Abans d’anar al ple municipal, el periodista del diari Tele/eXpres havia de solventar un tràmit al Govern Militar, a escassos quinze minuts a peu de la plaça de Sant Jaume. Havia estat citat per segona vegada en relació a un article publicat el dissabte 7 de juny. “Vida eròtica subterrània” era el títol d’aquella plana dedicada als bordells històrics i als meublés, uns establiments, aquests últims, molt barcelonins i molt respectables. Anys després Joan Manuel Serrat va dedicar una cançó a un dels més coneguts, “La Casita Blanca”, situat a l’actual Riera de Vallcarca.
En una frase d’aquell llarg text, Huertas afirmava que després de la guerra civil alguns d’aquells establiments estaven vinculats a vídues de militars. “Un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per viudes de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra”, deia exactament aquella frase. Tot i els dubtes que aquella referència generava en Huertas, quan es va publicar l’article no va passar res. Aquest silenci semblava donar la raó a tots els que havien estat comentant l’article amb el propi Huertas i havien aportat fins i tots records personals. “A Cartagena hi havia un al que li deien ‘la generala’”, havia comentat en un ambient festiu un dels redactors veterans del diari.
MOVIMENT A CAPITANIA
Huertas era un dels periodistes més reconeguts i respectats. A Barcelona i a Catalunya, possiblement el que més. Tant, que successives generacions de periodistes que van seguir els seus passos van estar “batejats” com a “huertamaros”. Va ser una persona allunyada dels dogmes. Si políticament podia simpatitzar amb els socialistes, en canvi el seu sindicat era Comissions Obreres. I si la seva implicació amb els moviments cristians de base era ferma, no dubtava a criticar la jerarquia de l’església. Huertas es multiplicava per estar present en els moviments socials i periodístics. Havia estat fundador del Grup de Periodistes Democràtics, formava part de l’Associació de Veïns del Poblenou i era l’’alma mater’ de la revista 4 cantons, també del barri.
Setmanes després de publicat el reportatge, un amic i col.lega de Huertas que feia la ‘mili’ al gabinet de premsa de Capitania, el va advertir: “M’han demanat que busqui el teu article”. Poc després Huertas rebia una citació per personar-se davant l’autoritat militar. Li van fer unes preguntes, especialment qui havia estat la seva font d’informació (que no va desvetllar acollint-se al secret professional), i va marxar. En aquesta segona citació ja es va preocupar una mica més, però no fins al punt de pensar que la visita al Govern Militar no seguiria la mateixa dinàmica: declaració breu i llestos. Per això tenia previst anar al Ple Municipal aquell mateix matí.
Huertas va consultar a l’advocat de la llavors Associació de la Premsa, el catedràtic Octavio Pérez Vitoria, que el primer que li va dir va ser que es podia haver estalviat aquella frase. Tot i això, tampoc li va donar gaire importància. Li va dir que probablement era per entregar-li l’ordre de processament i després podria marxar.
Però res va succeir com s’esperava. La declaració va ser breu, en efecte, però no va poder marxar, perquè el jutge va ordenar el seu immediat ingrés a la presó Model. Els policies que l’havien de custodiar, desconcertats, van preguntar si calia posar-li les manilles, però el jutge es va desentendre’s: “Eso, ustedes mismos”. I li hi van posar.
VAGA DE DIARIS
La resposta de la professió va ser contundent. L’endemà, cinc diaris de Barcelona no van sortir al carrer: Tele/eXpres, Mundo Diario, El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal. Només van aparèixer La Vanguardia Española i els diaris del Movimiento (La Prensa i Solidaridad Nacional). En la majoria de mitjans l’atur va ser immediat, però en algun, com en El Noticiero Universal, van ser els treballadors de la impremta els que es van negar a processar els textos que havien enviat uns pocs redactors.
La mobilització va disgustar l’advocat Octavio Pérez Vitoria, que va demanar a l’esposa de Huertas, Araceli Aiguaviva, que frenés totes les accions, per considerar que podien complicar el cas. Però no estava en mans d’Araceli Aiguaviva, llavors advocada i anys més tard jutgessa, parar aquesta mobilització. Huertas, molt al seu pesar, s’havia convertit en un símbol.
Encara avui és difícil saber com va influir la vaga en els esdeveniments, però el que és segur és que va irritar enormement als militars, gens acostumats a que cap col·lectiu els plantés cara. Passat un temps es va fer arribar a Araceli Aiguaviva el missatge de que inicialment pensaven mantenir a Huertas només unes dotze hores en presó preventiva i que un judici d’aquestes característiques podia saldar-se amb un arrest domiciliari d’uns quinze dies.
ETA APAREIX EN ESCENA
El cas Huertas donaria un gir sorprenent una setmana més tard, quan la policia va informar de la detenció de Pedro Ignacio Beotegui, ‘Wilson’, i de Juan Paredes Manot, ‘Txiqui’. A Huertas el van acusar de proporcionar un “pis franc” a Wilson, acusat d’haver participat en l’assassinat de Carrero Blanco.
