’acumulació i l’ostentació de recursos, i si això és una cosa que no semblem disposats a canviar de moment, si més no hauríem d’abandonar la ingenuïtat de dipositar la nostra confiança en el bon obrar de cada particular: per si de cas, posem-ho una mica més difícil. Per si de cas: no els donem més facilitats a un feixisme que anomena a la porta amb cada vegada més força.
Catalunya Plural, 2024 
