L’any 1976, tot just sortint d’una sanguinària dictadura, es va publicar la primera edició del llibre Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Vaig participar, com a jove doctor, al costat dels més importants científics del país, a exposar els principals reptes ambientals a un moment en el qual tot estava per fer. Des de llavors, tot ha mutat molt; per exemple, fa cinquanta anys ni es parlava del canvi climàtic i ara, en canvi, és el pal de paller de qualsevol política de sostenibilitat.
No obstant això, sembla oportú fer ara un petit balanç de com està la situació a Catalunya en relació amb el que considero els deu principals reptes als quals ens enfrontem. És evident, que és una tasca gegantina i l’espai del qual disposo només permetrà fer una pinzellada, prou per encuriosir al lector a informar-se. O almenys, això espero.
1) Sanejament de les aigües
Aquest és un cas d’èxit de les polítiques ambientals catalanes. Als anys setanta, els nostres rius eren clavegueres a cel obert, de colors canviants i amb fortes olors; la majoria de les platges eren insalubres, ja que el mar era el receptor d’aigües contaminades. A poc a poc es va desenvolupar un pla de depuradores, que va tardar molt d’arribar a l’Àrea Metropolitana. Avui dia gaudim de rius i litorals nets; per tant, el balanç és molt positiu. Dues observacions: cal pensar en les inversions per a substituir els equips desgastats i s’ha d’avançar a la reutilització, només resolta ara per ara a la conca del Llobregat.
2) Gestió dels residus
Aquí també s’ha avançat molt: el territori estava farcit d’abocadors il·legals que han estat clausurats, s’ha implantat la recollida selectiva, s’han reduït els tractaments finalistes, es gestionen els residus perillosos, s’ha tancat l’abocador del Garraf o la incineradora de Montcada, etc. Això no obstant, l’índex de reciclatge a Catalunya a 2024 va ser de 39%, allunyat del percentatge europeu fixat al 55% per al 2025. A més, encara resten molt sòls contaminats per a sanejar. En aquest àmbit estem més aviat ranquejant.
3) Erosió del litoral
La majoria de les platges del país estan en retrocés (dues de cada tres). Les raons són conegudes: la interrupció del transport litoral de sorra pels ports, la reducció de l’aportació de sòlids per culpa de la urbanització del sòl i a la construcció d’embassaments, l’ocupació de dunes, etc. Tots aquests processos erosius queden potenciats pel canvi climàtic. La platja no només és un lloc de gaudi per la ciutadania sinó també una barrera de protecció de béns. No són clares les polítiques de correcció que ara per ara es basen en l’aportació massiva de sorres, que produeixen també importants impactes. És un problema greu.
4) Paisatge
D’ençà que la humanitat es va fer sedentària, s’ha produït una ocupació creixent del territori: camps de conreu, nuclis urbans, vies de comunicació, grans infraestructures, etc. i això en un context que cada cop hi ha més massa forestal. L’ocupació ha estat un procés continu que ha alterat profundament la qualitat del paisatge, en punts especialment greus com el delta del Llobregat o la Costa Brava. S’estima que l’ocupació actual del territori se situa al voltant d’un 5% i que el desplegament de les energies renovables pot suposar un 2,5% més. Per tant, el paisatge encara està amenaçat.
5) Transició energètica
L’energia elèctrica que es consumeix a Catalunya és majoritàriament nuclear; l’energia solar (gratuïta, però no ho són les andròmines necessàries per al seu aprofitament) està molt lluny d’assolir els objectius que ens hem marcat en el PROENCAT. Estem molt per sota de la mitjana espanyola. Per exemple, segons dades de l’any passat, mentre Castella i Lleó un 93% de la seva producció elèctrica és renovable, a Catalunya no arriba al 20%. Queda molt per fer, però amb seny. Els parcs eòlics previstos a l’Albera o al Golf de Roses no són el camí.
6) Grans infraestructures
El país necessita grans infraestructures, però Catalunya és un petit país, on el 30% del seu territori està ambientalment protegit. No és senzill enquibir-hi grans infraestructures sense crear incompatibilitats. El cas més paradigmàtic és l’ampliació de l’aeroport del Prat. Penso que el problema no és fer créixer la tercera pista sinó on posarem la quarta i que tard o d’hora s’haurà d’escollir entre aeroport (i zones de serveis, hotels, polígons, autopistes, depuradores, etc.) o parc agrari i espais naturals. És un territori fràgil, reduït tant per la regressió litoral com per l’ocupació: l’ocupació artificial del Delta ha passat d’un 8% als anys cinquanta del segle passat a un 48% l’any 2005.
7) Protecció de la biodiversitat
Ni la transició energètica ni les grans infraestructures es poden fer a costa de la biodiversitat. Cert que tenim una crisi climàtica, però també en tenim un altre de biodiversitat, amenaçada no només per la pèrdua d’espècies i hàbitats sinó també per l’aparició d’organismes al·lòctons o invasors (se’n comptabilitzen quasi dos centenars). L’escalfament global contribueix a una reducció de la biodiversitat.
8) Incendis forestals
Aquest estiu hem patit diversos incendis forestals de grans dimensions. L’excés de biomassa al bosc a causa d’una manca quasi total de política forestal, unes condicions climàtiques favorables i l’ombra omnipresent del canvi climàtic són causes que aboquen a focs cada cop més difícils d’apagar. Calen molts recursos per a prevenir aquests fenòmens i molt probablement la prevenció és sempre poc considerada pressupostàriament.
9) Sequeres
Catalunya és un país mediterrani, on les sequeres són recurrents, però es demostra que cada cop són més freqüents i intenses. No es pot caure al fatalisme de pensar que la meteorologia és l’única culpable de la greu situació de manca d’aigua patida els anys 2023 i 2024. El model urbanístic desenvolupat fa que es necessitin uns recursos a llocs on no hi són i si no es volen fer transvasaments entre conques i el marge per estalviar més és molt minso, sembla que no quedi un altre camí que dessalar aigua de mar i reaprofitar les aigües depurades. Potser tinc una percepció equivocada, però d’ençà que plou i els embassaments estan raonablement plens, no veig que s’avanci en aquestes noves infraestructures. Si els focs s’apaguen a l’hivern (amb la prevenció), la pròxima sequera que fatalment es produirà, s’ha de solucionar quan plou.
10) Contaminació atmosfèrica
Més de la meitat de la població de Catalunya respira aire de mala qualitat (sobretot per culpa de les partícules) i la contaminació atmosfèrica mata: segons estadístiques fiables, si l’àrea metropolitana de Barcelona complís amb les recomanacions de l’OMS es podrien evitar cada any més de 4.000 morts prematures. Aquest és un gran repte ambiental que només es pot solucionar amb una mobilitat diferent i no sustentada en combustibles fòssils.
Queda molt per fer. I com deia el Prof. Margalef, “el calendari del polític i el de la natura no coincideix”. Molts d’aquests reptes només poden tenir solució en un marc temporal que ultrapassa la immediatesa dels redits electorals a curt termini.
