Què busca l’autor, furgant durant dos anys en la crispació? No l’acusaran d’alarmista, de rendibilitzar el tremendisme, de magnificar les dissensions o de pretendre regenerar a través de la morbositat oportunista?
Són objeccions lògiques en aquells que opten per desviar la mirada d’un mal -bategem-lo de virus, infecció, verí o tumoració- que compromet seriosament la salut del cos democràtic arreu. No parlo d’un escalfament per insolació, sinó una malaltia llarga, dolorosa i eventualment terminal. ‘Anatomia de la CRISPACIÓ’ vol ser una legítima defensa no només contra els traficants de l’odi, sinó contra l’absentisme i el menfotisme que, per interès o comoditat, predominen en una qüestió cabdal. Què busca l’assaig? Indagar en quina mida la nostra exposició non stop a les narratives violentes de la política circumdant han calat al carrer; si la dialèctica de barbàrie ens ha fet més forassenyats, més rabiosos o geniüts per emulació. També intenta lluitar contra el tot s’hi val, l’estrèpit i la sospita infundada de la política reduïda a lloc de conflicte carnisser. Sumar veus a la protecció de la democràcia, documentant el negoci de la intoxicació. A casa nostra, mobilitzar l’espai polític anestesiat entre el “Arriba Franco” i el “puta Espanya”. Per no allargar-me: cridar l’atenció social perquè els migrants no paguin els plats trencats de tots els problemes d’Europa.
Després d’investigar a fons la crispació té clar perquè la ira té tant d’èxit i seguiment en el debat polític i social?
Tinc clar que la ira és la nova droga que enganxa, perquè el tribalisme ideològic ho posa en safata. Discursos expeditius, emocions trucades, tecnologia vertiginosa, impacte, enemic a batre, pilars del sistema corcats, categories polítiques clàssiques que trontollen, apoteosi del diner i les veritats absolutes, la mentida feta vector de la política, ebullició intolerant d’identitats antagòniques i mort dels matisos i gradualismes. Malvivim entre dilemes apressats i imperiosos: estàs amb ells o amb nosaltres, Llach o Estopa, caixa o faixa, herois o malvats. Els dolents d’aquest assaig no són tant els immediats, Santos Cerdán i cia, com els peixos grossos, per entendren’s, de darrera l’escenari –Montoro en seria un empleat fidel- que ens marquen el camí indefectible a un món absent de valors, on els lladregots, els brètols, els bergants i els espavilats de l’individualisme ultraliberal sempre tindran un lloc preeminent i prepotent, mentre la classe pobra del Titanic s’encrespa per un salvavides. Per cert, la banalització de la impunitat com un dret adquirit és un altre distintiu de l’època.
El llibre constata que la crispació matussera entre blocs hermètics en confrontació permanent constitueix un problema de l’individu i de la humanitat, descomunal, que a casa nostra presenta un plus de perillositat, car, a més de la lluita de classes i el conflicte social, la desigualtat que imposa un capitalisme depredador, existeix un conflicte territorial en forma de pim-pam-pum que impregna la mecànica política de superfície i de profunditat.
Els últims 10-15 anys representen una escalada sense precedents en la crispació de fons
Al pròleg es pregunta quin final ens espera. Planteja quatre possibilitats: conflicte civil, societat fracturada, episodis d’indignació continuats o desafecció majoritària. Com creu que acabarà tot això?
No són caselles inconnexes. Aquest plus de risc, en un assumpte tentacular de civilització universal -l’altre pandèmia, la que ignorem, també amb mascareta- dificulta predir fil per randa la manera en que es materialitzarà la polarització crispada. A l’horitzó ja rescalfat pels populismes despunten sistemes de llibertats atrofiades i estancades, societats fracturades i solucions autoritàries corregint la democràcia representativa. Les recents enquestes d’opinió dels joves a Espanya il·lustren un viratge brusc cap a una dreta que es fonamenta en el soroll i la brega. Preguntem-nos honestament com hem desembocat aquí. Perquè sindicats de classe molt influents com Comissions Obreres han perdut l’adhesió en forma de vots i activisme de treballadors d’esquerres, que avui dia a Marsella i Torí, com a Espanya i Catalunya, voten opcions neo-ultres. Plantegem-nos perquè en un moviment visualment primitiu, tosc, turbulent i selvàtic dit trumpisme s’hi refugien tants progressistes reactius que mai tindríem per incendiaris o enverinadors d’infundis. Com acabarem? L’anatomia de la crispació s’està escrivint cada dia. Mereixeria una rotativa constant.
