“Un dia, tothom hi haurà estat sempre en contra.” Aquesta frase —llançada per Omar El Akkad (el Caire, 1982) en un tuit que va córrer com la pólvora— funciona com a diagnòstic i condemna. Un retrat incisiu de la hipocresia que impregna el relat occidental sobre Palestina. Ara, aquest periodista i escriptor d’origen egipci ho desenvolupa sense concessions a “Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra”, un recull d’assaigs i memòries que no busca acontentar, sinó incomodar.
El llibre és una acusació clara contra el silenci —i la connivència— del món occidental davant la matança sistemàtica del poble palestí. El Akkad no parla des del despatx ni des de la distància. Ha trepitjat Afganistan, Guantánamo i les rutes de la diàspora. Però també ha crescut entre el Qatar, el Canadà i els Estats Units. Coneix el poder de la narrativa i el perill de creure’s neutral. Per això afirma sense embuts: “Els meus impostos paguen aquelles bombes”.
Aquest és un llibre que talla. No només per les imatges que evoca, sinó per la lucidesa amb què despulla el discurs humanista d’Occident. Un humanisme condicional, exclusiu, que es desactiva quan les víctimes no encaixen al cànon. El que passa a Gaza no és un accident, ens diu El Akkad. És el resultat d’una arquitectura narrativa pensada per relativitzar, deshumanitzar i justificar l’opressor.
Els mitjans de comunicació hi tenen un paper central. Amb un llenguatge asèptic i eufemístic, contribueixen a construir una “equivalència moral” entre botxins i víctimes. “Hi ha una indústria sencera dedicada a fer que el patiment dels palestins sembli ambivalent”, escriu l’autor. El llibre desmunta aquest mecanisme amb una barreja de crònica, anàlisi política i vivència personal que fa impossible la indiferència.
El Akkad no només apunta cap enfora. També es mira al mirall. Parla del seu pas pel liberalisme nord-americà, del procés de trencament amb les seves pròpies conviccions, i de la responsabilitat de qui viu als marges del conflicte, però hi participa per omissió. El silenci ens recorda, no és neutralitat: és complicitat.
Llegir aquest llibre és un exercici incòmode. I ha de ser-ho. No hi ha espai per a la comoditat quan el que està en joc és una massacre retransmesa en directe. Aquest llibre no reconforta. Colpeja. I, sobretot, obliga. Obliga a deixar de mirar cap a una altra banda. Obliga a parlar, a actuar, a triar. No ens redimeix. Però ens força a començar.
El genocidi a Gaza no necessita més anàlisi tècnica ni metàfores ambivalents. Necessita veus que trenquin el consens còmode del silenci. Veus com la d’Omar El Akkad. El seu llibre és una denúncia clara i contundent, però també una crida a la responsabilitat. Quan tot això acabi, ens podrem mirar al mirall? I el més important: podrem dir que vam fer alguna cosa?
Catalunya Plural, 2024 
