Allà està assegut en el seu tron d’emperador al despatx oval, el colpista i golfista i president dels Estats Units, somniant en nous ressorts de luxe sobre les ruïnes d’un poble esclafat i famèlic. Ell mateix va publicar a la seva xarxa social, Truth Social (quina ironia), un vídeo on apareixia prenent el sol al costat del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. El vídeo, fet amb intel·ligència artificial, mostra una Gaza a l’estil Las Vegas, plena de casinos, ballarines, hotels i cocteleries. Hi havia també una escultura d’or de la seva imatge, demostració d’un ego desmesurat. Era una provocació que ens recordava el “vedell d’or” que el mateix Moisès va haver de destruir en baixar del Mont Sinaí amb les taules dels Deu Manaments.
El líder suprem ha trobat la millor solució per al conflicte etern. L’expulsió definitiva d’un poble que ha patit una ocupació despiadada durant més de setanta anys. El pla d’expansió israelià està dissenyat des de fa molt temps i avança de manera implacable. Per això els assentaments il·legals no han parat de créixer a Cisjordània de forma continuada sense fer gens de cas a les resolucions de Nacions Unides ni a cap mena de legalitat.
Es calcula que hi ha més de 700.000 colons en aquests assentaments i la pressió per guanyar més territori i provocar desplaçaments forçats de palestins és constant. En l’últim informe de l’ONU del 2024 es van comptabilitzar 20.000 vivendes noves en els assentaments de Cisjordània, mentre que es van destruir 214 propietats palestines. En altres llocs de la regió es van crear 49 nous assentaments i es van construir més de 10.000 nous habitatges.
Fer inviable un Estat palestí és més a prop que mai. El territori està trinxat i replet de colònies israelianes, on transitar d’un lloc a altre és gairebé impossible sota l’ocupació militar. Cisjordània és la presó més gran del món a cel obert, mentre que Gaza, un altra presó a cel obert, viu un diluvi de bombes i trets sense treva, en represàlia pel brutal atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 contra Israel. Un 90 % de la població ha estat desplaçada i la xifra de morts no para de créixer cada dia, superant les 60.000 víctimes mortals, a més dels milers i milers de ferits i amputats, sense un lloc on curar-se o refugiar-se. També s’ha bloquejat l’accés a l’ajuda humanitària Mai havíem viscut una situació semblant durant aquest llarguíssim conflicte.
La crua impunitat
La impunitat amb què actuen els colons queda retratada en el documental guanyador de l’Oscar i de la Berlinale d’aquest any “No other land”, fet per un col·lectiu palestí – israelià que ens ensenya la destrucció de cases a Massafer Yatta, prop d’Hebron. Es pot veure l’assassinat en directe d’un palestí per un tret d’un colon sense cap mirament. Els veïns han hagut de refugiar-se en coves mentre avança implacable la colonització de les seves terres. Basel Adra, codirector del documental que va guanyar l’Oscar va ser detingut a l’arribar al seu país i ha estat vàries vegades apallissat per colons i soldats. Finalment, la pressió internacional va aconsseguir que fos deixat en llibertat. Ha tingut més sort que el seu company Odeh Hadalin, que va col·laborar en fer el documental i que ha estat assassinat d’un tret als pulmons per un altre colon mentre escric aquestes línies.
És un més a la llarga llista que suma 233 periodistes i informadors morts des de l’inici de la guerra de Gaza. Una llista macabra, una xifra mai vista, mentre els mitjans internacionals tenen prohibida l’entrada a la zona. Un dels últims, Ismael Abu Hatab, va morir a l’esclatar una bomba llançada contra una cafeteria a la platja de Gaza (on els palestins tenen prohibida la pesca). La cafeteria era un dels pocs llocs on encara es tenia accés a Internet. 32 persones més van morir en l’atac. L’any 2024 Israel es va convertir en el segon país del món amb el nombre més gran de periodistes empresonats per darrere de la Xina.
La vulneració dels mínims drets humans, la catàstrofe humanitària provocada sense parangó, l’assalt i assassinat, la destrucció sense fre d’habitatges, hospitals, escoles, comerços, carreteres, continua sense que cap dels comunicats o crits d’alerta de Nacions Unides tingui el més petit efecte. I la gana guanya terreny com a eina de guerra, prohibint la distribució que feia l’Agència de l’ONU pels refugiats, acostumada a fer aquest treball. La gana per acabar amb l’enemic, per eliminar l’adversari, per matar lentament qualsevol esperança, per fer fugir els habitants de la seva pròpia terra. Si Rússia hagués fet això a Ucraïna que hauria passat? Sense menystenir les atrocitats fetes al setge de Mariúpol o en altres localitats retratades en un altre documental “vint dies a Mariúpol” que també va guanyar un Oscar el 2024. Som davant un nou dret de conquesta? Totes les eines que després de la Segona Guerra Mundial s’havien creat per intentar solucionar els conflictes per la via diplomàtica han saltat pels aires.
