A una ciutat assolada pel Presentisme és ben difícil que els símbols es consoliden fins a romandre més allà del seu valor temporal. A Barcelona, la ciutat on, des del provincianisme, una hamburguesa es diu Kevin Bacon, això és més que evident, amb l’extra de formatge de trobar-nos en l’any de gràcia de 2026, centenari de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí, el qual, com manen els cànons de l’invent, és més conegut des de llegendes i molt menys des de l’estudi rigorós del que fou i feu.
Això és comprensible perquè, amb Messi, ha sigut un dels grans artífexs del turisme de la capital catalana, el que comporta desdibuixar-lo per a explotar millor la seva condició de gallina dels ous d’or des de la perversió del seu llegat.
Ho poguérem apreciar no fa gaire anys amb una operació efectista a la Pedrera, quan Jaume Plensa irrompé a l’edifici de passeig de Gràcia. La intenció era fondre’l en genialitat amb l’arquitecte de Déu per a corroborar un contínuum de l’art català i, de pas, donar a l’escultor la condició de fill triomfal a la seva pròpia casa per a frenar totes les seves queixes de nen capritxós.
Aquest fet fou puntual i fins i tot estigué ben filat, doncs els procediments normals solen ser més vulgars i contundents des de la manca de sentit. No parlo del mural d’un hotel on Gaudí té la seva Sagrada Família a la mà com si fos el calb de l’anunci de la loteria de Nadal, sinó de la inconseqüència d’imposar una icona des de certes obscenitats poc anhelades pels ciutadans, als que no se’ls espera i tampoc hi són gaire, com corrobarien determinades passivitats que van des de la crisi de Rodalies fins a l’absència de queixes per la destrucció patrimonial efectuada pels darrers Ajuntaments.
Abans de morir, Oriol Bohigas tingué a ben considerar que era absurd acabar amb tanta determinació una basílica en ple segle XXI, sobretot, això du la meva firma, a una ciutat caracteritzada a la seva contemporaneïtat per un anticlericalisme que les institucions no volen recordar. DSe fet, el temple situat al territori del vell Sant Martí de Provençals és expiatori, com el Sacré Coeur de París, sent-ho el barceloní pels suposats pecats de la Setmana Tràgica de 1909, pel que ens trobem amb una església que va contra allò que abans anomenàvem Poble.
Més enllà d’aquest detall, de prou pes, n’hi ha d’altres més preocupants. Barcelona es refundà el 1992 i per a l’imaginari dels seus tòtems es guanyà l’espai de Montjuic, que no ha quallat en aquest sentit malgrat els estadis, pebeters o palaus com el de Sant Jordi, rendibilitzat a base de grans esdeveniments, però sense tenir potència sentimental pels habitants.
Des d’aquests paràmetres, la peça que sí té adeptes, ho afirmo des del coneixement que possibilita parlar amb centenars de persones a peu de carrer, és la torre Agbar. La seva visió des de diversos indrets no molesta i a més impacta per com apareix que no l’esperes, quelcom que ja no podem dir de la Sagrada Familia, des de juliol de 2024 el més alt immoble comtal, una minúcia quan ens informen que ha assolit la condició de construcció religiosa més elevada d’Europa, no per saviesa, sinó per verticalitat, quelcom que, sens dubte, divertiria a Josep Pla, qui veia en el poder català molt complex d’allò de a veure qui la te més llarga.
El millor escriptor català de la passada centúria te a Barcelona, una discussió entranyable, alguns fragments gloriosos on recorda com, des de la Diagonal amb passeig de Sant Joan, la Sagrada Família jugava sense voler a ser la torre Eiffel a causa de l’efecte de la falsa distància. Així, de cop i volta, donava la sensació de trobar-se ben a la vora, però havies de caminar força per a arribar-hi.
Des d’aquella ubicació avui en dia la panoràmica és la mescla de moltes Barcelones entre el mussol de rètols Roura, el monument a Verdaguer i el creixement desmesurat de la bèstia de la que parlem, d’indecent prepotència i més mal educada que l’Hotel W, qui almenys només talla l’horitzó a una petita porció controlada pels nostres ulls, impotents davant la mona de pasqua, doncs des de fa uns mesos és gairebé impossible no divisar-la, fins i tot a racons que trobaríem utòpics per a tal finalitat, de la Vernda fins a miradors que no la contemplaven ni tan sols volent.
No podem escapar de la Sagrada Família, però sempre podem coneixe’ns millor evitant-la fins i tot quan és al costat. El que he escrit a la darrera frase succeí farà poques setmanes a una de les seves dues places. L’estàtua del Miliu del Toresky deuria tenir més adeptes donada la seva simpatia, enfrontada a la mola que domina aquell entorn, la mateixa que encara no ha tancat la seva ampliació en la problemàtica d’aquells blocs de pisos dels anys seixanta, que sí, haurien de desaparèixer des de l’advertència inicial de ser provisionals, però ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma. Envejecer, morir, deia Jaime Gil de Biedma, es el único argumento de la obra.
Segur? No, la trama consistir en demolir els blocs per a propulsar una innecessària escalinata triomfal, culminació d’un deliria en el que dubto molt es segueixen els plans de Gaudí, quelcom que més aviat dóna igual entre allò faraònic per a atraure els visitants sense reflexionar ni un instant en el benefici dels residents. Per això els alentorns són plens de tendes pròpies del parc temàtic del souvenirs, del Barça a samarretes amb referències sexuals més que grolleres, i per això s’omet posar una data per a decidir sobre una qüestió fonamental des de l’urbanisme i la decència amb els ciutadans. No fóra millor realitzar un referèndum de veritat per a que poguérem decidir sense allò de amb l’església hem topat?
D’altra banda, ho hem argumentat aquí més d’una vegada, la Sagrada Família ens treu opcions en viabilitat i us de l’espai públic. És una zona excloent, com la Rambla. En aquest centenari de Gaudí proposem, per a rubricar la coherència del disbarat, inaugurar un monument on el tramvia acabà amb el desvalgut ancià, no sense recordar la precarietat del transport públic al Principat amb centre a Barcelona, debat entorn al qual Jaume Collboni no obrí la boca durant la darrera setmana, tràgica sense expiació.
