Pels urbanites (la majoria de nosaltres) el bosc és un ens llunyà, que visitem només de tant en tant (potser a la tardor per anar a buscar bolets) i que se’ns fa present quan els noticiaris s’omplen d’imatges de boscos cremant, de bombers i helicòpter amunt i avall, de gent confinada i en el pitjor dels casos, amb cases destruïdes i alguna víctima. És a dir, el bosc és un desconegut a qui només fem atenció quan succeís alguna desgràcia.
El bosc té unes peculiaritats que pocs coneixen. Per exemple, malgrat l’ocupació manifesta del territori per un urbanisme expansiu, per tota mena d’infraestructures i ara també per posar instal·lacions de renovables, a Catalunya hi ha més superfície forestal que mai. Entre 1990 i 2014, segons un estudi del CREAF, la superfície total ha augmentat al voltant d’un 10%, si no també ho han fet la densitat de peus per hectàrea (24%) i la biomassa aèria total (73%). Tenir més bosc sembla que és bo, però no és així: és un bosc amb una estructura ineficaç per la captura del carboni que està en excés a l’atmosfera (de fet la capacitat d’embornal ha disminuït un 17%) i a més acumula molt més combustible que mai.
Les causes per l’augment dels boscos són fàcils d’identificar: el retrocés del sector primari amb l’abandonament de l’agricultura i ramaderia extensives i també la manca d’aprofitament dels boscos. El mercat, amb les seves lleis inexorables, fa que sigui més barat importar de ves a veure on que produir i utilitzar a prop.
Hi ha una altra característica que s’ha de considerar: a Catalunya un 75% de la superfície forestal és privada i, en canvi, els serveis ecosistèmics dels boscos haurien de ser públics. Per serveis d’un ecosistema s’entén tots aquells beneficis que aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones. En el cas dels boscos són fonamentalment el paisatge, la captura de carboni, el fet d’evitar l’erosió i la pèrdua de sòl biològic i també de tipus econòmic (fusta, bolets, etc.). És par tant una contradicció que un bé públic tan important estigui en mans privades encara que malauradament no és una excepció: el mateix passa en el cas de l’aigua. Amb la diferència que l’aigua és un negoci i el bosc no.
Les causes per les quals un bosc crema són fonamentalment de dos tipus: les naturals i les provocades per l’home. La meteorologia és la més important entre les primeres: la sequera, la temperatura, la humitat de l’aire, d’on bufa el vent, la caiguda de llamps… Referent a les antròpiques s’identifiquen: el piròman, la manca de manteniment dels boscos, la falta de recursos preventius, pocs recursos l’hora d’apagar, polítiques forestals tímides (per a dir-ho suaument) i la manca de planificació del territori per crear barreres i dificultats al foc (organització en tessel·les de diferents tipologies, per exemple, evitant grans biomasses vegetals uniformes). Cal també replantejar algunes qüestions tècniques, com els tallafocs: el de Paüls ha travessat l’Ebre (87 anys després de fer-ho l’Exèrcit de la República)!
A totes les causes de sempre provocades per l’home, n’hi ha una de nova i temible: el canvi climàtic, per culpa d’un ús massiu dels combustibles fòssils i que sembla no tenir aturador. Temperatures extremes, cicles naturals distorsionats, manca de pluges, situacions meteorològiques extremes. Això s’afegeix a l’aparició de grans piro-cúmuls que retroalimenten tot el desastre. Per tant, la turmenta perfecta es dona quan una manca de gestió forestal coincideix amb les noves condicions a causa de l’alteració del clima. I ho hem comprovat als recents incendis. Per exemple, al de la Segarra on la velocitat de desplaçament l’ha fet d’una categoria mai vista a casa nostra i impossible d’apagar.
Lamentablement, els escenaris més probables són molt pessimistes: focs cada vegada més virulents, més difícils d’apagar, amb més efectes socials (confinaments, destrucció de béns i potser amb víctimes). Quina és la solució? Només una: els focs de demà els hem de començar a apagar avui, amb polítiques a llarg termini que resulten poc atractives a qualsevol govern, perquè suposa invertir sense veure resultats aparents o immediats dins d’un cicle electoral. Cal gestionar els boscos que és molt més que la neteja, potenciar l’aprofitament de la fusta, endurir els controls i els càstigs, organitzar el territori de manera heterogènia i fins i tot potser ens cal un canvi cultural: si hi ha un excés d’un determinat tipus de bosc, potser no és tan greu que cremi si es protegeixen les vides, els béns i els grans paisatges.
Aquesta darrera frase evidentment que és provocadora, però suposa també una invitació a la reflexió de tots plegats, almenys en termes de diversitat i eficàcia d’embornal. Sigui com sigui, cal plantejar-se què farem si es produeixen incendis d’una categoria que és impossible d’apagar. I n’hem tingut un tastet.
Catalunya Plural, 2024 
