Donald Trump va utilitzar el seu discurs en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos per a una cosa bastant recognoscible. Tornar a col·locar-se en el centre del tauler global a base d’una mescla d’amenaça, grandiloqüència i relat conspiratiu. Davant una audiència d’elits econòmiques i dirigents internacionals, Trump va dir que la seva administració busca “negociacions immediates” per a l’annexió de Groenlàndia, territori autònom baix sobirania danesa. La formulació va ser gairebé mafiosa. “No vull usar la força. No la usaré. Però només demanem un lloc anomenat Groenlàndia. Poden dir que sí i estarem molt agraïts. O poden dir que no i ho recordarem”. Diplomàcia de pressió, presentada com a sentit comú.

Va justificar la seva reclamació recorrent a la Segona Guerra Mundial i a una versió molt interessada de la història. Va assegurar que sense els Estats Units “ara estarien parlant alemany, o potser una mica de japonès”, va recordar que Dinamarca va ser ocupada pels nazis “després de només sis hores de combat” i va concloure que només Washington està avui en condicions de “defensar” una illa que va descriure com “no assegurada”. En la seva lògica, Groenlàndia no pot protegir-se amb acords, llicències o lloguers. Fa falta propietat. Fa falta control.

En diversos moments va semblar fins i tot confondre Groenlàndia amb Islàndia, atribuint-li impactes borsaris que en realitat es van deure a les seves amenaces d’imposar nous aranzels a països europeus. El detall és menor en aparença, però revelador del to general. Més performance de poder que política exterior en sentit estricte.

Trump va intentar rebaixar el xoc dient que la cessió de Groenlàndia no seria una amenaça per a l’OTAN. Va elogiar al secretari general, Mark Rutte, present a la sala. Però gairebé en la mateixa frase va tornar a carregar contra l’aliança atlàntica. Va repetir que els Estats Units “dona molt i rep poc” i va suggerir que el compromís de defensa mútua podria no ser recíproc. “Som aquí per a l’OTAN al 100%. No estic segur que ells fossin aquí per a nosaltres”. És una forma elegant de dinamitar un dels pilars bàsics del bloc occidental sense dir-ho explícitament.

Una part substancial del discurs va estar dedicada a reescriure el seu propi balanç polític. Trump va parlar de “miracle econòmic” en els primers dotze mesos del seu segon mandat. Va assegurar que hi ha “pràcticament zero inflació”, que baixen els preus del combustible i que l’economia creix a gran velocitat. Va dibuixar un contrast total amb l’etapa de Joe Biden. “Érem un país mort. Ara som el país més calent del món”.

Va ser aquí on va tornar a colar, gairebé com qui no vol la cosa, la gran mentida de 2020. Sense aportar dades ni proves, va repetir que aquelles eleccions “van estar falsejades” i que “tothom ho sap”. No és una anècdota. Que torni a activar aquest relat en un fòrum com Davos indica que el trumpisme no ha enterrat la narrativa del frau. L’ha normalitzat com a part de la seva identitat política i de la seva projecció internacional.

El discurs va incloure també una ronda d’enemics. Trump es va burlar del primer ministre canadenc, Mark Carney, per advertir del caràcter “coercitiu” dels Estats Units i va arribar a afirmar que “el Canadà viu gràcies als EUA”. Va atacar a Emmanuel Macron, al president de la Reserva Federal, Jerome Powell, i a la congressista Ilhan Omar. En contrast, va reivindicar la seva “molt bona relació” amb Vladímir Putin i Xi Jinping, una constant de la seva retòrica que no és només provocació, sinó posicionament geopolític.

En política energètica va tornar a carregar contra la transició ecològica, a la qual va anomenar “la nova estafa verda”. Va ridiculitzar el desplegament de renovables a Europa i va animar al Regne Unit i a altres països a explotar més intensament els seus recursos fòssils. Res nou, però sí més explícit en un context de crisi climàtica que ja no admet cinisme performatiu sense conseqüències.

Més enllà del to erràtic, el missatge de fons és bastant clar. Un Estats Units que es concep a si mateix com a potència extractiva, disposat a imposar la seva voluntat territorial i econòmica. Un president que barreja ambicions imperialistes amb una erosió oberta de consensos democràtics bàsics, començant per la legitimitat electoral.

Que tot això es proclamés des de la tribuna de Davos no ho converteix en una excentricitat. Ho fa més inquietant. Groenlàndia, l’OTAN i la mentida del frau de 2020 no apareixen com a temes inconnexos, sinó com a peces d’una mateixa lògica. La política internacional entesa com a xantatge permanent i com a guerra de relats, on els fets importen menys que la capacitat d’imposar una versió interessada de la realitat.

Actualització: 

Poques hores després del seu discurs, Trump anunciava en la seva xarxa social True Social que “després d’una reunió molt productiva amb el secretari general de l’OTAN Mark Rutte…no imposaré els impostos (tariffs) que havien d’entrar en vigor l’1 de febrer [als països com França, UK o Alemanya que havien mobilitzat tropes a Greonlàndia]. Converses addicionals estan tenint lloc en relació al Golden Domi [el sistema de protecció antimíssils] ja que pertany a Greonlàndia.

 

 

 

Share.
Leave A Reply