En el pioner article [Donar-se un bany de glòria aliena: Tres estudis de camp sobre futbol] (Basking in Reflected Glory: Three (Football) Field Studies, 1976) es van publicar els resultats del projecte d’investigació liderat pel professor Robert Cialdini de l’Arizona State University, als Estats Units. Durant anys es va observar el comportament dels estudiants de diverses universitats (inclosa la seva, així com Ohio State, Notre Dame i Michigan) després dels partits de futbol americà dels seus respectius equips. L’estudi va demostrar empíricament que els dilluns posteriors a una victòria, augmentava dràsticament el nombre d’estudiants que vestien roba amb el logotip o els colors de la seva universitat al campus d’Arizona State i als altres centres observats.
Cialdini i el seu equip van constatar que, després d’una victòria de l’equip local, els universitaris usaven el pronom «nosaltres» (per exemple, per exclamar «hem guanyat»), mentre que després d’una derrota empraven «ells» («han perdut») i amagaven els colors en la vestimenta. En aquesta investigació va ser on es va encunyar per primera vegada el terme BIRGing (Basking in Reflected Glory o Donar-se un bany de glòria aliena), que es defineix com «una estratègia psicològica mitjançant la qual els individus busquen elevar la seva pròpia autoestima i millorar la seva imatge pública associant-se ostensiblement amb persones o grups reeixits —com un equip esportiu—, malgrat no haver contribuït directament a aquest triomf. Aquesta conducta es manifesta típicament després d’un triomf a través de l’ús de simbologia de l’equip i del pronom inclusiu “nosaltres”, apropiant-se així de l’èxit aliè per projectar-se a si mateixos com a guanyadors davant l’entorn social».
Estudis recents corroboren no només aquestes conclusions, sinó que les amplien. A l’article [Creant o despertant l’orgull nacional a través de l’èxit esportiu: Un estudi longitudinal sobre els macroefectes als Països Baixos] (Creating or awakening national pride through sporting success: A longitudinal study on macro effects in the Netherlands, 2012), tres investigadors neerlandesos publicaven els resultats d’un projecte realitzat entre la població holandesa adulta en els anys 2008-2010, període en el qual es van celebrar l’Eurocopa i el Mundial de Futbol masculí, a més dels Jocs Olímpics d’estiu i hivern. Els autors van concloure que les victòries esportives no creen nou patriotisme en persones que no el sentien abans, sinó que, més aviat, desperten o activen un orgull nacional latent. És a dir, l’esport actua com un catalitzador per expressar sentiments que ja existien però estaven adormits.
El sociòleg Manuel E. González Ramallal, de la Universitat de La Laguna, al seu article Prensa deportiva e identidad nacional: España en el Mundial de fútbol de Sudáfrica 2010 (2014), analitzava el cas espanyol després de la victòria en aquesta competició, especialment la contribució de la premsa esportiva per generar un sentiment de pertinença. L’estudi sostenia que «el futbol contribueix a forjar identitats nacionals que són emocionalment intenses però políticament superficials. La victòria va permetre que molts espanyols se sentissin orgullosos sense haver de definir-se políticament (evitant les tensions tradicionals entre esquerra/dreta o centre/perifèria)». Es van confirmar a tot el país les teories del BIRGing, afegint que «aquest orgull va ser un refugi temporal davant la crisi econòmica que patia el país el 2010»; si bé l’èxit esportiu va actuar com un mecanisme de compensació psicològica per a la societat, no va resoldre els problemes d’identitat territorial a llarg termini.
Encara que Robert Cialdini va formular aquesta teoria observant estudiants universitaris a la dècada dels setanta, la mecànica de «la glòria aliena» és atemporal i universal. No és necessari acudir a un estadi de futbol modern per comprendre com funciona aquest bàlsam psicològic; la història ens ofereix exemples on l’esport deixa de ser joc per convertir-se en una estricta necessitat social. I potser no existeix un cas més paradigmàtic al segle XX que el rescatat pel còmic Marcel Cerdan. El corazón y los guantes (Marcel-Cerdan, le cœur et les gants, 2024), amb guió de Bertrand Galic i dibuix de Jandro González, publicat en castellà el gener de 2026 per Norma Editorial, amb traducció de Gema Moraleda.
Per primera vegada en forma gràfica, es publica la biografia del mític boxejador Marcel Cerdan (1916-1949), conegut popularment com el Bombarder Marroquí. Tot i que va néixer circumstancialment a Algèria, va residir tota la seva vida al Marroc, que en aquell temps era un protectorat francès. De pares espanyols, es va consagrar a l’esport, convertint-se en un dels púgils més destacats de la història a França, no només per les seves victòries, sinó per les aconseguides durant l’ocupació nazi, mentre col·laborava amb la resistència francesa, les que li van valer el campionat nacional i, finalment, el títol mundial el 1948 assolit als Estats Units, tota una proesa carregada de simbolisme. Un tràgic accident aeri a les illes Açores mentre es dirigia a un nou combat que li permetés recobrar el cinturó de campió perdut, va acabar amb la persona que havia ajudat a restaurar la moral de tot un país, necessitat d’una autoestima perduda després de tot el que havia passat durant la Segona Guerra Mundial. Ara podem contemplar en tota la seva esplendor la seva vida i la seva carrera esportiva, amb un rècord de victòries immaculat que el va portar a creuar l’Atlàntic, transformant-se en el primer gran ídol transnacional de la postguerra. La seva figura va arribar en el moment exacte en què un país trencat necessitava desesperadament un rostre on mirar-se. Va emergir com el vehicle perfecte per a una redempció col·lectiva després d’anys d’ocupació i reconstrucció.