Avui mateix es xerra de saunes, d’immigració i d’una Hisenda corrupta que fa treure foc pels queixals, però per enèsima vegada el Partit Popular s´ha declarat exempt de qualsevol responsabilitat en escampar el fang, ben al contrari. “Ens oposem totalment als qui atien l’odi”. Llenguatge de fusta, paradoxal, tàctic, en contraposició a la realitat. La presidenta madrilenya, paradigma dels nous lideratges taxatius, és responsable avançada de la pèrdua d’una gran conquesta intel·lectual, la moderació expositiva raonada, en haver convertit fins i tot l’insult en un estil d’expressió hilarant. “Me gusta la fruta”. L’eufemisme descarnat s’ha tornat insult i l’insult ja no escandalitza. No parlem de la crispació espanyola endèmica sinó de l’actual, en do major i d’eliminació dialèctica de l’adversari. “No és un comitè federal, és un funeral de cos present” (Feijóo). No hi havia una metàfora millor que el cadàver polític del president més amenaçat físicament i més denigrat de la democràcia? Un conflicte polític d’aquest nivell guerrer pot derivar en conflicte civil obert de graduació diversa. Onades successives de còlera, democràcia empantanada, o les dues coses alhora.
Afinar la morfologia de la protesta, insisteixo, encara resulta temerari. Però si la crispació polaritzada persisteix en fases agudes de crisis polítiques, socials, econòmiques o climàtiques, es pot preveure que la gent, després d’haver-se polititzat amb esperances de canvi, es desmoralitzi i es despolititzi en massa per afartament. El “desencant” dels anys de transició està àmpliament superat per la desafecció rampant de franges de població magrejades de falses promeses i mancades de perspectives de vida. L’eix del mercat global és l’èxit individual, que divideix dràsticament les societats en guanyadors i perdedors. Aquest dibuix social d’inestabilitat malcarada deixa el camp obert a les veus de la duresa quirúrgica sense anestèsia. La predicció més fàcil, perdoni la fugida d’estudi, és que en aquest present accelerat i incert el món té més falques dialèctiques i estris tecnològics que mai per no ser fiable.
Vostè cita Serge Champeau i Daniel Ininerarity, que diuen que vivim en una època en la qual hi ha molt odi i poca violència, com si l’augment de l’odi fos una vàlvula d’escapament que evita la violència física.
Una teoria interessant que mereix seguiment. Vaig preguntar a experts de cinema, de literatura negra i altres expressions artístiques de ficció agressiva com traspua la mala maror des de l’escena teatral de la política a la ciutadania. Ens crea un costat fosc? Dinamitza la violència inherent a l’ésser humà? Un corrent diguem-ne optimista assevera que la crispació televisada produeix un efecte homeopàtic; que actua com una mena de vacuna o , si em permet el símil, de salva-llets. Segons aquest corrent, quan contemplem un abús ideològic flagrant cridem o remuguem, protestem, ens manifestem, és a dir, que l’espasme de vocalitzar el greuge fa de substitutiu de la violència reactiva. Vaig presenciar una anècdota assimilable en un bar de carretera a l’Aragó. Apareix Puigdemont al Telediari i una dona que fa punt de mitja i xiuxiueija amb els parroquians s’alça amenaçant: “A este, lo que yo le haría, lo que yo le haría, yo le haría, le haría…”. Jo pensava: ai, encara tindrem gresca. La dona remata fent escarafalls: “Lo que yo le haría sería cortarle el pelo al cero”. Segurament en el fur intern la dona podia anar més enllà, però va donar sortida a l’espasme que s’esgota en sí mateix.
L’insult generalitzat ja gaudeix d’ acceptació social
El drama de les paraules i l’acció política es consumen doncs en el succedani d’una arcada ocasional, en un clam? Des de la psicologia, la ciència política i la comunicació, un sector d’opinió addueix que un empatx de fanatisme efervescent en les democràcies consolidades mai vessarà el tupí, car les grans corporacions que regeixen les nostres vides mercadejant l’odi coneixen perfectament el límit d’enfangar que es torna inviable per improductiu. Una altra teoria, no obstant, desenvolupa amb fatalisme els grans desperfectes morals de la nostra híper-exposició constant al vòmit de violències verbals. Crispem-nos amb tres exemples? Un, “El vostre partit és el que tritura els nens al ventre de les seves mares”. Discurs de la ultradreta contra l’avortament. Dos. “Avui, García Lorca votaria PP, perquè el poeta estimava molt Espanya”. Un revisionisme històric irresponsable i pervers que en relativitzar les dictadures desferma un munt d’antipaties. Tres, una incitació quasi directa al terror, vestida de retòrica corrupta, com correspon a l’època que els anglesos denominen “cervell podrit”. “Arribarà un dia que els espanyols voldran penjar pels peus Pedro Sánchez”. President de Vox, Abascal. Insistim en el catalitzador. Inquietem-nos.
