A la 22ª edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic (o en el seu nom internacional, Asian Summer Film Festival, ASFF), celebrada del 15 al 20 de juliol de 2025, s’han projectat un total de 37 llargmetratges i 4 curts, tots en versió original amb subtítols en català. El director del festival, Quim Crusellas Padrós, responsable de la programació juntament amb Domingo López, va indicar a la clausura que «el festival destaca, edició darrere edició, per la gran quantitat d’estrenes que programa, i ja s’ha convertit en una important finestra d’exhibició de cinema asiàtic al continent europeu. En aquesta edició hi ha hagut 32 premières en total, entre les quals hi ha 13 internacionals i 3 mundials. En altres paraules, hi ha tres films asiàtics que s’exhibiran en públic per primera vegada en el marc del festival, i n’hi ha tretze que ho faran per primera vegada fora dels seus països d’origen».
El Jurat oficial del Festival estava format per la cineasta Denise Castro, l’actor Eduard Alejandre i l’actriu Ariadna Cabrol, que va presentar la pel·lícula índia que va coprotagonitzar fa tres lustres, Zindagi Na Milegi Dobara (2011), en una sessió de recuperació de títols emblemàtics del cinema asiàtic, recordant en aquesta ocasió una producció que es desenvolupava a diferents localitats d’Espanya, en relatar el viatge de tres amics amb motiu del comiat de solter d’un d’ells, en un periple que començava a la ciutat de Barcelona.
El Jurat va atorgar el Gran Premi del Festival a la pel·lícula inaugural, Stuntman (Mou tai dou, 2024), dirigida pels germans hongkonesos Albert i Herbert Leung, que van recollir en persona el guardó per ser dos dels convidats internacionals del certamen. A la decisió del jurat s’argumentava «el gran valor tècnic i artístic de la producció, a més de reconèixer la seva capacitat d’explorar d’una manera apassionada les dificultats de fer un film, convidant alhora a reflexionar sobre aquest art que tant ens fa somiar». La pel·lícula és un homenatge emocionant al cinema d’acció de Hong Kong de les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, especialment als especialistes d’acció o dobles de risc, que van tenir una contribució fonamental a la popularització de les mítiques produccions que van marcar una època. En certa manera, aquesta pel·lícula de ficció enllaça amb el documental vist fa tres anys també a Vic, que donava a conèixer el treball de diverses generacions d’especialistes, en concret, a la producció Kung Fu Stuntmen (Long Hu wu shi, 2020). Stuntman també va ser la preferida de la premsa acreditada del certamen, que li va concedir el Premi de la Crítica.
El Jurat també va atorgar una Menció Especial a la pel·lícula de cloenda, Pyre (2024), amb guió i direcció de Vinod Kapri, que va recollir en persona el guardó juntament amb part de l’equip indi de producció, tots convidats internacionals del festival. A la decisió del jurat es destacava com «la pel·lícula desprèn una gran sensibilitat amb un tema poc tractat com és l’abandó i la soledat de la gent gran, explicat de manera molt poètica i amb sentit de l’humor». A la presentació de la pel·lícula a L’Atlàntida-Centre d’Arts Escèniques d’Osona, seu principal del festival, el director i guionista va explicar al públic present que la dedicava a «totes les parelles de gent gran que encara caminen agafades de la mà». La història transcorre en un petit, dispers i inhòspit poblet rural a la serralada de l’Himàlaia, mostrant la rutina del dia a dia d’una parella d’ancians que viuen completament aïllats, amb uns problemes de salut que es van agreujant en paral·lel a la marxa dels seus pocs i únics veïns, mentre denuncien la pèrdua de les seves ancestrals tradicions, personalitzades a la pira funerària que ells mateixos decideixen construir-se, davant la incertesa del que passarà amb el que quedi viu dels dos, quan un d’ells mori a casa seva, que no és res més que la muntanya on viuen. Pyre també va ser la preferida del públic a través del vot popular, que li va concedir el premi Gat de la Sort, amb una puntuació de 4,7 sobre 5, una de les més altes de la història del festival.
