La notícia del desallotjament del B9 de Badalona m’ha despertat una sèrie de ràbies gens inaudites, algunes d’elles centrades en la hipocresia de gran part dels mitjans de comunicació, els quals, abans de la mesura de l’alcalde García Albiol, es preocupaven poc o res pel darrer submon de la precarietat a l’habitatge, cosa que no es pot dir d’aquestes pàgines, on des de fa anys parlem de barraquisme, escrivint-ne perquè el passegem.
Això implica documentar-se sobre els indrets, el que condueix a ser conscient d’una realitat que sol concentrar-se als marges, fent-la invisible per ubicació i perquè ningú en parla, com ja ho anuncià Pier Paolo Pasolini a la Roma dels anys cinquanta del segle passat, imitant-lo amb matisos noms oblidats com Paco Candel o Juan Marsé, el primer mencionat aquest 2025 per obligació de centenari.
El Tercer Món del primer, opulent i gens interessat en mostrar les seves vergonyes, s’ha expandit també pel centre, amb exemples que van des dels cartons als pòrtics de la Rambla al costat del Palau Moja, construïts per un alcalde Güell amb la finalitat de completar casa seva, fins als que demanen almoina a Portal de l’Àngel, el carrer comercial amb el metre quadrat més car de tota Espanya.
Això seria una porció ínfima i, per tant, enorme de misèria a l’aire lliure. L’assumpte de Badalona activa qüestions com el racisme que ara sol definir-se com a trumpista i que, això no obstant, es troba des de fa dècades ben inserit a la societat catalana. Canvia el color de la pell, però no el significat del terme, que almenys aquesta vegada ha derivat en una pietat nadalenca d’informació amb drames molt literals per allò de dormir sota d’un pont.
La condició migrant dels damnificats del B8 ens fa escalar fins el segon esglaó d’aquesta desastrosa escala a la recerca de quatre parets gairebé impossibles de trobar. Els estrangers no tenen el suport d’una tradició que és una cadena consistent en un cicle de propietat o lloguer, arriben a casa nostra cercant oportunitats i topen amb la utopia de disposar de diners nets per a residir en pau.
D’aquesta manera, molts d’ells, també connacionals, opten pels assentaments, mentre els rics expats peten els preus a molts barris i expulsen als seus habitants de tota la vida, sense que això sigui notícia.
Els més pobres tampoc ho són, excepte si hi ha desgràcies a l’horitzó. La tarda del 24 de desembre vaig fer una llarga passejada investigadora per territoris ben coneguts pels meus peus i neurones. Com ben és sabut, aquest gener ensorraran l’estació de mercaderies de la Sagrera. Han tapiat les seves portes i no han meditat sobre com podia ser un equipament.
Quan la tirin a terra i deixin passar alguns mesos fins a les obres promeses, la piqueta sol ser més veloç que el poder, veuran com l’espai serà ocupat pels expulsats, després d’un incendi una mica sospitós de la part inferior del pont de Bac de Roda. Aquest, conegut per tothom com el de Calatrava, era la cua o la punta de llança d’un gran poblat de barraques que arriba fins al seu germà, el pont del Treball Digne, increïble per la immensitat de les casetes, fabricades des de la més pura desesperació.
Per a evitar que proliferin, cobreixen tot el primer tram de Gran de Sagrera després del carrer del Clot i després es desvien sota Berenguer de Palou, veig cadenats a tanques de filferro, trencades a diverses seccions per a propiciar l’entrada al campament, que té un lavabo a una vella caseta de fàbrica, d’on surten uns adolescents per a anar una estona a la civilització que els omet.
No m’atreveixo a entrar als seus dominis. Deixo enrere el Treball Digne, un dels noms més absurds del nomenclàtor, i camino amb la nau Bostik al meu horitzó, aquesta sí, preservada des de la nul·litat de l’esperança, ja que des de fa dècades volen promocionar l’art a l’extraradi amb centres d’aquest tipus, sense aconseguir-ho perquè emmudeixen el seu altaveu.
L’estació de mercaderies de la Sagrera podria complir la seva funció, però clar, a la seva façana no figuren lemes inofensius que apel·len a la Revolució, falsíssima des d’aquesta tessitura de progressisme tan políticament correcte de la nostra centúria, el mateix que no accepta cap crítica constructiva.
No he acabat amb la ruta. Podria anar cap a altres latituds. Fora igual quines. A cadascuna donaria amb tendes de campanes individuals, algunes amagades a porxos, altres discretes, si bé amb menys traça en l’art d’ocultar-se. Això és degut a com el problema de l’habitatge té moltes cares i fins ara gairebé cap solució. Els que van per lliure potser són occidentals, mentre les agrupacions corresponen a nacionalitats nouvingudes, més solidàries, encara imbuïdes d’un sentiment col·lectiu, aquí destrossat pel neoliberalisme, feliç per haver-se carregat després del mur de Berlín qualsevol anhel d’acció en plural.
El que és municipal, ho hem vist, brilla per la seva absència i vessa de la novetat com a manà. Si els pisos s’inauguren ben segur seran millors, o això sembla que ens diguin, sense tan sols reflexionar un instant a altres polítiques i a la gran quantitat d’immobles buits, com alguns patrimonials que així renaixerien.
En canvi, no menyspreen el buit, si bé això depèn d’interessos empresarials. En el meu itinerari cap el Bon Pastor albiro un aparcament gegant o un cementiri de cotxes. Com ningú més el notificarà a ningú més molesta. Un cop arribo al barri, que abans fou Sant Adrià, em dirigeixo sense perdre un segons envers el seu antic polígon, sorgit arran del boom migratori dels anys vint.
Els passats Nadal era el reducte pels ferrallers que no disposen de magatzems enganxats als gratacels de luxe del 22@. Ningú es preocupa per a difondre la defunció d’un segle d’Història. Només queden miques, en robo una decorada per a conservar la seva memòria, i la morfologia dels carrers, que encara trigarà a desaparèixer, almenys fins a 2028, any en què s’anuncia el quilòmetre zero per a construir habitatge públic en aquesta solar que només recordarà un petit museu situat uns centenars de metres més enllà.
Entre ambdós segments han batejat una plaça com de Totes les Llibertats, una altra picada d’ull sarcàstica del revòlver, encantat de vendre fum a les perifèries, on ningú el compra i encara menys el fuma. Si ho fessin al centre tampoc passaria res. Han guanyat la partida de l’amnèsia història i la passivitat per a la resolució d’urgències que a tots ens afecten, decorant-nos el Nadal amb el lament per Badalona, el mateix que no tingueren durant 2025. Bona entrada d’any.