Què commouen o dinamitzen al nostre interior frases categòriques i pertorbadores? S’ha filtrat al carrer la disputa convulsa de dues grans elits polítiques? Quins odis fermenten en un ecosistema polític tal vegada viciat i caducat, i en un fortí on tant sols llegim i escoltem el que escriuen o xerren els membres de la nostra tribu? El polaritzat està cec. Condemna o absol les transgressions segons conveniències elàstiques i les consignes del seu partit, que viu abstret en l´autisme corporatiu i plenament consagrat al domini i al mètode més efectiu per aniquilar l’enemic a curt termini. Al nostre entorn i ha moltes veus que fan la guerra. La volen, la guerra? ‘Anatomia de la CRISPACIÓN’ obre un camí modest i honest en l’avaluació del mal i la recerca de teràpia urgent contra el deteriorament de la convivència.
La hiper-exposició constant al vòmit és una incitació directa a la violència
Vostè fa referència a l’odi contra persones concretes. Tenim el cas de l’equip d’ERC fabricant missatges sobre les malalties dels germans Maragall o a Santiago Abascal dient que l’esquerra va lamentar que fallés l’intent d’assassinat de Trump
El llibre fa un exercici pioner: seqüenciar casos de persones fixades com objectius a esmicolar en la tàctica de demolició política, des de que són situades a la diana de la màquina d’empastifar fins que en paguen les conseqüències al carrer. Pablo Iglesias, Irene Montero o Carod Rovira saben quin pa hi donen. Examinem el cas de Yolanda Díaz: els enemics polítics l’assenyalen, als mítings d’ultradreta es fan escarnis masclistes del maquillatge de la líder de Sumar. També Alfonso Guerra puja al carro del desprestigi calculat sentenciant que Díaz dedica massa temps a la perruqueria i que “aquesta senyora no té cap essència política”, que tot és cosmètica, ve a dir. L’estereotip frívol associat a la incompetència professional ja està construït. La caricatura del personatge, ja iniciada en la visita al Vaticà, passa als mercats i les cafeteries.
El jurat popular dels mocs i fàstics a les xarxes dicta sentència. L’estomacada nocturna i diària a una pinyata del President del Govern enfront de la seu del PSOE, per molt qüestionable que sigui Pedro Sánchez, ha significat el grau més alt de la crispació individualitzada i la culminació plàstica d’una ladina campanya d’enderrocament amb fúria espanyola. Un còctel ben conegut de tendència a la festa i prescindir d’incompatibilitats morals. Crispem-nos de nosaltres mateixos? No gestionem moralment l’existència, som poc sensibles a la sobrietat intel·ligent i no gastem les millors energies en els valors de l’honestedat personal, la convivència o la ètica cívica. Cada dia menystenim l’espai públic, permetent-ne l’ocupació per la lògica econòmica. A més, viure entre trinxeres és més agraït socialment que viure en la veritat.
Posar una persona a la diana política té conseqüències al carrer
Planteja que la crispació porta a la desmotivació i que això fereix l’esquerra, que és la que més necessita mobilitzar. La crispació beneficia la dreta?
Aquest assaig s’ha fet evidentment des del punt de vista de l’autor i la seva circumstància, però això no contamina un llarg esforç destriant i relligant mots i idees en un oceà d’excrements. La descripció, quan pren partit, ho fa des de la força dels fets.
Per altra banda, la reprovació dels comportaments de parcialitat inhumana en els pseudo-mitjans de desinformació no necessita cap tírria. Es retrata sola. L’absència d’una posició de superioritat, el propòsit de decència, en definitiva, permeten muntar un relat que no pretén equidistàncies matemàtiques ni altres fórmules d’hipocresia plural i camuflatges de bla-bla-bla. La crispació polaritzada és un fenomen que des de Catalunya es queda petit, a escala espanyola entra en erupció i globalment s’escapa com un pop immens que cueja com una sardina, la metàfora és barroca però està pensada. La crispació és un magma dispers. Seria pueril culpar en exclusiva la dreta més o menys extrema, tot i que els impulsors ultres del “cuanto peor mejor” són poderosos. ¿Volverán las oscuras golondrinas sus nidos a colgar? Aquelles no tornaran, abillades a l’antiga, però sí les noves aus de mal auguri i les velles pulsions amb tuf exculpatori de 1936 a 1974.
Viure entre trinxeres és molt més agraït socialment que viure en la veritat
Convertir l’assaig en un manifest contra el pensament únic encarnat en la ultradreta voxciferant hauria estat un pas en fals. L’esquerra te responsabilitats en la degradació democràtica que l’assaig documenta. Només cal esmentar que la coalició d’esquerres al Govern espanyol, que es vanta d’ideals, és alhora capaç de renyir per parcel·letes de poder com si hagués comprat els espais públics de debat o els serveis informatius. En el llibre, l’ex president de Radio Televisión Española José Manuel Pérez Tornero fa un striptease valent, mai no vist, en el que precisa la doble moral de l’entorn que li mentia i enganyava a la cara sobre els seus propòsits de dominació comunicacional. Reapareix aquí un nou factor de distorsió irritant. Els partits estan abstrets en la màxima contundència a cau d’orella per controlar instruments de poder al llarg d’un espectacle de quatre anys cara a la galeria.
