La darrera setmana es parlava al Parlament de tot el que és positiu d’ampliar l’Aeroport del Prat, sense pensar gaire a la pregonada sostenibilitat i menys encara a la possibilitat d’emprar altres instal·lacions semblants per a ampliar la connectivitat de tota Catalunya, que, ben enllaçada, seria sense dubte un país menys macrocefàlic; potser així es compliria la broma de Josep Pla sobre un tot barceloní, és a dir, si emprem paraules del nostre segle, una àrea metropolitana més enllà del previst.
Escric tot això després d’un viatge a Marsella que serà la base de les meves paraules, a priori centrades en el transport públic. La ciutat francesa es troba a tres-cents cinquanta quilòmetres de la nostra capital, té quatre cops menys densitat de població i la seva renda per càpita no té tantes pretensions ni es fa servir per a eufòriques proclames que desatenen la desigualtat real del teixit social.
La seva fama ha sigut durant segles de la d’un gegant escapçat amb tares derivades del seu cèlebre port, focus de prostitució i mala vida, desapareguda d’aquest entorn per a potenciar un dinamisme comercial, avantsala d’una millor cohesió social entre zones.
No deixa de ser curiós com Le vieux port pot recordar molt, no tan sols pel nom, al nostre Port Vell. La diferència recau en el seu ús quotidià, amb les persones als seus voltants gaudint-se les hores des d’una brutal normalitat, mentre a la frontera rara amb la Barceloneta s’aprecia un ermàs de pas més enllà de restaurants i altres negocis, més destinats a un públic ric, on la ciutadania punxa poc i talla menys.
D’altra banda, a Marsella si alguna cosa es respira és autenticitat, però no des de la postaleta, sinó des d’una veritat, la d’uns habitants que al seu centre històric conviuen en la diversitat sense escarafalls de cap mena. Des de la mar s’obre la Canebière, avinguda de vianants i pel tramvia que travessa el rovell de l’ou lliure de mals fums per la morfologia urbana de l’indret. Resulta un placer caminar-la i apreciar la disposició del mobiliari urbà al costat de la mostra del patrimoni, més visible per la conversió en zona de vianants de l’espai.
Això, ho sospitaran, podria emparentar tot aquest itinerari amb certs carrers barcelonins venuts pels nostres governants com si fossin un exemple mundial. Es nota la seva manca de viatge més enllà de fer-se fotos, com si fossin representants comercials, tret identitari de Salvador Illa i Jaume Collboni, molt aficionats al business des d’allò macro sense dedicar gaire temps a tot allò micro, d’altra manera no s’entendrien determinades dinàmiques comtals, com inaugurar el Parc de les Glòries i ometre la presència de magatzems de ferralla entre luxosos edificis nous de trinca o les problemàtiques, més remarcades a l’estiu, de veure més misèria vora Sant Antoni, ideal als renders informàtics i nul a la Realitat perquè no n’hi ha prou amb tenir un carrer amb moltes cellers cools que res saneja a l’ubicar-se a una frontera històrica a pocs metres de centres de drogoaddicció no erradicats.
No n’hi ha d’això a Marsella? Sí, és ben habitual sentir el soroll de la sirena policial, desplaçant-se envers perifèries comparables a Bellvitge per la indecència de blocs de pisos desarrollistas, però el canvi, fins a cert punt miraculós, es copsa a la diversificació dels distints barris de la centralitat per a augmentar la diversitat sense perdre essències.
Això és molt visible a Le Panier, abans el terror de qualsevol i en l’actualitat un encert per combinar riquesa patrimonial, bona oferta gastronòmica i ser un museu d’art urbà per pur per respectar les seves coordenades, mutants al no ser fixes i tampoc dependre de firmes mainstream per a generar titulars prescindibles a premsa. No es tracta de TvBoy ni altres noms banalitzats per la seva voluntat de dansar amb el Poder, sinó més aviat d’embellir les parets per a reforçar la personalitat local, a la que, tal com comentava fa pocs paràgrafs, el que és autèntic preval des d’un compromís.
Ho detectem a altres paratges. Vora el parc de Longchamp, a la seva font de la cascada que degué inspirar a la de la Ciutadella, hi ha un quiosc musical d’antuvi, avui símbol de la lluita per un habitatge digne. És ocupada per persones sense sostre i la seva protesta es desenvolupa al costat de terrasses sempre a vessar de gent, no pas per turistes, sinó per marsellesos de qualsevol raça ben mesclats, el que no exclou, és un dels mals del segle, l’amenaça electoral de dretes contràries a minories.
Aquestes caminen lliures per aquest feu sense por ni atacs dels hereus del Feixisme, als que hauríem de designar d’Extrema Dreta si volem ser conseqüents amb l’època, doncs cadascuna té el seu lèxic i emprar vocables antics tan a la lleugera no ajuda a comprendre-ho.
Mentre em trobo amb aquest panorama a Barcelona hi ha una ceguesa generalitzada que atempta contra la ciutadania. Rodalies és un desastre i hauria d’arreglar-se pel bé comú abans d’arrencar projectes que beneficien tan sols a un pocs, del Prat a grans esdeveniments venuts com la panacea, quan fora ningú parla de nosaltres de forma positiva, tot titllant-se a Barcelona de prostituta turística d’Occident.
No els hi falta raó. La nostra irrellevància mediàtica a l’exterior s’invisibilitza com les problemàtiques més urgents. Es parla d’habitatge públic mentre s’aprofiten els mesos de calor per a desnonar a barris sense repercussió als mitjans, però no passa res perquè vam disputar la Copa Amèrica i el 2026 vindrà el Tour.
No tindria més sentit cuidar la superfície des del que és petit per a brindar millores reals, no tan sols publicitàries? Una opció, altrament no parlaria tant de l’urbs gal·la, fora meditar sobre com aquests tres-cents cinquanta quilòmetres són una oportunitat de crear més Europa des de la sostenibilitat del tren, que hauria de ser el transport de la centúria.
Vaig anar a Marsella en avió per ser pràctic, però aquesta línia no hauria d’existir si es formulessin recorreguts europeus d’alta velocitat sostenible. Es troba més a prop de Madrid i a l’imaginari col·lectiu, llastrat pel Nacionalisme que genera provincianisme, sembla situar-se a la quinta forca, quan és la nostra veïna europea amb el do de permetre’ns somniar amb una major unió que generi noves consciències. És un somni possible, només caldria tenir als llocs de comandament ments menys cíniques i més disposades a treballar per a Europa des de les persones.
Catalunya Plural, 2024 
