Sovint tendim a pensar que la tecnologia que ens envolta “va sola”. La algoritmització de les nostres societats, la presència creixent i puixant de la intel·ligència artificial, la robotització de la mà d’obra, etc. Tots aquests fenòmens semblen no sols automatitzats, sinó que simulen neutralitat (quan no una certa infal·libilitat) al suposadament prescindir de la decisió humana. Però, realment prescindeixen del factor humà? No són aquestes tecnologies extensions nostres que capturen i expandeixen els nostres biaixos?
En el seu últim assaig, La viralitat del mal: Qui ha trencat Internet, qui se’n beneficia i com l’arreglarem, Proyecto Una ens ofereix una radiografia de la situació actual d’Internet, com a vector tecnològic preponderant del nostre temps, atès el progressiu i accelerat procés de privatització experimentat per aquesta tecnologia, alguna cosa que ha provocat un viratge enorme en la seva concepció: des dels temps de les promeses utòpiques a l’actual ciberpesimisme. Què ha succeït en tot just tres dècades perquè el panorama sigui tan distint?
En qualsevol cas, i seguint el deixant de pensadores com Donna Haraway, s’hauria de ser caut a l’hora de demonitzar la tecnologia per se. Les promeses sobre el que podria ser Internet tenien el seu fonament en les possibilitats de la tecnologia i, de fet, durant algun temps aquests objectius semblaven estar en vies de complir-se (l’era dels xats primigenis, dels primers correus electrònics, de les webs personals, etc,). Si Internet s’ha anat barrant fins a reduir-se l’experiència de la majoria a un corral que gestionen unes poques empreses de Silicon Valley no és perquè Internet no pugui ser una altra cosa, sinó perquè les característiques del règim econòmic i productiu capitalista-neoliberal fomenten la privatització in crescendo de tot.
La privatització i oligopolització d’Internet presenta grans problemes. Més enllà de la preferència que es pugui tenir per qualsevol altre sistema de gestió, el fet incontestable és que l’anhelada llibertat a tants nivells (informació, associació, etc.) que prometia la Xarxa de Xarxes sembla avui ja totalment viciada. Això és així perquè la maximització de guanys és el criteri primordial dels agents que sostenen gairebé tot el trànsit en línia, moltes vegades en detriment de la veracitat de la informació o de la gestió responsable de les comunitats d’interessos. Així, les faules tenen via lliure i ràpida per a la seva propagació, igual que els discursos d’odi, perquè les cambres de ressò proliferen i afavoreixen dinàmiques perverses de retroalimentació, mentre que el morb de la discussió i de la violència creen un gran engagement, preferible per a les Big Tech a qualsevol veritat assossegada però tremendament avorrida a nivell de replicació i viralitat.
No obstant això, el potencial d’Internet per a ser una eina alliberadora segueix aquí. De fet, els protocols (infraestructura) sobre els quals se sosté continuen sent públics, invisibilitzats per l’ús intensiu i acaparador d’unes poques companyies que, de totes maneres, no són pròpiament Internet. És a dir, Internet pot ser d’un altre, igual que no sols és possible pensar en Xarxes Socials diferents sinó que ja existeixen (encara que amb molt menys predicament de moment, certament).
Per tant, en La viralitat del mal, s’observa un cru diagnòstic de la situació actual d’Internet, de com s’ha arribat fins aquí, però també de les opcions que se’ns obren per a afluixar les arpes d’uns agents que es fan passar per Internet però que a penes són part de la seva superfície. Més enllà de la propagació de la conspiranoia, de les amenaces, de les diferents confrontacions i discursos d’odi, hi ha Internet. I no, a pesar que el control de les noves tecnologies sigui cada vegada més abastant i sembli una cosa totalment ineludible, els algorismes realment no són prestidigitadors de la nostra voluntat, ni molt menys endevins.
Les empreses darrere de la popularització de les noves tecnologies (les ja esmentades Big Tech) són molt bones aparentant, com deia al principi, que la tecnologia va o anirà molt aviat “sola”, però la realitat dista molt en aquest cas. Darrere dels models de IA hi ha molta intervenció humana, darrere dels algorismes hi ha buits, i darrere d’Internet hi ha una infinitat de possibilitats que van i aniran més enllà de Meta, Apple, Microsoft, Open AI o Google, per esmentar algunes de les principals companyies. Aquest és el viatge d’exploració que ens proposa Proyecto Una per a donar fi a la viralitat del mal en la qual s’ha convertit Internet.
Catalunya Plural, 2024 