Una conclusió? Als professionals de la política els urgeix un nou contracte d’integritat, de transparència i de vocació de servir a la ciutadania. Tornant a l’esquerra, no pateix problemes de possessió barroera en els seus discursos, sinó en les prèdiques volàtils que no provoquen crispació però gangrenen els problemes, i la irresolució sí que exalta. La immigració és i serà la caixa dels trons. L’esquerra ha repetit un discurs evanescent i flotant, lluny de la ptràctica real, mentre la dreta culpabilitza els nouvinguts directament. “Aquí viuen els menes, els marroquins (imatge d’hotel maco) mentre s’oblida els damnificats per la inundació”. Eslògan dels ultres valencians. Mentrestant, l’esquerra posa sordina a definir-se. Es camufla en el papers per tothom i sense dir com, o despatxa que és una qüestió de drets humans.
La sopa d’all queda inventada. Però les persones, els electors i electores, volen la veritat. Què hem de fer quan estem sopant i arriben a casa 15 persones mortes de gana? Què compartirem? Fins a quin punt acceptem viure més a la baixa perquè els de fora visquin millor que en la pobresa i la fam? L’esquerra no ha entrat en l’avaluació rigorosa del que significa la immigració massiva, que no vol dir posar-li el dit a l’ull, sinó tractar-la com el problema colossal que obliga a repensar les coses des de l’ànim solidari i la certitud que separa la lluita per la prosperitat real del somniar truites o fer d’encantadors de serps. En un altre aspecte concret i molt usual l’esquerra també propicia o causa la crispació. No es pot dir feixista a tothom i a tothora perquè es vol marcar diferències. No pots dir feixista a qui no ho sigui estrictament. Treure pit és legítim, però no autoritza a adulterar i devaluar la substància històrica del feixisme. Tots sabem el que volia dir Fidel Castro quan va titllar Aznar de “este fuhrersito”, quina analogia buscava, però no és el millor paral·lelisme.
En aquest llibre, el president de RTVE, José Manuel Pérez Tornero, fa un striptease mai no vist en el que arriba a detallar la hipocresia, la gent afí que li mentia a la cara sobre els seus propòsit
De vegades l’esquerra ensopega en el llenguatge gruixut. El titular de Transport ferroviari i de gracietes insultants, també boc expiatori, Óscar Puente (pont de res), ens mostra com es pot rebaixar la figura d’un càrrec ministerial en la liquidació joiosa de l’adversari. La principal inculpació de la dreta? Per damunt del riu d’improperis, de plantar sospites, dels decibels a dojo i les pantomimes inflamades, destacaria l’explotació dels ressentiments i el mal ús de la història cruenta, en singular quan estigmatitza la paraula comunista. El comunisme espanyol va ser la força de ruptura més integradora en la reconciliació que inspirava el camí reformista a la normalització democràtica.
Quan mana la dreta hi ha menys crispació perquè la compra o la silencia amb ma dura
El PCE sumava i sumava molt, perquè era una força transformadora ben implantada i que al mateix temps sabia cedir perquè se sabia necessària a les bases del pacte. Ara trobes que, amb una displicència molt gruixuda, molt aspre, una representant ultradretana, Magdalena Olona, portaveu de Vox, es pot adreçar despectivament a una vicepresidenta del Govern com a comunista, emfatitzant l’adjectiu com un insult. Ayuso ho sovinteja en estil indirecte per descriure la tirania del “sanchisme bolivarià” a derrocar.
L’esquerra no provoca crispació amb els discursos evanescents, però la no resolució de problemes podreix el malestar
Hi ha degradació del llenguatge, pèrdua de matisos. A què ens porta això?
Només cal recordar que ens alimentem substancialment de dos adjectius: brutal, increïble. Fins i tot he llegit la brutalitat aplicada a una conducta de tendresa: “Brutal gest del futbolista X amb un nen malalt…” Increïble fora que vostè i jo, aquí mateix, ara ens poséssim a volar, però en l’escenari de la sorpresa impactant en sessió continua la incredibilitat és or: no té finor expressiva, es multi ús, però adorna la sorpresa i disfressa la mancança d’adjectivació més concreta. Estem immersos en un món de misèria intel·lectual despullat de clarors i foscors relatives, i de la transferència del coneixement democràtic entre generacions, en el que manen… Deixi-m ser reiteratiu pintant el paisatge: el valor suprem del diner, interessos espuris a les institucions, les xarxes plebiscitàries de la urgència, l’abdicació de sectors judicials, financers i periodístics entregats al partidisme per herència, conversió o passivitat confortable. Altrament dit, un món en que economia, tecnologia i comunicació han fugit de la vigilància política, de la democràcia. Un món que renuncia a ponderar la importància de les coses en benefici del xoc, del cop d’efecte d’encenalls fulgurants.
