El també exsandinista Enrique Sáenz, comunicador, advocat i economista, és amic de Samcan, amb qui va coincidir en l’exili a San José, la capital de Costa Rica. Conscient que la seva vida també corria perill, el dia següent de l’assassinat va fugir a Catalunya, on ara mateix resideix, aprofitant que el govern espanyol ha concedit la nacionalitat a molts dels nicaragüencs a qui el govern d’Ortega va retirar la nacionalitat.
– Adverteixes que altres exiliats i també Samcan van rebre amenaces a Costa Rica. És una estratègia recent?
– Érem amics. Havíem coincidit al mateix partit i després vam deixar el partidisme per desacords similars. Després vam seguir participant en la política d’altres maneres: tots dos fèiem un programa de ràdio. Ens vam retrobar exiliats a San José, on vam fer moltes coses junts. Per exemple, anàvem junts a veure partits dels Barça. En aquestes trobades ja parlàvem de la possibilitat de la repressió transnacional, que podia ser assassinats davant el fracàs de la resta de formes de repressió. Segurament hi havia una llista d’objectius i molt probablement hi érem. Quan el van assassinar, jo ja tenia previst venir a Espanya però vaig haver de sortir a correcuita, al dia següent. No vaig poder participar al sepeli ni fer suport a la família. Tot em semblava irreal. Així que no sabíem quan començaria la repressió transnacional però ja sabíem que era una possibilitat.
– En quin moment Costa Rica deixa de ser un país segur per als exiliats nicaragüencs?
– Havia hagut amenaces i atemptats previs, com els dos que va patir Joao Maldonado i als quals va sobreviure. Samcan era un dels comunicadors més reconeguts perquè, com a exmilitar, explicava aspectes de l’exèrcit. També ens preguntem per què ell i ara. La resposta és especulativa. D’una banda, van començar a detenir militars a Nicaragua, com a l’exgeneral Álvaro Baltodano, que era del cercle proper d’Ortega i tenia un vincle important amb l’oligarquia. Les condemnes d’entre 20 i 50 anys de presó són una cadena perpètua. D’altra banda, el darrer informe del Grup d’Experts en Drets Humans sobre Nicaragua reflecteix l’estructura de comandament i les responsabilitats personals d’oficials de l’exèrcit en la repressió del 2018.
– Les escissions del FSLN comencen el 1995. La repressió del 2018 suposa un nou qüestionament. Quan es desvinculen els militars crítics de la línia oficialista?
– En alguns casos abans del 2018. Baltodano, per exemple, ja estava retirat tot i que havia estat un operador polític privilegiat per a Ortega pels vincles amb el gran capital. El distanciament segurament era recent perquè fins i tot va fer de promotor d’inversions estrangeres a les zones franques. No es va conèixer cap ruptura pública fins que el van detenir. Per a molta gent no era creïble. Una de les imatges icòniques de les mobilitzacions del 2018 és la tres generals, un dels quals excap de l’exèrcit, participant a les protestes.
– Arran de casos com el de l’assassinat de Samcan, sosteniu que hi ha una repressió transnacional. Com opera?
– Històricament Nicaragua ha tractat Costa Rica com un afer de seguretat nacional i viceversa. En la lluita contra el somozisme [la dinastia que va governar el país del 1936 al 1979], molts dels aixecaments van sorgir a Costa Rica. El mateix Daniel Ortega com a guerriller va estar una bona part del temps a Costa Rica. El president sap perfectament que el país veí és amable i acollidor per als nicaragüencs. No resulta sorprenent que tinguessin operatius d’intel·ligència disposats a actuar-hi.
En el cas dels assassinats, el més probable és que actuïn mitjançant sicaris. En la investigació dels atemptats a Maldonado, s’han revelat les cares dels executors, que eren sicaris de 2.000 o 5.000 dòlars. En el seu cas, el gestor va ser un periodista que vivia a Nicaragua i que s’entrevistava també amb l’oposició, com el propi Maldonado i Samcan també. La diferència principal entre els dos casos és que els atemptats a Maldonado van ser des de vehicles en marxa i el de Samcan va ser a casa seva.
– A Costa Rica éreu refugiats i, a més, ja teníeu la nacionalitat espanyola. S’ha demostrat que això no és una garantia de seguretat.