Cerdan va ser conegut principalment pel sobrenom d’El Bombarder Marroquí (Le Bombardier Marocain, en francès), i va ser anomenat també per la premsa esportiva com «Els punys d’acer de França». El boxejador encarnava un tipus de noblesa ruda que fascinava les masses: posseïa una pegada devastadora dins del ring i un caràcter reservat fora d’ell, dedicant la seva vida a l’esforç i a un ofici molt sacrificat. En un dels moments de més popularitat va protagonitzar el llargmetratge [L’home amb mans d’argila] (L’homme aux mains d’argile, 1949), dirigida por Léon Mathot. Tot i que el que el va fer aparèixer a les portades de la premsa mundial va ser el seu romanç en l’últim any de la seva vida amb la cantant Édit Piaf (1915-1963), la història de la qual va tenir la seva particular representació cinematogràfica a la pel·lícula Edith et Marcel (1983), dirigida por Claude Lelouch.
Marcel Cerdan va ser un home de carn i ossos que es va obrir pas a cops des dels barris humils de Casablanca fins als llums de neó de París. El còmic de Galic i Jandro precisament comença amb el seu primer combat guanyat, als vuit anys. I sempre va portar amb orgull la seva condició de pied-noir (peu negre), terme descriptiu dels colons europeus instal·lats al nord d’Àfrica: Cerdan va néixer a l’Algèria francesa i va créixer al Marroc del Protectorat francès, una comunitat que es mantenia amb un peu a la cultura republicana francesa i un altre a la realitat ardent del Magrib. Ser un pied-noir en aquella època implicava habitar una frontera difusa: per a les elits parisenques, aquests francesos d’ultramar eren sovint vistos amb una barreja de condescendència i fascinació exòtica, considerats rústics, sorollosos i massa africans per als salons elegants de la capital, com bé queda reflectit en algunes vinyetes, on sembla que ell i els seus amics no són benvinguts a París.
No obstant això, les implicacions del seu origen van resultar ser l’ingredient secret del seu mite. Cerdan va transformar aquest prejudici en virtut, convertint-se en l’encarnació viva de l’èxit colonial: era la prova palpable que la Gran França funcionava, que l’imperi era capaç de forjar campions universals sota el sol africà. En un moment polític delicat, la seva figura va actuar com un pont il·lusori que unia les dues ribes del Mediterrani. En aplaudir-lo, França no només celebrava un esportista, sinó que validava inconscientment la seva pròpia presència a l’Àfrica, abraçant aquell fill pròdig de l’imperi que, amb el seu accent i la seva senzillesa, demostrava que es podia ser tan francès a Casablanca com a Montmartre.
Cerdan va funcionar com un ciment social, permetent que tant els ciutadans de la metròpoli com els habitants del protectorat es veiessin reflectits en el mateix mirall d’èxit. En aquell moment d’eufòria compartida, les tensions polítiques i les diferències de classe van quedar suspeses; l’obrer de París i el colon del Marroc van compartir la mateixa glòria prestada, units per la il·lusió que, a través dels seus punys, França continuava sent una, indivisible i poderosa. No obstant això, les seves victòries internacionals, especialment en sòl nord-americà, van introduir una nova dimensió patriòtica a la seva gesta en transcendir el simple orgull esportiu: els triomfs de Cerdan davant els adversaris americans van funcionar com una subtil venjança històrica i una reivindicació d’autonomia. En una època on França depenia econòmicament del Pla Marshall i vivia sota l’ombra protectora del país que l’havia alliberat, veure un francès tombar un nord-americà a casa seva va retornar al país una virilitat simbòlica que la guerra li havia arrabassat.
La seva consagració mundial va arribar el 21 de setembre de 1948, a l’Estadi Roosevelt de Jersey City, quan va guanyar el combat pel Campionat del Món del Pes Mitjà davant el nord-americà Tony Zale (1913-1997). Aquella nit, milions de francesos que mai no s’havien calçat uns guants es van apropiar del triomf, passant del «ell ha guanyat» al «nosaltres hem guanyat», en un procés de transferència psicològica que va restaurar temporalment l’autoestima de tot un país, un comportament social que Cialdini definiria com a BIRGing diverses dècades després. Tot i això, aquest bany de glòria aliena tenia matisos complexos que superaven la mera eufòria atlètica. El BIRGing aquí no era només celebració, era un crit d’independència: França demostrava que, almenys entre les dotze cordes, ja no necessitava ser rescatada, sinó que era capaç de conquerir.
Els diferents estudis citats i d’altres de similars van arribar a dues conclusions més: d’una banda, l’augment significatiu de sensació de pertinença nacional i de felicitat col·lectiva just després d’una victòria, resulta ser una eufòria intensa però efímera. És habitual que els nivells d’orgull patriòtic estructural (el sentiment profund cap al país) tornin a la normalitat poc temps després dels esdeveniments. D’altra banda, els estudis van confirmar que l’èxit esportiu funciona més com un injector de moral i cohesió social momentània que com un constructor d’identitat política a llarg termini. Prova d’això és l’oblidada gesta de Marcel Cerdan… fins ara.