Habitem un paisatge podat de gradualismes – roig o blau, amb ells o amb nosaltres, Mazón o l’AEMET, Broncano o Motos – i on s’ha oblidat el conreu de la paraula precisa i justa. Compte, la paraula és la base per articular el pensament. Tot aquest desgavell de societat envilida, partidismes de ferro, deliris de grandesa, fugacitat dels mitjans, comunicació desfigurada i fintes deontològiques pren cos en un lèxic hostil de nova planta: Feijóo és un feixista o cripto-feixista i Más Madrid és Hamas Madrid, un joc de paraules pèrfid que ha passat a ser una ofensa admesa. La terminologia de les grans paraules continua convalidant o primant la desigualtat, i en el petit vocabulari de cada dia se’ns filtra l’economicisme imparable. “Et compro l’argument”. Es compren, els arguments?
No pots dir feixista a tothom i a tothora, perquè vols treure pit i marcar diferències
Sembla com si hi hagués menys crispació quan mana o governa la dreta
Governa el múscul financer. El sistema ens deixa indefensos davant l’hegemonia del diner com a big bang de les llibertats. La dreta tradicional i les renovades es justifiquen en obtenir el poder. El diner sense poder no rendeix. Per tant, el poder és imprescindible als qui fan els grans negocis per la pàtria. Una característica dels enemics reconstituïts de la democràcia és refutar la legitimitat d’aquells que ocupen el poder legalment, per tal de trobar algun tipus d’objecció que permeti propagar els vicis terribles que invaliden els resultats a les urnes. La incongruència arriba al punt que Vox es presenta com a garant de la llibertat i baluard democràtic. La constel·lació del PP ja va utilitzar fins l’extenuació l’estratègia contra Zapatero, “presidente por accidente”, li fa a Sánchez i ho seguirà fent arreu on hi hagi realitats emmotllables. La deslegitimació pertinaç a través de la no acceptació de la derrota és un dels elements bàsics en minar la dinàmica democràtica i indicar el declivi del sistema. La dreta persevera en l’obsessió pel poder i intensifica les presses. Quan finalment s’imposa i administra, el diner també esmorteeix moltes consciències. Un cop al poder, la dreta l’ocupa amb afany totalitzador, combatent els ideals igualitaris i la discrepància en tots els terrenys. Es produeix llavors una asfixia sistèmica que precipita la contestació al carrer d’un cos social cada dia més mandrós. Quan la dreta clàssica remena les cireres hi ha menys crispació? La història ho confirma: sí, perquè la compra o la silencia amb ma dura.
Té un origen concret i recent aquesta crispació o la venim arrossegant de la Guerra Civil? Al llibre cita casos de corrupció en el debat parlamentari espanyol previ a la guerra
La societat era més compromesa, insultava de manera ferotge però més recargolada en elegància retòrica, inclús fent referència als calçotets de l’interpel·lat i a la sexualitat de l’esposa de l’interpel·lant. Un dels insults actuals que m’ha cridat l’atenció negativa és: “Vostè no té altre mèrit, senyora ministra d’Igualtat, que haver estudiat a fons Pablo Iglesias”. La pregunta és què passava pel cap de la diputada per furgar en l’alcova dels Iglesias-Montero, per aquest ordre.
Quan es frega la ratlla de jutjar una rival política per la persona amb la que s’enllita, ep, pateixen drets fonamentals i es degrada la família. En definitiva, són tant nombrosos els factors que ens ataquen per cantons, angles i nivells d’un mal que és català, espanyol i de la humanitat com civilització global, que resulta aventurat generalitzar el volum de la crispació al govern d’uns o altres, feta menció del capitalisme arravatat de la dreta i de la doctrina vàcua de l’esquerra, així com anunciar un futur determinat per la deforestació de la dialèctica política. L’espanyolitat refractària a Catalunya i la catalanitat anti-espanyola agreugen els conflictes atàvics.
Al sud d’Europa, on la ironia sol ser malentesa i la higiene argumental cedeix als absolutismes directes, sí que destaca una propensió especial a la malvolença. L’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch qualificant a la ministra Alegría de “la alegría del parador” (per coincidir en pernoctar a l’establiment hosteler de Terol on Ábalos participava en una suposada festa sexual) exhibeix una subtilitat sarcàstica malsana. Si cedim en dedicar-li mig somriure, ja ens haurà guanyat una batalla. L’arc temporal que indaga ‘Anatomia de la CRISPACIÓ’ abasta des dels efectes de la Gran Recessió de 2012, l’entrada en joc dels extrems parlamentaris i la desconnexió de Catalunya fins el final del cicle post pandèmia-amnistia-DANA, que suposen una escalada desconeguda en la crispació polaritzada. Els extrems no entren de qualsevol manera.