– Vam sol·licitar una condició de refugi i el document per viatjar, i ho vam rebre. La institució costa-riquenya ha complert. Pel que fa a la seguretat, fa uns tres anys els serveis d’intel·ligència de Costa Rica ens van contactar a Samcan i a mi per mostrar-nos si coneixíem algunes de les persones que ens van mostrar en fotografies. Havien detectat un perill imminent contra Samcan, una altra persona i contra mi.
“La intel·ligència costa-riquenya havia detectat un perill imminent contra Samcan, una altra persona i contra mi”
Una de les persones sí que m’havia contactat a través de Facebook. Va utilitzar la mateixa estratègia que havia viscut uns anys abans. Em van contactar dient que era fill d’un amic de la infància i em van donar dades del pare. Anys abans em van fer el mateix dient que era el fill d’un tiet amb el qual no tenia relació. Em va parlar de l’àvia i em va demanar quedar. Ho vaig fer en un lloc públic i acompanyat la meva companya, que es va quedar a la taula del costat. La conversa va passar ràpidament dels afers personals a la política. M’explicava coses de persones properes perquè jo prengués confiança i expliqués més coses. Va acabar preguntant-me quin era el meu contacte amb l’ambaixada estatunidenca per suposadament passar-los informació. Jo no tenia cap contacte amb l’ambaixada. Llavors l’home va desaparèixer i no en vaig saber res més. Quan a San José van seguir la mateixa estratègia, no vaig accedir a fer la trobada.
Els serveis d’intel·ligència costa-riquenys em van dir que també contactarien amb Samcan per fer el mateix procediment. La qüestió és que Costa Rica mai ha estat un estat repressiu i, per tant, els serveis d’intel·ligència són més fluixos que els del règim d’Ortega.
– A Espanya la seguretat és millor?
– Bé, és que soc un ciutadà espanyol. L’afer no és una disputa entre nicaragüencs. L’operació d’Ortega a un país estranger no és contra un nicaragüenc sinó contra un espanyol! Davant de la repressió transnacional i la col·laboració entre règims, és difícil tenir una garantia de seguretat. Tot i això, hi ha marges de seguretat. A Sant Cugat [on hem fet l’entrevista] em sento molt més segur que a la terrassa d’un bar a San José.
– També tens la dificultat afegida que ets un nicaragüenc conegut.
– Quan van assassinar a Samcan, el botxí va cridar el seu nom abans de matar-lo per assegurar-se que era ell. Fa uns dies a plaça Catalunya, vaig sentit que em cridaven: “Enrique Sáenz!” De sobte, unes persones desconegudes corrien cap a nosaltres. Estava molt espantat. Però eren dues persones que em coneixien i venien a saludar-me emocionades.
– Costa Rica va anunciar que s’investigaria l’assassinat de Samcan. Què en saps?
– Per ara poc tot i que potser segueix el ritme de la investigació dels atemptats a Maldonado. Primer van publicar els vídeos dels sospitosos i després van seguir fins cloure la investigació. Per ara només tenim declaracions en què parlen de crim polític, que ja suposa atribuir responsabilitats. Sabem que tenen els vídeos, que han identificat el vehicle sense matrícula, que tenen la cara de l’assassí i els detalls de com va ser l’assassinat. És possible que tinguem novetats aviat però suposo que esperen a tenir el resultat de la investigació. És normal voler una resposta immediata.
– Després de l’assassinat, més de 54 refugiats nicaragüencs han demanat la protecció internacional. Però, en tot cas, s’ha demostrat que aquesta protecció no garanteix la seguretat.
– Així és, també depèn del tipus de protecció que sol·licitin. En tot cas, és raonable que ho facin perquè altres nicaragüencs ens n’hem beneficiat.
– Què suposa per a tu tenir la nacionalitat espanyola un cop a Espanya?
– Tenim una situació particular. El 30% dels desnacionalitzats cobràvem una pensió però ho hem perdut tot: la pensió, el registra acadèmic, les propietats… A Espanya hi ha programes de suport als refugiats però no som refugiats. Hi ha programes de suport a repatriats però nosaltres no ho som perquè mai vam sortir d’Espanya. Hi ha ajuts i pensions públics però mai hem cotitzat a Espanya. Estem fotuts perquè tenim la nacionalitat però no som res. Alhora, difícilment ens poden fer una modificació legislativa perquè en som pocs. L’atorgament de la nacionalitat ja va ser un esforç institucional i ara ens diuen que buscaran fer una partida pressupostària al Ministeri d’Inclusió Social.
