La destitució de Pepa Bueno com a directora d’El País, reemplaçada per Jan Martínez Ahrens, és un episodi més, i molt destacat, de la desaparició de les dones al capdavant dels mitjans de comunicació del nostre país. Tot i que hagi augmentat la presència femenina a les redaccions, no es pot parlar d’una feminització dels mitjans informatius; es podria pensar la contractació de dones com a un aspecte més de la precarització laboral informativa: sous més baixos i contractes més fluixos. Quan els mitjans es vanten de treballar per la defensa dels drets de les dones veiem que una cosa és el que diuen els seus continguts i una altra les pròpies polítiques corporatives.
La realitat és que les empreses informatives no confien la direcció dels seus mitjans a les dones. De fet, ni els espais de gran audiencia: Àngels Barceló deixarà de protagonitzar el seu programa estrella ben aviat. La ràdio de masses està en mans de noms masculins de gran ressonància que protagonitzen batalles mediàtiques i guerres culturals impulsades pels grans interessos polítics. No sembla que cap emissora s’arrisqui a introduïr-hi els matisos que poc s’adirien amb la guerra de trinxeres en que estan immerses, però a la televisió ocupen el seu lloc de combat seguint la pista oberta pels combatents de les dretes.
Hi ha una Astèrix que resisteix, envoltada pels romans: Esther Vera, directora del diari Ara. Precedida en la feina per Mònica Terribas, demostra amb escreix l’alt nivell que una dona por imposar en la direcció d’un diari. Al seu costat, a la premsa comarcal, hi ha Natàlia Rodríguez, al capdavant del Diari de Tarragona, publicació amb 200 anys de vida, i Magda Bandera, al renovador i combatiu La Marea. D’aquí cap avall, un buit: ni els digitals mereixen direccions femenines, tret del HuffPost, amb Laura Rastra Montero, i això, em temo, perquè l’empresa no ha cregut mai en aquest mitjà, inicialment dirigit per Montserrat Domínguez. En els digitals especialitzats hi figura una altra honrosa excepció: Ana Basanta, directora del Diari de l’Educació, publicació de la Fundació Catalunya Plural que, malgrat l’especialització temàtica, es refereix a un centre d’interès general i estratègic.
Aquesta deficiencia forma part d’una situació general ben definida per Silvia Intxaurrondo, presentadora de La hora de La 1, de TVE: “La principal xacra del periodisme són els sous de miseria que s’estan pagant”. La presencia de dones a la base laboral informativa és un fenòmen semblant al de la feminització d’altres professions, com ara la policía o la medicina. Les dones hi accedeixen quan s’esdevé una proletarització del gremi, que les col·loca a elles a la classe de tropa i en el qual són els homes els qui accedeixen als càrrecs de comanament o de confiança. L’actual esctructura del sector i la tendencia previsible afavoreix la present situació.
Cal remuntar-se a 1936 per veure per primera vegada una dona com a directora d’un diari de referencia. Va ser María Luz Morales, nomenada pel comité obrer que es va encarregar de la gestió del diari quan el govern de la Generalitat va ordenar la seva incautació. Això li va valdre, a 1939, ésser detinguda i repressaliada pel franquisme i no va ser rehabilitada com a periodista fins 1978, tot i que des de 1948 va reprendre les seves col·laboracions a la revista Lecturas o al Diario de Barcelona. Morales, dona valenta i combativa, va ser una gran periodista cultural i cinematográfica i notable novel·lista. Després d’aquest episodi de la guerra civil, les dones no només van ser absents de la direcció dels diaris sinó de les seves redaccions.
La marginació de les dones de les redaccions dels diaris durant el franquisme incloïa l’absència dels llocs de direcció, només escasses professionals a Madrid havien arribat a les corresponsalies internacionals, com ara Concepción López Guerrero o Pilar Narvión, que va ser directora adjunta de Pueblo, amb Emilio Romero com a director, un home tan influent com un ministre que va innovar aquell diari propietat del sindicat vertical. Però redaccions com les d’Arriba, Ya o Informaciones estaven formades únicament per homes.
Les redaccions dels diaris de Barcelona van anar incorporant dones no ja amb comptagotes sinó en dosis homeopàtiques. Els primers contractes fixos que La Vanguardia fa a dones periodistes no arriben fins 1967, amb Maria Assumpció Guàrdia i Myriam Josa. Carme Alcalde i Lidia Falcón entren i surten d’El Noticiero Universal segons l’humor de l’administrador del diari. El planter de dones redactores serà Diario Femenino, una publicació molt original creada pel publicitari Víctor Sagi que buscava fer forat en un nou mercat de lectores. Serà el primer diari barceloní dirigit per una dona després de Maria Luz Morales, Àngels Masó, que després passarà a La Vanguardia. Diario Femenino es transformarà en Mundo Diario, el primer diari trencador del tardofranquisme, que incorporarà moltes periodistes formades al seu antecesor femení, com ara Maria Eugènia Ibáñez, que va ser subdirectora i durant molts anys la única dona amb càrrec directiu a la premsa de Barcelona.
Per a que ens fem càrrec de l’abast de la qüestió cal considerar que a les redaccions dels diaris barcelonins no hi havia lavabos propis per a les dones. Quan Diario de Barcelona fitxa Teresa Rubio i Margarita Rivière per a que donin una empenta a la informació política i municipal les dues periodistes han de fer veure als empresaris aquesta mancança, sorpresos de que les dones també orinen. Gens estrany: Maria Favà, redactora d’aquell diari i després fundadora de l’Avui, va veure com se li prohibia l’accés a la tribuna de premsa durant un ple municipal de Barcelona perquè duia pantalons.
Tot això ens sembla ara ridícul i alhora trist però va formar part de la lluita dels periodistes catalans que va contribuir a guanyar la democracia, de la qual les dones van formar una destacada avantguarda. Ara no és que les dones hagin estat apartades per decisions autoritàries i sexistes, sinó que és el mercat laboral i la falta de visió de futur de les empreses el que fa la feina que les du a la marginació. Perquè una societat sencera, la catalana, va decidir un dia acabar amb tota una generació de periodistes, dones i homes, i es va pulir l’enorme capital professional, humà i social que entre tots, professionals, lectors i empreses, haviem acumulat a còpia d’esforç, talent i diners.
Catalunya Plural, 2024 