Ho fan molt conscients del seu paper. Un sorgeix molt cremat d’una crisi financera que ha deixat víctimes incomptables i s’expressa encès d’ira. L’altre, ras i curt, ve a prendre el comandament per tallar de soca-rel les desviacions del progressisme sectari, a partir de mantres. És la nova versió de la ultradreta xenòfoba i fanatitzada de sempre. De crispació a l’espanyola sempre n’hi ha hagut. Recordem Anguita: “El meu infart té nom i cognoms”. (Felipe González). Però no igualen el suflé, millor, l’olla podrida d’ara.
El llibre sistematitza els perfils de les analogies acarnissades, explica les frases vomitives disparades a persones, com situen el rival en un context violent dient-li terrorista, filo-terrorista, amic de terroristes, filo-etarra, katalano-borrokas, catalans amb l’agenda d’ETA, totalitari o colpista, de manera que sempre col·loquin el contrari al cantó negre de la història. Exemples: “Vostè és el preferit de Hamas”. “Pablo Iglesias ha estudiat als millors règims tirànics”. En el cicle post-pandèmia i amnistia els dos extrems emboliquen el debat públic i esquerden la societat. L’eix de l’assaig radica en esbrinar la quantitat d´aquesta intoxicació maleïda que està traspuant a la societat i la força d’impregnació. La pregunta arriba a deshora perquè el canibalisme incivil ja el tenim incorporat i ja som més batussers.
A Catalunya el període es complica perquè el 2017 desencadena un festival d’intoleràncies i supremacismes que faculten tant el vulnerar la legalitat com sacralitzar-la per assolir objectius partidistes. La doctrina de la Catacràcia i el crit de ¡”A por ellos!” polaritzen intensament, ja sigui per vies teòriques o per les pulsions futbolitzades. De quin lloc procedeix aquesta crispació? El contenciós històric entre Castella i Catalunya pren múltiples formes. El 2017 demostra que la inacció, fer l’estàtua, també pot ser una font de crispació a raig. Al llibre, Felip Puig acusa Mariano Rajoy de ser el gran factòtum de bona part del la política desbordant i dels sentiments desmandats, en negar-se a moure un dit quan tocava. A risc de simplificar, ho diré així: entre llegir diaris o la carpeta de Catalunya, Rajoy prefereix l’As i el Marca. Els cops de porta creen crispació. Que vagis a concertar un pacte econòmic i et responguin barrant el diàleg amb pany i forrellat fa presagiar topades.
Hi ha diferències substantives entre la crispació a Espanya i Catalunya?
Les bardisses de la crispació, d’inici o de resposta, arrelen a tots els territoris en un moment o altre. Soc nascut a Ripoll, en un edifici que s’aixecava entre l’Ajuntament i el Monestir. M’avergonyeix que el bressol de Catalunya sigui el bressol d’un racisme ordinari i sever. Aquest tipus de fanatismes són comuns en el putinejar de les identitats, de Kiev a Nova Caledònia, però a Espanya perviu un cor imperial que necessita acreditar-se passant per damunt de divergents, mitjançant les cimeres influents o les clavegueres. Un Estat uniforme i centralista que es resisteix a modernitzar-se crispa, òbviament. En política normalitzada s’ha de parlar.
En els temps daurats de la socialdemocràcia, d’Olof Palme, Willy Brandt, Felipe González, Anker Jörgensen, Bruno Kreisky,… a Europa hi havia entesa i una cultura de saber trobar punts de confluència, de posar-se en el lloc del rival, que ara ja s’han esfumat. El 2017 a Catalunya és reactiu. Pot ser il·luminat, enlluernat, narcisista, enlairat, ingenu, excessiu; podríem carregar-lo d’adjectius negatius en quant a resolució política i fonament jurídic, però en la gènesi nia el dictat d’una estructura radial de les coses. Les carreteres que van fer els romans segueixen fent el camí de la política.
El 2017 demostra que la inacció, el fer l’estàtua, també pot ser una font de crispació
El camí és que el lluç més fresc es pot seguir menjant a Madrid, allà on es decideixen les coses en una visió tan centrípeta que converteix la resta en figurants aïrats. Ni pinganillos, ni seleccions esportives oficials ni concert (Rubalcaba). En contrapartida, hi ha ciutadans de consciència nacional inflamada que opten pels maximalismes, com atorgar la presidència de la Generalitat a un activista, Quim Torra. És agosarat observar una concatenació entre les inaccions del poder central i l’aliment de la rauxa territorial? Es pot fer molt de mal, mut i fent-se l’orni.
Les democràcies es van afeblint. Com ho explica i vaticina ‘Anatomia de la CRISPACIÓ’?
