Des que Nietzsche va anunciar la mort de Déu, la humanitat ha cercat nous absoluts que donin sentit i seguretat a un món fragmentat. En ple segle XXI hi ha una nova deïtat que ha conquerit molts cors desafectats: la tecnologia.
La veritat és que és fàcil embriagar-se amb la histèrica història recent de la innovació tecnològica, i la idea que la tecnologia ha condicionat el rumb de les últimes dècades és indiscutible. De la màquina de vapor a la intel·ligència artificial, moltes invencions han millorat la qualitat de vida de milions. Des d’aquesta premissa, i fent un joc d’il·lusions per fer passar el sil·logisme per vàlid, s’ha fet fort un discurs que dona ales al determinisme tecnològic: considerar la tecnologia com el que determina el rumb de la història, el motor central i autònom del progrés social, independentment del context polític i social. Bàsicament, un insult a l’agència humana i la capacitat moral, una capa de fum que ens desresponsabilitza de problemes socials.
Tot i que la irrupció d’internet va llaurar el camp perquè el determinisme tecnològic florís com a discurs de masses, a l’àmbit mediàtic hi ha un cap de llança important que ha catapultat aquesta idea l’última dècada.
Elon Musk ha contribuït a divulgar la idea que és la innovació tecnològica la que ha de resoldre els problemes que hem d’afrontar. Amb el mantra “Mars and cars”, Musk és un dels màxims divulgadors de la idea que la tecnologia ho pot resoldre tot. El seu discurs sovint despolititza els problemes socials en favor d’un futur tecnològic redemptor en el qual, òbviament, ell n’és necessàriament una figura clau, si no el salvador mateix, i, de fet, la promoció d’aquest discurs només fa que beneficiar-lo econòmicament.
Un exemple paradigmàtic d’aquest tipus de discurs populista, al qual Musk està estretament lligat i al qual deliberadament se’l connecta, el trobem en el bitcoin. La tecnologia blockchain, s’argumenta, és l’element que necessàriament ha de portar a la descentralització financera, el seu objectiu inicial. En aquest sentit, la primera pedra que fa possible l’èxit mediàtic del bitcoin no es fonamenta en la seva justificació ideològica, sinó en la fe en la seva arquitectura tecnològica. La creença que la tecnologia en si és el que obre les portes de qualsevol canvi que hagi de venir. El màxim exponent d’això va ser el boom dels NFT, les imatges digitals per les quals de sobte es van arribar a pagar fortunes amb l’únic fonament que la tecnologia blockchain en sustentava propietat, com si amb això en fos prou perquè una imatge digital passés a tenir algun valor donat per la seva unicitat.
Portador de la cornucòpia digital que ens ha de salvar, Musk ha saltat a l’arena política com a apòstol de la nova deïtat tecnològica. Perquè què fer un cop Déu és mort? Musk ofereix l’última i moderna solució, molt similar al que Harari avisa que s’està tornant la nova religió, el dataism, però en Musk es tracta d’una tecnologia més palpable, més totèmica, amb coets i cotxes com a promeses d’un futur que ha de començar a ser ara, i per tant més accessible i més senzill de deïficar.
I aquest és el problema. Com advertia Gianni Vattimo (El pensiero debole (1983), Credere di credere (1996), Dopo la cristianità (2002)), el problema no és viure sense Déu, sinó substituir-lo per noves formes d’autoritat no qüestionades. La tecnoutopia és una d’elles. I és especialment perillosa perquè, com hem vist, desplaça la responsabilitat: si tot depèn de la innovació tecnològica, ja no cal prendre decisions polítiques ni morals.
Perquè els problemes socials no s’han resolt mai només amb tecnologia. La fam i la pobresa no són problemes de capacitat productiva, com per exemple havien defensat posicions Malthusianes. No és que no hi hagi prou aliments o recursos, és que aquests no es distribueixen de manera justa o per altres raons independents a la tecnologia. Per exemple, el programa de l’ONU per al menjar estima que els conflictes i guerres causen un 65% de les 343 milions persones que pateixen fam aguda. A hores d’ara, si encara hi ha fam al món és per raons polítiques.
Un altre gran problema de l’actualitat, el canvi climàtic, també s’ha intentat solucionar definitivament des de la tecnologia, i s’han utilitzat narratives tecnoutòpiques per a evitar la presa de decisions polítiques, per exemple amb el cant de les sirenes dels captadors de carboni. Però aquestes només desvien l’atenció de l’àmbit en què s’ha d’afrontar, en primer lloc, els problemes socials: el polític.
Guiar el debat sobre el benestar actual i futur estrictament en el desenvolupament tecnològic, com es tendeix des de la irrupció de la IA al públic general, es pot veure com l’enèsim ressort de desafecció política que s’ha covat des de les acaballes del segle passat.
La veritat és que, de la mateixa manera que creure en Déu no resol els problemes humans, tampoc ho farà la tecnologia per si sola. Els reptes que ens enfronten exigeixen maduresa col·lectiva i valentia política. La tecnologia pot ajudar, sí. Però el canvi real és i serà sempre fruit de decisions humanes. En un món on Déu ha mort, és hora d’assumir que la responsabilitat és nostra. No som a les mans de cap deïtat, sinó a la nostra pròpia mercè, toca acceptar la nostra emancipació de les veritats donades.
Catalunya Plural, 2024 