– Mentrestant com subsistiu?
– Una amiga costa-riquenya havia creat una fundació, Puentes para el desarrollo, que estava inactiva però ara l’hem pogut recuperar. Prenent les mateixes dades amb què Ortega diu que Nicaragua ha millorat les xifres de pobresa i de desigualtat, hem fet una anàlisi que demostra just el contrari. Aquest treball ens ha posicionat internacionalment per tenir donants i suports d’organitzacions internacionals.
Després hem seguit treballant altres temes, com el vincle entre la corrupció i el desenvolupament de la ciutadania. Contribuïm així per a la restitució de la democràcia. De fet, el viatge que tenia previst a Europa abans que assassinessin a Samcan era per seguir treballant en aquesta línia. Però l’assassinat ho va canviar tot. Immediatament els veïns em van dir que em quedés a casa i que trenqués rutines: ni anar a veure el Barça, ni prendre res a cap terrassa, ni anar a córrer ni treure el gos. Ara hem de reprendre la feina però sense posar en risc les nostres vides.
– Si la repressió és tan gran, què ha de passar per canviar la situació política a Nicaragua? Només queda la pressió internacional?
– Els processos polítics i socials són imprevisibles. Ningú esperava la insurrecció contra Somoza ni que fallés la repressió en contra d’aquestes mobilitzacions. Va rebutjar la mediació de l’Organització dels Estats Americans (OEA) i va dir que acabaria el mandat. Pocs mesos després, ja el 1979, la guerrilla el va derrocar. Dos dies abans de les eleccions del 1990 semblava que el FSLN guanyaria sense esculls. Jo cantava “¡todo seá mejor!”, que era la consigna electoral del partit. Però la derrota va ser clara.
El 18 d’abril del 2018 vaig gravar un vídeo en un edifici buit fet amb recursos de la seguretat social. El més previsible era que les protestes fossin només dels pensionistes perquè eren per una reforma de la seguretat social. Però al dia següent d’aquell vídeo la gent va prendre els carrers. És a dir, els processos socials són imprevisibles però també necessiten certes condicions perquè es produeixin.
– Però el descrèdit del govern és clar.
– Sí, hores d’ara els tipus d’interès, la benzina i altres productes tenen els preus més alts de tot Centreamèrica, el que també afecta als empresaris que han de competir al mercat. A més, Ortega i Rosario Murillo [muller i copresidenta] proposen una dinastia perquè ja postulen els seus fills com a hereus. Malgrat això segurament encara falta una força política creïble i amb capacitat de capitalitzar el descontent.
Hi ha exemples clars de poca agilitat política. Fa poc una nicaragüenca ha guanyat el certamen de bellesa Miss Univers i la gent ho va celebrar amb la bandera nacional, blau i blanca. Ha esdevingut un símbol subversiu. Coneixem una familiar de la guanyadora i ens va explicar que Murillo havia de fer-los una visita però a darrera hora van cancel·lar-la perquè la gent ja era als carrers. Tenien por d’un altre aixecament popular. Llavors, van acusar de traïció a la pàtria i van empresonar el marit i el fill de la dona que portava vint anys organitzant el concurs Miss Nicaragua. Deien que hi havia una conspiració.
Tenen por de l’organització de la gent encara que no sigui política. Per exemple, han prohibit tots els clubs d’hípica. Són conscients que hi ha les condicions per a una efervescència popular i per això intenten impedir que des de l’exterior es pugui organitzar i mobilitzar la ciutadania.
– Per tant, el canvi serà per ruptura i no per reforma del sandinisme?
– El sandinisme ja no existeix. El FSLN és una mentida. La direcció del partit és de Murillo i Ortega, les decisions que hauria de prendre l’assemblea les prenen ells… Són dos jerarques que no tenen res a veure ni amb Sandino ni amb el sandinisme. La gent que segueix fent suport al FSLN s’aferra al partit per no haver d’arribar a la conclusió que no va valdre la pena, com va dir Ernesto Cardenal, un sacerdot referent de la revolució sandinista, al llibre Vida perdida. Per canviar Nicaragua cal tenir condicions objectives i subjectives que no cauen del cel. S’han de crear.
Catalunya Plural, 2024 