Les democràcies formals s’han anat oxidant. Un bon caldo de cultiu per veus potents, destructores, excloents, de to peremptori, que en alguns casos s’erigeixen en grans contrapoders personals, com la presidenta de Madrid, i en altres deriven en dictacràcies, és a dir, règims de formalitat democràtica aparent que conviden a prendre dreceres que evitin les dilacions i condicionants del control democràtic. Bolsonaro representa una de les zones super-caldejades pel populisme expeditiu que ja tenen estat. Hauríem de parar atenció en que el capitalisme global s’està enduent les democràcies nacionals, perquè el capitalisme s’expandeix sense problemes. Un terratrèmol a l’edifici democràtic que cal estudiar detingudament.
Tenim Trump als Estats Units, Milei a Argentina, la ultradreta guanyant terreny a Europa,… Responc per ordre: la corresponsal de Le Monde a Madrid, Sandrine Morel, assegura al llibre “El huracán catalán” que una guerra civil als EUA no l’agafaria gens desprevinguda. Aquí ho deixo. Que la fressa liquidadora d’una moto-serra hagi guanyat a l’argumentació estructurada ens hauria d’horripilar. Apuntat això, la crispació adquireix variants nacionals productes de la geopolítica. Mentre feia una entrevista a Suècia va sonar una sirena. “Crida per anar a entrenar la instrucció civil en cas de guerra”, va aclarir l’entrevistat, estenent-se a bastament en el perill del veí rus, de l’espionatge i els sabotatges submarins de Moscou. Al sud de l’OTAN no li prestem atenció en el diàleg públic ni la conversa interpersonal.
A la Rússia soviètica l’ha seguit una autarquia sui generis que multiplica les campanyes de desinformació per afeblir Europa allà on és vulnerable – inclosa Catalunya- i d’actuacions expansionistes d’un bel·licisme cada cop menys previsibles, que recorden moments àlgids de dominació. La Rússia que exerceix una pressió sistèmica sobre Europa propagant desinformació sofisticada té adeptes – Hongria al davant- en un continent que s’ha engrandit de pressa i corrents per satisfer Estats Units. El resultat és pendular i desestabilitzador. Polònia ha passat etapes de tirania democràtica revengista, Itàlia està transitant d’un règim d’executiu dominant de populisme naïf, Berlusconi, a un populisme de manual, Meloni, que desestabilitza el mandat de Brussel·les des del primer dia. Les solucions autoritàries comencen a fer forat a Alemanya, presonera del passat que no passa.
Sandrine Morel assegura que a França, si hi hagués una agressió greu arran de la crispació, no la sorprendria. Els francesos, en aquest sentit, sosté, són molt més seriosos que els espanyols. Parlen poc, però quan es manifesten les armilles grogues poden protagonitzar accions de gran duresa. “Els espanyols -contraposa- , esteu un matí manifestant-vos però us manifesteu poc. L’agressivitat és, sobretot, als titulars dels diaris i les xarxes, amb un nivell fratricida que als francesos els esgarrifa, perquè us veuen a la vora de la catàstrofe civil. Però, en canvi, passada una estona els espanyols van a fer el vermut tranquil·lament”. La frivolitat seria un altre llibre.
Les xarxes, quina part de la responsabilitat tenen de la crispació?
Una part principal perquè, primer, no tenen cap pensament transformador, són plebiscitàries i ofensives, fragmenten l’espai públic i capgiren la comunicació decent. “La comunicació simplifica la realitat per provocar reaccions instintives”. És una oració literal del pontífex Bergoglio. Costa de trobar-hi un guany intel·lectual en l’insult troglodita. Les xarxes asocials imposen un model de negoci extraient les nostres dades per vendre publicitat, prioritzant els continguts que enganxen en el temps, desperten indignació i enfrontament o violenten la credulitat. L’enverinament del clima a Tik Tok, X i Facebook i els continguts que es comparteixen en aquest territori ens fan dubtar de la nostra capacitat de discerniment, de distingir una informació ben treballada d’una manipulació de propaganda electoralista.
Atenció, la desinformació massiva és un repte irresolt pel Dret Penal. A les xarxes tots som més abjectes, més perdularis del que realment som. Qui més qui menys hi és per narcisisme, per animadversions entre tribus, per interessos econòmics coincidents. Són el gran abocador de l’odi. Una mercaderia accelerada que iguala per sota i atrapa. Si a les xarxes et demanen les dades per fer publicitat, el negoci et donarà continguts que et provocaran estupefacció, emoció i submissió. Ja tenim el motiu pel que la droga enganxa. Clar que enganxa, perquè et busquen. Busquen l’efecte resposta; la revenja té bases molt sòlides a internet. Hi ha figures egocèntriques que es poden expressar a les xarxes, però que fora d’elles ja ostenten el rang de divinitats. A la transició hi havia un sol déu periodístic totpoderós, José María García, però els José María García d’ara, convertits en santons de la política, multipliquen els pans i els peixos en dictar el camí als polítics, al poble de les xarxes; el camí de la salvació que només coneixen ells.