El diari falangista La Prensa va titular a portada: “Confesó Wilson. 4 monjas y Huertas Clavería, contactos en Barcelona del asesino de Carrero Blanco”. Huertas va ser processat per segon cop el 21 d’agost i incomunicat a la cinquena galeria, la dels presos perillosos. El nom de Huertas va aparèixer en una agenda d’Iñaki Pérez Beotegui, Wilson, que juntament amb Juan Paredes Manot, Txiqui, havien estat detinguts poc abans per pertànyer a ETA. Wilson havia anat a demanar allotjament a Huertas enviat pel monjo de Montserrat Francesc Bofill. Huertas li va donar de sopar però no el va allotjar a casa seva, sinó que el va adreçar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, del Poblenou i d’allà el van derivar a un pis a on hi havia les monges que també van ser acusades de ser el “contacto” de Wilson a Barcelona. El rector, Joan Soler, també va ser detingut.
I a partir d’aquell moment va haver un allau d’aconteixements. A més de la detenció de Soler, Huertas va ser incomunicat (aïllat en una cel·la, amb la llum encesa nit i dia); Araceli Aiguaviva va començar a ser seguida per agents policials; el president de l’Associació de Veïns del Poblenou, Josep Maria Prochazka, amic personal de Huertas, va passar una nit a comissaria i va haver de declarar davant el general auditor a conseqüència d’una carta adreçada al Capità General… El regidor de l’Ajuntament de Barcelona Jacint Soler Padró va ser empresonat un mes per l’autoritat militar arran d’una carta dirigida a l’alcalde de la ciutat, Enric Masó, en la qual sol·licitava la intervenció municipal davant l’empresonament del periodista i expressava la seva inquietud per el desemparament en què la legislació situava a la professió periodística…
DESPLEGAMENT POLICIAL DAVANT EL CONSELL DE GUERRA
El 26 d’agost Josep Maria Huertas va comparèixer davant un Consell de Guerra al Govern Militar de Barcelona. El desplegament policial al voltant de Colom va ser enorme. A dalt del monument hi havia tiradors d’elit, la policia del subsol controlava les clavegueres i hi havia nombrosos antiavalots al voltant de l’edifici. L’accés al judici va ser molt restrictiu i tots els assistents van ser minuciosament escorcollats. Alguns advocats vestits amb toga van veure denegat l’accés, en contra del que és preceptiu, i alguns d’ells van ser sacsejats de mala manera.
La policia no permetia romandre a les rodalies i apremiava als presents amb el conegut “circulen, circulen“. Els amics de Huertas s’alternaven en les taules de la terrassa de la cafeteria més propera mentre donava voltes per la part baixa de la Rambla.
REBUTJATS ELS TESTIMONIS DE LA DEFENSA
El Tribunal va revocar tots els testimonis de la defensa excepte el del director del diari, Manuel Ibáñez Escofet, i s’havia mostrat inflexible pel que fa als arguments que sostenien que no hi havia cap ànim d’injuriar. Aquest era l’eix de la defensa, com ho havia estat en articles que havien aparegut aquells dies. L’escriptor Manuel de Pedrolo es preguntava com es podia considerar insultant l’atribució d’una activitat perfectament legalitzada i reglamentada. I Francisco Candel, un altre bon amic de Huertas, recordava que l’escriptor Juan Marsé a punt va estar de ser processat per dir que un ministre s’assemblava, físicament, a un guitarrista de flamenc. ¿Li hauria passat el mateix si hagués dit que s’assemblava a un arquitecte? I concloïa Candel: “Josep Maria Huertas Clavería mai hagués pogut imaginar que triava una professió tan relliscosa, que el seu interès a ser útil a la col·lectivitat a través de la ploma havia de ficar-li en aquest laberint, perquè el que li està passant és una cosa increïble, ja que vas veient que en lloc de desembolicar la troca, la troca es va transformant en una espessa i envoltant teranyina”.
Embolicat en aquesta teranyina que cada dia s’embullava més i més, amb els militars disposats a donar un escarment, va aparèixer Huertas davant el tribunal: tranquil, sense un gest, dret al mig de la sala, amb els seus escassos metre seixanta-cinc d’alçada, un vestit marró que li havia deixat el seu amic i company de Tele/eXpres Juanjo Caballero i una camisa groga del seu sogre. Temps després faria broma recordant que la seva mare semblava més preocupada pel fet que no tingués res apropiat per vestir un dia com aquell que pel judici en si mateix.
La sentència va ser contundent: dos anys de presó per aquella frase que deia que després de la guerra “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per viudes de militars”.
VUIT MESOS A LA PRESÓ
Huertas va passar a la presó vuit mesos i vint dies. Temps durs. Huertas trobava a faltar al seu fill Guillem, nascut un any abans. I va ser una de les últimes persones que va parlar amb Txiki abans de ser afusellat. Com a bibliotecari de la presó li portava un parell de llibres cada dos dies i la tarda anterior a la seva mort, sense saber el que anava a ocórrer, li va oferir els dos volums de rigor: ‘No gràcies, amb un tindré suficient aquesta vegada’. Aquest últim llibre va ser ‘Et veuré a l’infern’. Txiki va ser afusellat al cementiri de Collserola la mateixa matinada del 27 de setembre en què eren afusellats a Burgos y Hoyo de Manzanares (Madrid), un altre militant d’ETA, Ángel Otaegui, i tres del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. El dictador agonitzava i de res van valer les mobilitzacions internacionals. Tot just dos mesos després moriria Franco i des de llavors la pena de mort no s’ha tornat a aplicar a Espanya. El record d’aquella matinada va inspirar la cançó ‘Al Alba’ —”maldito baile de muertos, pólvora de la mañana”—, de Luis Eduardo Aute.
