Ingenuïtat, ceguesa o submissió?

El passat dia 19 de juny, es va celebrar a Barcelona el «I Foro para la Paz y Seguridad en Europa», organitzat per Prensa Ibérica i El Periódico. En el títol ja percebem un eufemisme: El negoci pervers de la fabricació i comerç d’instruments pensats per a la destrucció i la mort, es maquilla manllevant i pervertint paraules tan boniques com Pau i Seguretat, bens preuadíssims que tots desitgem. En aquest tipus de jornades sempre apareixen discursos dedicats a la justificació i a la lloança d’aquestes activitats, amb l’argument que són imprescindibles per protegir-nos justament dels efectes d’aquestes mateixes armes o d’altres fabricades per altres salvadors de pàtries que faran també el gran negoci i seran igualment lloats i justificats potser per la nostra amenaça.

Aquesta vegada aquest paper l’ha jugat el Conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya, que va intervenir per cloure l’acte, en nom del President de la Generalitat. En el seu discurs va posar l’èmfasi a defensar que no hi ha cap incompatibilitat entre el pacifisme i ocupar-se de la seguretat. El discurs de sempre: si vols la pau has d’estar armat per dissuadir i poder aturar els adversaris, que sempre resulten ser perillosament amenaçadors. Les nostres armes, en canvi, mai ho són. Va posar dos exemples que em serveixen molt bé per argumentar justament el contrari.

En el primer exemple va explicar que a l’entrada s’havia trobat amb algunes persones que manifestaven la seva oposició a aquella jornada. Després de lloar la seva educació i amabilitat, va relatar que quan una senyora se li va dirigir per mostrar-li el seu desacord, ell li va respondre (transcric i tradueixo del castellà: «Si a la seva neta o el seu net, anant pel carrer, algú l’intentés agredir, ¿no entendria que aquest senyor que tinc al meu costat, un mosso d’esquadra, amb la seva arma el defensés? ¿Que agredís a l’agressor del seu net?». Va acabar dient que la senyora havia callat. Aquest era el seu gran argument per defensar la compatibilitat del desig de pau amb la necessitat de les armes. Com sempre, la por i el dret a defensar-nos. Hi ha tantes coses a dir d’aquest argument tan simple i previsible!

En primer lloc, no hi veig cap relació entre l’exemple del policia i les armes de guerra de què es parlava en aquella jornada. Imaginem que el policia, per evitar que hipotèticament el net de la senyora fos agredit, enviés a casa seva un dron explosiu, que acabés amb la seva vida i probablement la de moltes més persones, la seva família o altres habitants del seu bloc. O que disparés un míssil a un barri en que presumptament hi ha molts delinqüents. Segur que aquest policia seria destituït i empresonat. La funció d’un policia, i el senyor conseller ho sap molt bé perquè ha estat Conseller d’Interior, és intentar evitar mals, però causant els menors mals possibles. Si no és així, s’obrirà una investigació. Encara que de tant en tant detectem actuacions policials abusives que cal corregir, s’ha de dir que molt rarament les actuacions policials acaben amb ferits greus o morts. No és el cas de les armes de guerra. L’objectiu és dotar-se de la màxima capacitat de fer mal amb l’excusa se dissuadir el possible adversari que, a la seva vegada, farà el mateix, amb la mateixa excusa. I quan es desencadena una guerra és això el que es fa, fer el màxim de mal possible. Ho veiem tràgicament cada dia.

Hi ha encara una altra diferència fonamental entre el policia i els exèrcits amb les armes de guerra. A l’interior dels estats, ja fa molts anys que hem vist que l’ús lliure de la violència privada «per defensar-se» genera molta més inseguretat. Les pel·lícules de l’Oest, país sense llei, món dels pistolers, n’és un bon exemple; cadascú va a la seva i defensa el seu interès; és la llei del més fort. L’evolució social ens ha fet descobrir que és molt més segur renunciar a l’ús privat de la violència.