Allà està el nou líder occidental desacreditant sense parar tots aquests organismes, l’ONU, l’Organització Mundial de la Salut, l’Ajuda al desenvolupament, entre d’altres, provocant més desigualtat i el declivi de tots els indicadors que ens porten a l’increment més baix de desenvolupament humà des de 1990. En lloc d’anar endavant anem enrera.
Sense diàleg
El compromís, el diàleg, el consens, la recerca de solucions pactades, han donat pas a l’arrogància del més fort, que ens desperta cada matí amb un nou Tweet del seu deliri. Amb el seu tarannà prepotent, fatxenda, despectiu i barroer. Un dia aranzels contra el Brasil (per no compartir que es jutgi el seu col·lega colpista Bolsonaro amb una interferència en un assumpte intern més descarada que mai); l’altre, la reclamació sobre el Canadà, que vol convertir en una província més dels Estats Units; al següent, l’intent d’apropiar-se de Groenlàndia o la recerca de terres rares a canvi d’armament a Ucraïna.
Tot el que havíem après en els darrers seixanta anys se n’ha anat en orris. Res serà igual a partir d’ara, on un home vol imposar les seves regles i lleis, les seves condicions i negocis, els seus interessos espuris, el seu compte corrent, mentre negocia des d’un dels seus camps de golf de luxe.
El president que vol fer “Amèrica gran un altre cop” acaba d’aprovar el seu nou pressupost per abaixar impostos a qui més tenen i retallar dràsticament els fons destinats al Medicare, l’única sanitat pública per persones sense recursos. Per a ell els desheretats de la terra no tenen cap dret. Són “menjagossos”, delinqüents, pocavergonyes i han de ser exterminats o repatriats, com demostra la seva política vers l’immigració i l’apertura de les noves presons rodejades de cocodrils i serps.
L’alt comandant de l’exèrcit més poderós del món, amb presència a 80 països, vol ara que tothom compri les seves armes. Si el 1962 la despesa mundial en defensa era del 6,1 del PIB, l’any 2012 havia arribat a baixar al 2,1 mercès als esforços del desarmament de Nacions Unides. Ara la xifra tornat a pujar vertiginosament i es vol que arribi al 5% sobretot a Europa. Ell, que havia anunciat que acabaria amb les guerres en 24 hores, i que d’ençà que ha tornat a la Casa Blanca ha ajudat Israel, ha bombardejat l’Iran i ha jugat un paper ambivalent a Ucraïna. De fet, ja havia demostrat els seus dots negociadores a l’Afganistan, en l’acord de Doha signat el febrer del 2020, que molts analistes consideren una rendició.
La divisió europea
Europa entretant continua dividida per aturar una dinàmica que posa en perill la seva pròpia essència. No en va Steve Bannon, el primer ideòleg de la doctrina Trump, va venir a Europa durant un temps per obrir les sucursals corresponents i estendre la ideologia retrògrada i antiliberal que té cada vegada més adeptes. Una Europa dividida amb incapacitat per posar-se d’acord en les qüestions bàsiques de seguretat, política exterior i política econòmica. Si bé és cert que la Unió Europa sembla desinflar-se com a projecte polític, encara compte amb moltíssims avantatges respecte de la resta del món. Hi ha moltes coses que s’han de defensar d’aquest model europeu araen qüestió.
Potser tenia raó el president de la Generalitat Pasqual Maragall, un home que mirava més enllà del seu entorn, quan afirmava que s’havia de crear un partit progressista en l’àmbit europeu, i que els europeus havíem de votar el president del continent per guanyar força democràtica i reforçar la identitat europea. Una presidència encapçalada ara per Ursula von del Leyen, incapaç d’oferir alternatives a allò que dicta el nou cacic del món conseqüència d’aquesta divisió interna, de la manca de lideratge europeu. Una presidència votada directament podria ser un pas cap a una Europa més forta, en un moment en què guanya qui té més poder, i permetria defensar unes conquestes socials i polítiques que ara més que mai estan en el punt de mira. Per això cal recordar la cançó i himne de protesta que ens cantava Raimon, que avui torna a ser de plena actualitat:
“ARA QUE SOM JUNTS, DIRÉ EL QUE TU I JO SABEM I QUE SOVINT OBLIDEM. HEM VIST LA POR SER LLEI PER A TOTS. HEM VIST LA SANG – QUE SOLS FA SANG – SER LLEI DEL MÓN. NO, JO DIC NO, DIGUEM NO, NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN.”
Caldrà oferir una resistència activa a tot el que està per arribar.
Catalunya Plural, 2024 