La mort de Franco, al novembre de 1975, va propiciar l’indult de la condemna per injúries, però Huertas va seguir en presó provisional a l’espera del judici pels seus ‘contactes’ amb Wilson. Amb el temps, allò també va quedar en res. La jurisdicció militar va passar la causa al Tribunal d’Ordre Públic, que va modificar la qualificació de terrorisme per la d’associació il·lícita i li va concedir la llibertat provisional sota fiança de 25.000 pessetes. Huertas mai va ser portat a judici per aquesta causa.
PRIMERA MANIFESTACIÓ AUTORITZADA
Les mobilitzacions per Huertas es perllongarien durant tot el temps que va romandre a la presó. Van ser els periodistes catalans els que van protagonitzar la primera manifestació autoritzada a Espanya des de la guerra civil. I ho van fer en defensa de la llibertat d’expressió. Huertas va ser, encara absent, el gran protagonista d’aquella marxa del 18 de març de 1976.
SORTIDA DE LA MODEL
La mitjanit del dilluns 12 d’abril de 1976, previ a la Setmana Santa, centenars d’amics, veïns del Poblenou i ciutadans anònims esperaven a Huertas a l’altra banda del carrer Entença, davant de la Model. Instants abans que s’obrís la porta de fusta de la presó un guàrdia civil li va advertir: “Hi ha gent esperant al carrer. Que no se’ls acudeixi venir a aquesta vorera. En la de davant poden fer el que vulguin”. Per aquest motiu Huertas, carregat amb les seves maletes i del que impressionava el seu cabell, completament blanc, va tractar de creuar apressat la calçada. Però li va resultar impossible, perquè els seus amics es van abalançar sobre ell i el van portar a coll. Només va tenir un moment de treva, quan el personal del bar Model, situat davant de la presó i des d’on li arribava el menjar habitualment, el va convidar a entrar per destapar una ampolla de cava en honor seu.
PRIMER JUDICI DEL FRANQUISME ANULAT
El setembre de 2017, deu anys després de la mort de Josep Maria Huertas, el Govern de la Generalitat va entregar a Araceli Aiguaviva un document que acreditava que el Consell de Guerra havia estar anul·lat. Va ser el primer judici franquista anul·lat per la democràcia. A l’entrega del document, qui en aquells moments era conseller de Justícia, Carles Mundó, va dir que es va triar Huertas per aquesta primera reparació històrica per ser un “referent de la lluita antifranquista i un símbol de la llibertat d’expressió”. Araceli Aiguaviva, que ja era jutgessa, va recordar que els tribunals havien actuat contra la legalitat i havien vulnerat el dret a un judici just.
Acabava així un dels processos més esperpèntics de les darreries del franquisme. Esperpèntic, sí, però no per Josep Maria Huertas, per qui va ser un mal son del que només va començar a despertar el 12 d’abril del 1976, la nit en que finalment va poder abandonar la presó Model.
Cas Huertas
Cronología
7 de juny. Diari Tele/eXpres. “Vida eròtica subterrània”. Frase: “Un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per viudes de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra”.
22 de juliol. Cridat a declarar a Govern Militar. Surt emmanillat i traslladat a la presó Model
23 de juliol. Vaga de cinc diaris de Barcelona. Suport generalitzat de tota la premsa d’Espanya.
21 d’agost. La policia acusa Huertas (i cinc monges) de ser el contacte a Barcelona de l’etarra Iñaki Pérez Beotegui (Wilson) a qui s’atribueix la participació a l’atemptat contra Carrero Blanco.
26 d’agost. Consell de Guerra per injúries. Desplegament policial davant el Govern Militar. Rebutjat la quasi totalitat de testimonis de la defensa. Condemnat a 2 anys de presó.
27 de setembre. Últims afusellaments del franquisme. Tres membres del FRAP i dos d’Eta. Un d’ells, Juan Paredes Manot, Txiqui, va ser afusellat al cementiri de Collserola. Huertas, bibliotecari de la galeria, va parlar amb ell la nit abans
20 de novembre. Mor Franco
1976
18 de març 1976. Barcelona. Primera manifestació autoritzada a Espanya. De periodistes
12 d’abril. Huertas surt en llibertat fruit de l’amnistia, després de 8 mesos de presó i de que el cas d’ETA passés al TOP (Tribunal de Orden Público). Canvia l’acusació i amb el temps el cas queda diluït i no arriba a judici.
4 de març de 2007. Mort de Huertas a causa d’un vessament cerebral.
Setembre de 2017. El Consell de Guerra és anul·lat. És el primer judici anul·lat per la democràcia.
Catalunya Plural, 2024 