De fet, si algú ho fa, és empresonat. A canvi hem organitzat un sistema de seguretat pública comuna molt més racional i molt més segura: Els sistemes legals han substituït l’arbitrarietat o la llei del més fort, el sistema judicial actua com a àrbitre dels conflictes que no han trobat entesa per altres mitjans i la policia és una força pública, encarregada de la seguretat comuna de tota la ciutadania, que té per missió evitar l’abús i l’exercici privat de la violència, però sempre pels mitjans menys lesius possibles. En resum, un sistema de seguretat comuna, compartida, que ens dona molta més seguretat que les defenses i les seguretats privades enfrontades les unes amb les altres.

En canvi, en les relacions entre estats, encara estem amb les defenses i seguretats privades enfrontades, sense control ni límit. Els exèrcits i els armaments de guerra són instruments de màxima destrucció i violència d’una part particular que intenta imposar la seva voluntat, els seus interessos i el seu domini per la llei del més fort. Són amenaces mútues que augmenten la desconfiança en les relacions i la tensió entre els estats i que, en nom de la seguretat, generen una altíssima inseguretat que sempre aboca a la guerra quan convé als interessos de l’un o de l’altre. En cap cas es planteja construir un «sistema policial» per aturar delinqüents, sinó enfortir sistemes de part enfrontats, capaços de la màxima violència. Justament el contrari. La comparació és demagògia de la pitjor, demagògia de la por.

El segon exemple que el conseller va exposar per justificar la bondat de la ciència, la tecnologia i la indústria dedicada a l’armament, no és més afortunat. Deia: «Estem a mitja hora que un míssil disparat per Rússia destrueixi Madrid, o Barcelona, o Bilbao o València… Si tenim la possibilitat de desviar-lo o de fer-lo caure, és imprescindible fer-ho, i no fer-ho és irresponsable». Accepto la conveniència de dotar-se de la protecció antimíssils, com de la protecció contra els atacs informàtics o d’altres, però sempre que vagi acompanyada de dues condicions: 1) Diplomàcia de pau seriosa i fiable, per sobre d’interessos particulars abusius, establint relacions de col·laboració i de confiança. 2) La renúncia a qualsevol armament ofensiu que suposi una amenaça per a d’altres. Què hi pinta en la seguretat dotar-se de drons assassins, de porta-avions per anar a l’altra punta de mon, de míssil capaços d’impactar a milers de quilòmetres i de destruir ciutats…? Tot això és amenaça, no defensa. Altre cop la trampa de la por.

Quedaria encara explorar l’immens, riquíssim, desconegut i sorprenent camp de la defensa civil no-violenta. Però això ho deixarem per un altre dia.

A la gent de pau, en general, se’ns titlla de bona gent, ben intencionats, però ingenus i fora de la realitat. Tanmateix, no hi ha ingenuïtat més gran que imaginar els exèrcits i la indústria d’armament com a els salvadors que treballen per la nostra seguretat, quan són l’amenaça més gran, amb una ambició insaciable que els fa encara més perillosos. El general Eisenhower ja va advertir que calia protegir-se de la gran influència sobre la política dels exèrcits i del complex militar-industrial. Viure en un món en el que apostem per l’amenaça enlloc de l’entesa, pel negoci per sobre de les vides humanes, per l’embriaguesa per la filigrana tecnològica capaç de matar més i millor, per la por com a justificant de tot, és la manera més certa de fabricar inseguretat i guerra. Molts anys d’història ho avalen: quan s’ha incrementat l’armamentisme, ha acabat per esclatar una guerra. Llavors hi haurà mort, destrucció, dolor i sofriment per a molts, però un immens negoci per a uns quants. En jornades com la que ens ocupa, justificar tot això en nom de la pau i la seguretat, sí que és ingenuïtat. O potser ceguesa, o submissió. I, probablement, una irresponsabilitat més gran que la que se’ns atribueix als pacifistes.