A la programació també van destacar diverses pel·lícules que tenien en comú la importància de l’educació i les barreres a les oportunitat oportunitats que pateixen les nenes i dones de diferents països i en diferents èpoques. A la Bassa de Los Hermanos, el lloc on va començar fa més de dues dècades el festival, es va poder veure la pel·lícula d’animació japonesa Totto-Chan: The Little Girl at the Window (Madogiwa no Totto-chan, 2023), dirigida per Shinnosuke Yakuwa, Yûta Kanbe i Kunio Katô, que adapta la novel·la homònima de 1981, escrita per l’actriu i presentadora de televisió Tetsuko Kuroyanagi, de noranta-un anys actualment. Nascuda a Tòquio el 1933, la novel·la narrava la seva pròpia experiència personal en assistir a l’escola de Tomoe, després d’haver estat expulsada de l’anterior per la seva rebel·lia, malgrat la seva curta edat. La història esdevé entre el 1940 i el 1945, just abans i durant la Segona Guerra Mundial, amb tot el que això suposa en el seu esdevenir personal i familiar. L’obra també era un homenatge al director i professor de l’escola, Sosaku Kobayashi (1893-1963), que va implementar una metodologia pedagògica poc convencional i avançada per a l’època. La novel·la es va convertir en un gran èxit de vendes, traduïda a més de trenta idiomes, convertint la seva autora en la primera dona que aconseguia un èxit similar al país, amb unes vendes estimades de més de vint-i-cinc milions de llibres. El 2023 va publicar la continuació de la novel·la original, descrivint la seva experiència just després de finalitzar la contesa bèl·lica. La pel·lícula d’animació té prevista la seva estrena a Espanya els propers mesos, distribuïda per Jonu Media.
La següent pel·lícula que destacar procedeix de Corea del Sud, FAQ (Makgeolriga alryeojulgeoya, 2023), òpera prima de Kim Da-min, que també signa el guió, un debut fascinant a partir de plantejar la fantasia com a instrument de denúncia social, en concret, del sistema educatiu en general i de l’obsessió malaltissa dels pares en particular per preparar-te per al futur. La història està protagonitzada per una nena de només deu anys que realitza set extraescolars, a més d’una intensa càrrega lectiva a classe normal, i no només durant la setmana, sinó també durant el cap de setmana. Realitza tres activitats dilluns, dimecres i divendres, dues dimarts i dijous, i dues més el dissabte i diumenge, i inclouen escriptura creativa, ciències, art, càlcul diferencial i anglès, entre altres activitats. També inclou un idioma que sigui especialment difícil per a un coreà, per la qual cosa els pares decideixen que estudiï persa. La nena es preguntarà una vegada i una altra perquè ha d’estudiar tot això i durant gairebé setze hores al dia (a la pel·lícula es veu que surt de l’última activitat a les 21h i després de sopar ha de fer deures, de fet, en una escena, s’aixeca, suposadament, de matinada a fer els deures, i la seva mare se sent orgullosa quan la descobreix).
La nena li preguntarà al professor d’anglès i aquest li indica que li pregunti a la mare. La seva mare, a la pregunta de per a què serveix estudiar tant, li contesta que ho sabrà quan sigui gran. Per cert, per això el títol internacional, acrònim de «Preguntes freqüents» (en anglès, FAQ, Frequently Asked Questions), encara que allunyat de la traducció del títol original, que seria més o menys «El millor del millor». I això és el que s’espera de la joventut en una societat hipercompetitiva, que tingui la capacitat per poder competir professionalment al màxim quan arribi a adulta, encara que vegem alguns símptomes que no tot és de color rosa: la mare va haver de renunciar a un treball d’èxit per culpa d’una depressió i, posteriorment, pel naixement de la filla. I veiem com el germà de la seva mare viu al carrer, aparentment després de passar un suplici semblant. En el cas del pare intuïm que treballa amb aquesta intensitat a què aspiren tots. La pel·lícula ens alerta en un missatge final desesperançador en una escena postcrèdits, quan contemplem una nena petita lituana que li indiquen que ha d’aprendre coreà.
I no només està passant a Corea. D’alguna cosa semblant al Japó ja ens advertia el cineasta Hirokazu Koreeda a la seva pel·lícula De tal padre, tal hijo (Soshite chichi ni Naru, 2013), de la qual també va escriure el guió, on narrava les conseqüències de l’educació d’un nen dirigida per un pare que és un exitós home de negocis addicte a la feina. La pel·lícula coreana guanyadora del festival el 2023, Next Sohee (Da-eum So-hee, 2022), de la directora July Jung, feia referència a un cas real, on les exigències de les pràctiques en empresa d’una adolescent va acabar en el suïcidi de la jove (vegeu l’article Les conseqüències de la gamificació del treball).
