Durant cinc nits consecutives, patrulles d’extrema dreta van recórrer Torre Pacheco a la recerca de joves racialitzats. No és cap metàfora. Es van organitzar per Telegram, es van repartir zones, es van citar davant de cases i comerços, es van llençar pedres i bengales. Tot mentre les autoritats asseguraven que al municipi “regnava la tranquil·litat”.
El que ha passat aquests dies a Torre Pacheco no és una anècdota, ni un simple esclat de tensió veïnal després d’una agressió greu. És un assaig general. Un experiment de violència organitzada, justificada a través d’un relat racista, amplificada per xarxes ultres i amb una cobertura mediàtica complaent quan no directament còmplice. Un assaig —encara a escala reduïda— de feixisme social. Sense uniformes, sense grans mítings, però amb mòbils, Telegram i discursos d’odi ben engranats.
El detonant va ser clar: el 9 de juliol, un home de 68 anys va ser agredit per tres joves. No se’n coneix la identitat, i cap font oficial n’ha confirmat la nacionalitat. Tot i això, la ultradreta va reaccionar abans que la justícia: abans que hi hagués cap detenció, els canals ultres ja parlaven de “cacera”, publicaven fotografies de suposats sospitosos i cridaven a “recuperar el poble”.
Durant dies, grups organitzats en canals com Deport Them Now UE van coordinar patrulles nocturnes, van assenyalar comerços, van perseguir adolescents, van assetjar famílies senceres. L’escena és inequívoca: joves encaputxats recorrent carrers amb actitud intimidatòria, armats amb bengales i pedres i cridant consignes racistes.
Aquesta lògica no és espontània. És una adaptació digital i de carrer de la política del boc expiatori: quan el conflicte social augmenta, es desvia cap als més vulnerables. No és nou, però sí més eficaç: pot organitzar-se en hores, mobilitzar desenes de persones, operar a l’ambigüitat legal. L’extrema dreta assaja formes de poder extrainstitucional. Assaja com ocupar l’espai públic amb la por. Assaja, en definitiva, com governar sense governar.
Impunitat estructural
A Torre Pacheco s’ha desplegat una violència que, en qualsevol altre context, s’hauria qualificat com a terrorisme. Què cal dir d’un moviment que publica llistes de persones segons el seu origen, que incita a la persecució, que es coordina per assetjar col·lectius sencers i que justifica la violència en nom del “poble espanyol”? Per què no es va intervenir amb la mateixa contundència que en altres casos de desordres públics?
La simetria és flagrant. Quan un activista és acusat de llançar pintura contra una seu judicial, actua l’Audiència Nacional. Quan grups ultres persegueixen persones racialitzades amb total impunitat, parlem de “problemes de convivència”. Quan un partit com Vox justifica públicament aquestes accions i els seus dirigents s’hi sumen, la Fiscalia dubta. La violència contra els de baix no escandalitza tant com la resistència des de baix.
El més inquietant és que va funcionar. No perquè la manifestació ultra del 15 de juliol reunís milers de persones —en van ser tot just 150— sinó perquè es va imposar el relat, es va marcar l’agenda, es va expandir la por i es van provar els límits de l’Estat de dret. Van paralitzar barris sencers, van silenciar víctimes, van ocupar titulars. I ho van fer amb un cost gairebé nul: unes poques detencions, cap gran condemna política, cap canal clausurat.
Això no és un cas aïllat. Com abans a El Ejido, Salt, Mataró o Canet, s’hi repeteix un patró: criminalització d’un col·lectiu, sentiment de comunitat amenaçada, crida a l’acció directa i ocupació del carrer. L’objectiu ja no és només influir: és substituir. Fer del carrer un espai d’hegemonia reaccionària, on els drets ja no són universals sinó condicionats.
I ara, què?
Ara l’Estat té dues opcions: blindar els drets o renunciar-hi. I la societat civil també: naturalitzar l’odi o combatre’l. Si no hi ha una resposta institucional clara, no només legal sinó simbòlica, l’extrema dreta seguirà ocupant espais. Si la premsa continua donant veu al relat del “conflicte veïnal”, la normalització continuarà. Si l’esquerra institucional segueix amb el gest tou, l’espai públic es continuarà retallant.
No n’hi ha prou amb condemnar. Cal dir-ho pel seu nom. El que s’ha assajat a Torre Pacheco no és cap incident. És una cacera.
Catalunya Plural, 2024 
