Ens trobem a la civilització de la mirada: mirem el món, però també som vistos. Creiem tant que tot és visible, que hem esborrat la diferència entre allò íntim i allò públic. Els reality shows ja ens van anunciar que el món era, fonamentalment, un espectacle, una cosa per mirar i per ser mirada. Després van arribar les xarxes socials —i ara la intel·ligència artificial— per certificar que el món és omnivoyeur (Lacan) i no deixa d’alimentar l’ull absolut (Wajcman): sempre una imatge més! Per què hauríem de deixar a l’ombra els detalls i minúcies del drama d’un assassinat, una infidelitat, una conspiració o un abús?
Vivim sotmesos a un (fals) ideal de transparència on reduïm la veritat a una imatge, i el problema és que hem descobert la il·lusió del visible, que està feta de la matèria del trampantojo. Ràpidament hem passat de pantalla, sense vergonya, per fer del fake “la nostra veritat”. El món és ja el món vist a través d’un reguitzell de càmeres que elimina la separació entre subjecte i món. Com que ja no hi ha límits, el subjecte queda sense lloc, sense domicili, sense interior, en ser ‘semprevist’. L’intim desapareix i no hi ha diferència entre veure i ser vist. Les fronteres de l’intim i del cos estan amenaçades perquè no ens podem sostreure a aquesta mirada omnivident, que ens dificulta captar l’intim que desconeixem de nosaltres mateixos.
En política, a més, la imatge emmascara el real que hi ha en joc. Cada escena de Trump: les seves baralles a la Casa Blanca amb altres líders, els seus discursos amenaçadors a les cimeres polítiques, són ‘imatges’ que oculten —amb el seu impacte visual— la lògica del que es manté amagat (interessos econòmics, polsos de poder, trampes diverses).
Necessitem, doncs, una mica d’obscuritat, com reivindicava Tanizaki al seu Elogi de l’ombra, ja que som més que una imatge o una veu. També hi ha l’opacitat de la nostra manera de satisfer-nos, les passions que ens habiten i que, per ser tan íntimes, ens semblen estranyes i les atribuïm a l’altre.
Avui, la mirada ens impedeix veure dins nostre. La IA proposa una solució fàcil: parlar amb ella per conèixer-nos millor. Els seus xats conversacionals (i terapèutics) es presenten com un interlocutor empàtic, sempre disponible i aparentment personalitzat (millor dir-ne customitzat). Parlar per suggerir-nos millor i creure’ns el relat que ens defensa del real. Més de 30 milions d’usuaris es connecten cada dia a programes com Replika per conversar.
Mirar, parlar… hi ha una altra possibilitat: llegir, com a fórmula per no alienar-nos ni en la il·lusió del visible ni en l’adormiment del xat que ens explica allò que volem sentir. Llegir com a exercici actiu d’indagació i d’elaboració de preguntes. Llegir llibres, sí, però també saber llegir els nostres entrebancs i lapsus quan emergeix alguna cosa de l’inconscient que ens constitueix.
Catalunya Plural, 2024 
