Ambdues afirmacions es basen en marcs legals i informes d’organismes internacionals que tenen el mandat de preservar la democràcia i els drets humans. No té sentit allò que fan molts: defensar una afirmació i ignorar l’altra. No obstant això, és freqüent que els debats sobre política internacional caiguin en marcs binaris. Assenyalem l’altre des del nostre biaix ideològic. Fins i tot exagerant-ne les responsabilitats. I callem o minimitzem les responsabilitats que ens incomoden o que posen de manifest les nostres contradiccions.
Els que han patit les conseqüències del règim de Maduro és normal que celebrin la seva detenció. Tots els intents anteriors per propiciar una transició política a Veneçuela havien fracassat: anys de combinació d’estratègies de pal (sancions econòmiques i sobre persones destacades del règim) i pastanaga (diàlegs i negociacions, amb múltiples iniciatives de mediació internacional) no van donar resultats. La desesperació per aconseguir un canvi va portar molts a la conclusió que la fi justifica els mitjans i, per tant, a celebrar la intervenció nord-americana.
Molts altres, sobretot a la resta d’Amèrica Llatina i també del món, que no han patit la repressió i la ineficiència del règim de Maduro, han observat aquest episodi amb preocupació. Trump no s’atura a Veneçuela. Ha amenaçat Colòmbia, Cuba i Mèxic. També el Canadà. I Europa. Ignorar les normes internacionals no és una novetat, però fer-ho amb l’estil Trump no fa més que normalitzar altres agressions com la de Rússia sobre Ucraïna o la d’Israel sobre Palestina.
Quan la detenció de Maduro, a més, no ve acompanyada d’un pla per a la transició democràtica de Veneçuela, fins i tot els que van aplaudir Trump el 3 de gener han quedat descol·locats. A Trump no li interessa la democràcia. Encara més, l’està soscavant, començant pel seu propi país, amb actituds més aviat autoritàries, i alimentant opcions polítiques antidemocràtiques arreu del món. N’hi ha que parlen d’una gran guerra freda mundial que s’està lliurant entre la democràcia i l’autoritarisme.
A Veneçuela li poden seguir altres intervencions gringues a la regió, en el marc de la doctrina articulada a l’Estratègia de Seguretat Nacional, segons la qual els EUA s’atribueixen el poder de https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdfcontrolar tot el continent americà. Trump ja va interferir en les recents eleccions d’Argentina, Xile i Hondures, incentivant el vot pels seus candidats preferits. És molt probable que faci el mateix a les properes eleccions de Costa Rica, Perú, Colòmbia i Brasil. És menys probable, en canvi, que intervingui directament a Colòmbia i Mèxic, malgrat les amenaces que ha abocat repetidament sobre els dos països. A diferència de Veneçuela, en aquests casos no pot argumentar que es tracta de governs il·legítims i causaria un tancament de files a tots dos països semblant al d’Europa davant l’amenaça d’envair Groenlàndia.
La incògnita plana sobre els seus propers passos en relació amb els governs de Cuba i de Nicaragua, països aliats de Veneçuela. El secretari d’Estat Marco Rubio ha indicat repetides vegades el seu objectiu de propiciar un canvi de règim a Cuba. Aquí no es tractaria d’un canvi simbòlic com a Veneçuela, sinó d’acabar d’arrel amb el règim comunista que ha resistit l’embargament i la fustigació de tots els governs dels EUA des del triomf de la Revolució el 1959.
El cas de Nicaragua de moment no és al radar públic. Daniel Ortega, líder de la revolució Sandinista i president de Nicaragua (1985-1990) després d’enderrocar la dictadura de Somoza, va tornar al poder l’any 2007. En aquests darrers 19 anys de govern ha consolidat un règim cada vegada més autoritari, fins al punt de reprimir violentament revoltes estudiantils l’any 2018, empresonar els principals líders dels partits de l’oposició a les eleccions del 2021, i modificar la Constitució per declarar la seva dona Rosario Murillo com a copresidenta. En aquest recorregut ha expulsat a l’exili tot el ventall polític, incloent-hi els seus antics companys de lluita sandinista. Després de la caiguda de Maduro està intentant passar desapercebut: ha frenat la retòrica antigringa i, al contrari, ara pretén congraciar-se amb l’administració nord-americana alliberant alguns presos polítics, posant fre a la migració, i projectant-se com un règim que pot oferir estabilitat en una regió convulsa.
Cuba i Nicaragua no tenen petroli. Tenen platges estupendes, una ubicació geogràfica estratègica, i recursos naturals. I règims polítics que no són del gust dels EUA. Elements atractius i raons suficients per a les ambicions immobiliàries i colonitzadores de l’administració Trump. Això de la transició democràtica és menys clar. Com a Veneçuela. En tot cas, no seria una raó prioritària per a Trump per propiciar un canvi de règim.
