Durant uns mesos, Catalunya va estar a punt d’engegar un dels experiments socials més ambiciosos de les darreres dècades: un Pla Pilot de Renda Bàsica Universal. L’experiment? Garantir 800 euros mensuals a 5.000 persones, de manera incondicional, durant dos anys, i estudiar quins efectes tenia això sobre les seves vides. Explorar la llibertat. Però l’any 2023, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va fer descarrilar el projecte. No va ser una simple discrepància tècnica o pressupostària. Va ser un atac polític a una proposta de redistribució radical, i també –encara que costi d’entendre– un atac als marcs que vinculen la llibertat sexual amb la justícia social.
Per què? Perquè la Renda Bàsica no només és una política econòmica: és una eina per democratitzar la vida, per trencar amb la dependència econòmica de feines precàries o de famílies hostils. I això interpel·la directament moltes persones LGBTIQ+. Ho saben bé les dones trans que viuen de l’economia informal, les joves bolleres que han hagut de marxar de casa d’uns pares homòfobs, o les persones migrades que han quedat excloses dels sistemes de protecció social. Per a totes elles, una renda bàsica pot suposar una línia de fuga, un punt de partida per sortir de la violència o construir una vida pròpia.
La cancel·lació del pla pilot va ser un missatge clar: la dissidència sexual és tolerable, sempre que no qüestioni l’ordre econòmic. Mentre es bloquejava la RBU, el PSC celebrava l’arribada del «primer alcalde gai» a Barcelona. Una fita simbòlica que, en paral·lel, servia per invisibilitzar les polítiques concretes que aquest mateix govern estava desmantellant: l’oficina de la RBU, el suport al col·lectius trans, o el dret a l’empadronament de les persones sense llar. La figura de l’«alcalde gai» es convertia així en una icona domèstica i inofensiva, útil per a una política d’aparador però buida de contingut redistributiu.
A més, aquesta deriva anti-RBU del PSC va acompanyada d’una clara deriva anti-trans, manifestada en preguntes parlamentàries estigmatitzants i en un discurs que qüestiona constantment la identitat i els drets de les persones trans. No es tracta de fenòmens aïllats, sinó de dues cares d’una mateixa moneda: una concepció conservadora i restrictiva del món, que accepta una diversitat formal sempre que no qüestioni els fonaments econòmics i socials del sistema.
Això no és nou. Fa dècades que el neoliberalisme ha après a conviure amb formes controlades de diversitat. Però ho fa sempre imposant límits: accepta la visibilitat si no hi ha dissidència, accepta la identitat si no hi ha reivindicació material. En aquest escenari, parlar de renda bàsica des del moviment LGBTIQ+ és trencar el guió. És dir que la llibertat no és només una qüestió d’autoexpressió, sinó també de recursos, d’habitatge, de temps, de suport mutu. I això incomoda.
La cancel·lació del pla pilot va ser això: una maniobra per tallar qualsevol vincle entre la lluita sexual i la crítica econòmica. Una operació simbòlica i material per contenir l’agenda LGBTIQ+ dins dels límits d’allò acceptable per les elits. Però no els ha sortit del tot bé. Cada cop més manifestos de l’Orgull (o millor dit, de l’Alliberament sexual i de gènere) reivindiquen la Renda Bàsica com a part d’una agenda feminista, antiracista i anticapitalista. Les aliances entre moviments creixen, i la proposta de RBU torna a escena com una forma d’afirmar el dret a existir amb dignitat, més enllà de la norma cis, blanca i rica.
Per això cal reprendre el fil. Perquè defensar la Renda Bàsica és defensar que cap persona hagi de tornar a l’armari per por de perdre la feina. Que cap adolescent queer hagi de compartir sostre amb una família que el rebutja. Que la llibertat no sigui un privilegi, sinó un dret. En definitiva, perquè lluitar per una RBU transformadora és posar la vida –totes les vides– al centre. I això, en temps de reacció i retallades, és més urgent que mai.
Catalunya Plural, 2024 