Dues pel·lícules plantejaven la manca d’oportunitats i els obstacles a què s’han d’enfrontar les nenes i les adolescents quan volen practicar allò que més els agrada. A la pel·lícula xinesa Football on the roof (Wu ding zu qiu, 2024), dirigida per Feiyu Liao, una òpera prima protagonitzada per un grup de nenes adolescents que viuen en un remot poble de muntanya a la província del sud de Yunnan, a la regió de Honghe, una població on hi ha una gran densitat d’edificació al pendent de la muntanya, per la qual cosa només poden jugar al futbol, literalment, a les teulades d’alguna de les cases del poble. Com diu el seu inesperat entrenador (un exfutbolista caigut en desgràcia després d’una greu lesió), «el futbol és com la vida»: t’has de preparar, has de lluitar, i de vegades es guanya i de vegades es perd. Però la realitat és que en aquest petit poble, els nens sí que tenien espai i equipament per poder jugar, mentre les nenes jugaven on podien sense ni tan sols el calçat adequat, utilitzant aranges com a pilota, i no és broma. Una odissea de les jugadores que ha enganxat el públic i jurat en el seu recorregut a la Xina i en festivals internacionals, guanyant guardons destacats.
Per la seva banda, la pel·lícula de Corea del Sud, Victory (2024), dirigida per Park Beom-su, s’inspira en una història real esdevinguda el 1984, traslladada al 1999 en aquesta adaptació, amb canvis importants per a la seva dramatització. Relata la creació del primer equip d’animadores de secundària a Corea, en aquest cas protagonitzat per una parella d’estudiants que els agrada el ball i practiquen sempre que poden als banys de l’escola, davant de la manca d’un lloc per poder-ho fer. La proposta de poder convertir-se en animadores de l’equip masculí de futbol provoca que la direcció accepti cedir un espai perquè puguin assajar, convertint-se en el refugi de nou joves adolescents que hauran de practicar molt per poder mantenir el local i, sobretot, esperar que els nois guanyin, ja que el director pensa que l’animació fa augmentar el rendiment. En aquest cas, sembla que ho van aconseguir.
Finalment, cal destacar la pel·lícula xinesa Like a rolling stone (Chu zou de jue xin, 2024), de la directora Yin Lichuan, que també signa el guió junt a Mei Ah. La història s’inspira en la vida real de Su Min, nascuda el 1964, una dona de més de cinquanta anys que ha dedicat tota la vida a la família: en la seva adolescència va haver d’abandonar la seva il·lusió d’estudiar a la universitat per poder treballar en ser la més gran de diversos germans, el seu pare la va obligar a entrar en una fàbrica, de la qual, per cert, l’acomiadarien pocs anys després. Allà va conèixer el que seria el seu marit, i va tornar a sotmetre’s als designis d’un altre home, encara més esclavitzada amb l’arribada de la seva única filla, i maltractada pel mal humor i els comentaris despectius de la seva parella durant trenta anys. La dona acaba treballant gratis durant tres anys en el negoci del seu germà petit mentre continua cuidant de casa seva, fins que la seva filla té bessons i s’ha d’encarregar dels petits perquè la seva filla pugui dedicar-se a la seva professió. Una filla que l’havia defensada perquè fes la seva vida complint amb els seus somnis, però que li acaba demanant que els torni a endarrerir per poder complir amb els seus, al cap i a la fi, és obligació de la mare ajudar la seva filla i els seus nets, això sí, mentre l’avi es passarà el dia amb els seus amics, una parella de la qual no es va poder divorciar per la pressió familiar.
La protagonista s’ha passat tota la seva vida esperant: esperant que els seus germans creixessin, esperant que no l’acomiadessin de la seva feina, esperant que la seva filla creixi, esperant que els seus nets creixin, esperant poder estudiar, esperant tota una vida que li arribés el seu moment, mentre suportava un maltractament psicològic per part del seu marit, que la va portar a tenir una crisi depressiva, provocant inclús que s’autolesionés . Ha anat tota la seva vida d’una banda a l’altra, com aquesta pedra del riu que dona nom el títol internacional de la pel·lícula, encara que amb un final esperançador en aquest cas (el títol original en xinès es podria traduir com «La decisió de partir»). Su Min va aprovar el carnet de conduir (malgrat les burles dels seus professors a l’autoescola), es va comprar un cotxe després de barallar-se amb el seu germà en reclamar el sou que es mereixia, i va decidir recórrer el món als cinquanta-sis anys. I des del 2020 recorre la Xina narrant la seva aventura a les xarxes socials, convertint-se en una icona feminista, amb més de dos-cents mil quilòmetres recorreguts de moment i milers de seguidors. El 2024 va sol·licitar el divorci, encara que ja feia un lustre que era lliure, com ella mateixa reconeix. El desembre del 2024, Su Min va ser nomenada per la BBC com una de les 100 dones més inspiradores a nivell internacional… i una sala de cinema de Vic va ser un exemple més d’aquesta capacitat d’inspirar-nos.
Catalunya Plural, 2024 