Les xarxes igualen a la baixa i tots hi som més abjectes, més perdularis del que realment som
Quan Alberto Núñez Feijóo arriba a Madrid vestit de moderat i comença a decidir, el periodista-guru de la dreta Jiménez Losantos retreu que per això no calia que vingués de Galícia, que potser no sap on és i li haurem d’explicar. Estem parlant de grans tòtems audiovisuals condemnatoris, mestres en inculpacions periodístiques que es confonen amb les jurídiques, en escampar suposicions buides, fer rebombori i esperar que la fruita sacsejada caigui de l’arbre. El linxament polític, social i moral, radiofònic i televisiu, de la dirigent de Compromís Mónica Oltra, després exonerada, va ser un pèssim exemple, digne de ser ensenyat a les universitats.
El linxament polític, moral i mediàtic de Mónica Oltra és un pèssim exemple, per ser ensenyat a les universitats
Hi ha qui reivindica la recepta de l’amor, però també diu que la polarització el fa impossible i que quan l’amor no és possible estàs preparant el terreny al feixisme
Hi ha una politòloga turca que formula la recepta de l’amor amb episodis municipals del seu país. Entenc l’amor com a consideració al subjecte humà, però cal anar més lluny i més profundament. Aquí manca l’amor a la cultura. No llegim, no ens eduquem en democràcia. Hi havia una assignatura que es deia Educació per la ciutadania, però oi que la van treure? Qui educa? Esquematitzo: les xarxes intoxicades, pares segrestats per la pantalla… Els tests educatius a Espanya fan pensar en un substrat irredempt. En el mateix sentit d’una matriu ignorant i per tant desvergonyida, Eduardo Mendoza em deia una vegada que en tot espanyol hi ha un Franco i un anarquista. Afegeixo; l’anarquia de l’excentricitat xulesca, masclista, futbolitzada.
L’amor, l’amistat, la fraternitat no venen?
Per què no ens preguntem per què el Barça-Madrid és la lluita d’intensitat política i cultural més saturada i seguida de l’univers? El denominat derby planetari simbolitza senzillament allò que la societat de mercat demana: gladiadors, disjuntiva frenètica, immediatesa de combat, urgència d’èxit, la legitimitat de la victòria, la juguesca… El món demana aquest model de circ i no contempla que la fraternitat sigui ni tan sols venuda com una eina de construcció. Ha caigut en l’oblit. Sona demodé, igual que concòrdia. La moda, la modernitat anti-agermanament, està en la selectivitat dels fons de Montoro i de les calúmnies patriòtiques; en el dolor de víctimes destriades com a arma llancívola, en la selecció de filtracions de converses privades enregistrades il·legalment, en les fòbies a l’activisme solidari. Barrejo, però no erro. La fraternitat ens fa iguals. Hi ha un gruix de la societat ultraliberal que ja no hi combrega, ni en el orate fratres. Thatcher està molt viva. La societat no existeix, són individus i els individus són diferents i acreedors a un tracte diferent, i malament si no s’espavilen. La fraternitat és una paraula que en el vocabulari polític no existeix ni per ser pervertida.
La fraternitat és una paraula que en el vocabulari polític no figura ni per ser pervertida
A l’epíleg planteja un seguit de reflexions per evitar la màquina del fang. Què en destacaria?
No em faci revelar les conclusions de més de 300 pàgines, val a dir que gens avorrides. La quinzena d’entrevistes de l’assaig indueixen o condueixen a pensaments de futur amb prou substància per ser separada del relat general. Triaré un exemple: com s’han de moure els periodistes més enllà de la cadira i dels passadissos quan el quart poder ha perdut el lloc per acomodatici, feblesa ètica i sobreabundància tecnològica. (Un incís: alguns agregaran que ja és hora que els treballadors tornin a les tanques de les fàbriques. A crispació del capital, crispació de classe). A tall de conclusió recopilatòria, cal sortir de l’anestèsia col·lectiva i frenar l´enderrocament del món de la il·lustració, l’apologia de les emocions, el fonamentalisme de la satisfacció immediata seguida de la frustració que reclama més necessitat. Rescatar el pensament raonat i estructurat com a tal.
Tornarà la raó del pensament?
Pensar costa i no cotitza a la borsa. És una aplicació, però no d’Internet. Aplicació és sinònim d’esforç. Penses o compres. Comprar és més americà. La ruïna del pensament ve de tot, com si la reflexió i les oracions subordinades enfarfeguessin; com si la gramàtica de la complexitat de les coses espantés o fos dissuasiva. No podem caure en les sortides fàcils de tot a cent. El món és complex. Per començar, podríem tornar al mercat de les paraules i abandonar les paraules del mercat. I parlar.
Catalunya Plural, 2024 
