Amb percentatges d’entre el 62% i el 85% depenent de la font consultada, el suport a la renda bàsica universal a Catalunya és persistent en el temps i sensiblement superior al de l’Estat espanyol, la Unió Europea o el Regne Unit, per exemple. D’acord amb la darrera enquesta de la Generalitat de Catalunya del 2023, el 33% de la població hi estaria d’acord amb 5 o més punts sobre 10, i el 47% força o molt d’acord, amb 8 punts o més. En total, doncs, el 79% de la societat catalana aprovaria la implantació d’una renda bàsica universal.
A més, d’acord amb l’Òmnibus del CEO de 2024, la simpatia per aquesta política és ideològicament molt transversal: el 64% dels simpatitzants de tots els partits polítics mostren un suport alt o molt alt (6 o més punts sobre 10); una taxa que s’eleva fins a 79% si s’exclou als simpatitzants de Junts, del PP i de VOX. Tanmateix, si aquest suport es desagrega per partits polítics, s’observa una clara correlació entre les posicions d’esquerra i el suport a aquesta proposta: el 86% dels simpatitzants de la CUP, el 72% dels d’En Comú Podem i el 71% dels d’ERC l’aproven amb 6 o més punts, enfront del 55% dels de Junts, del 54% dels del PP, i del 36% dels de VOX.
Aquestes xifres expressen al grau d’acord general amb la renda bàsica universal. Però el que fa tan complicat estudiar aquesta política és la seva naturalesa polièdrica: hi estem d’acord per què és una mesura individual i no familiar, per què és per a tothom i no exclou a ningú, o per què no requereix condicions ni requisits? En altres paraules, què és el que genera major suport o rebuig: la seva individualitat, la seva universalitat, o la seva incondicionalitat? D’acord amb la literatura científica, el suport al primer atribut gaudeix d’una acceptació molt àmplia, mentre que els altres dos són força més controvertits a causa del seu complex encaix tècnic i moral amb els actuals models de benestar: «si tothom la revés, no es posaria en risc la pervivència del sistema?». «Hauria de rebre-la tothom per igual sense considerar la seva contribució social?».
Amb les dades a l’enquesta de la Generalitat de 2023 abans esmentada, es constata que a Catalunya, efectivament, la individualitat és una característica àmpliament acceptada, ja que el 63% de la societat catalana hi està d’acord o molt d’acord. Curiosament, però, la universalitat té un suport fins i tot superior, del 66,5%. Finalment, l’atribut més controvertit és, sens dubte, la incondicionalitat, amb un grau d’aprovació de només el 53% de la població. Dit d’una altra manera: estem més o menys d’acord que tothom rebi una ajuda individual, però no ho estem tant que ho faci a canvi de res.
L’escàs suport que rep la incondicionalitat pot deure’s a diversos motius. En primer lloc, el fet de rebre «quelcom» sense –suposadament– haver contribuït en la seva justa proporció xoca directament amb les idees de la penitència moral-catòlica i la de la contribució laboral-fiscal tan arrelades a la nostra societat. Si, a més, aquest «quelcom» no és tan sols una caritativa engruna de pa sinó la garantia de tot un dret (el de l’existència material, en aquest cas), llavors la incondicionalitat és directament percebuda com una invitació a la ganduleria més pecaminosa o com la mostra d’un injust egoisme fiscal.
En segon lloc, cal assenyalar que el mite de la meritocràcia amb el que tant criptobros de moda, com reputats economistes o comentaristes de torn encara pretenen justificar moralment les creixents desigualtats (econòmiques, residencials, educatives, etc.) xoca directament amb la idea que els drets, per ser-ho, no poden ser «a condició de…», sinó que són –i han de ser– «a pesar de…». Malgrat això, i segons l’enquesta abans mencionada, sols el 16,8% de la població rebutja la renda bàsica universal pel desincentiu laboral que suposadament generaria, només el 12% creu que la resta de persones serien més mandroses, mentre que sols un raquític 7,6% creu que és injusta per trencar el principi de la reciprocitat.
Però sense ni tan sols negar l’efecte dissuasiu d’aquests dos motius, l’escàs suport a la incondicionalitat podria deure’s a una tercera raó. Aquesta no té a veure amb valors morals-religiosos ni amb la lògica de la contribució, sinó amb els fonaments politicoeconòmics que contribueixen a configurar els nostres valors culturals i les nostres preferències polítiques.
Ras i curt: temo que el problema és que tenim una societat totalment fracturada. Per una banda, per un mercat laboral que condemna a la precarietat, la inestabilitat i la inseguretat a cada vegada més dones, joves, mares solteres, immigrants, etc. Són els precaris, els outsiders. Per l’altra, per un model de protecció social de caràcter marcadament contributiu que prioritza les pensions de jubilació i desocupació. Aquestes són justament el tipus de prestacions de les quals ni es beneficien ni es beneficiaran la majoria d’aquesta població, que per això acaba convertint-se en la perdedora del sistema de benestar. Només una dada per il·lustrar-ho: mentre el 2022 destinàvem el 0,3% del PIB al conjunt d’ajudes assistencials no contributives (per famílies, malaltia, incapacitat i exclusió), la mitjana europea se situava al 3,4%, és a dir, un 91,18% menys. Per això, el risc de pobresa és molt superior entre les llars perdedores –les que viuen exclusivament de prestacions no contributives (98,6%)– que entre les guanyadores –les que ho fan, o bé de prestacions contributives (18,9%), o bé dels seus salaris (16,3%).
Els insiders laborals, és a dir, els guanyadors del model de protecció social, poden «permetre’s el luxe» d’estudiar, reflexionar, debatre i formar-se una opinió política raonada. Tot i les successives crisis econòmiques o les retallades en polítiques socials que també han patit, més o menys sempre s’han pogut espavilar per accedir a prestacions, ajudes o beques que els ajudessin a superar el mal moment. Per contra, els outsiders no han disposat mai ni del temps ni dels recursos per sortir-se’n. Són els perdedors d’un sistema que sempre els ha exclòs: primer de les ajudes a la infància i a la família, després de la beca per anar a la universitat, un cop emancipats s’han quedat sense ajudes per pagar el lloguer, més tard sense l’ingreso mínimo vital ni la renda garantida de ciutadania, mentre que ja de grans, veuen com els seus avis i àvies moren esperant l’ajuda a la dependència. Per què haurien de confiar que «ara sí» es beneficiaran d’un sistema del qual sempre han quedat al marge? Tenen motius de pes per no creure’s cap proposta que se’ls faci. I menys si és incondicional. «Diners gratis? Vinga, va!». «Segur que al final, em tocarà pagar-la a mi!».
Insiders vs. outsiders; guanyadors vs. perdedors… Tot plegat no fa més que reforça la lluita dels penúltims contra els últims. Els primers, envalentits pel discurs fàcil de l’extrema dreta, criticaran els segons per «voler viure de la pagueta de la renda mínima». Els segons, amb ràbia i ressentiment, recelaran dels primers per renovar-se el cotxe o anar de vacances a la Costa Brava amb la «pagueta de la seva pensió» que saben que ells mai gaudiran. I embolica que fa fort: escenari idíl·lic per enfrontar-nos els uns als altres, fertilitzar el camp a l’extrema dreta, i predisposar-nos a acceptar acríticament noves retallades socials que ens perjudicaran a uns i altres, tot i que –de nou– no en la mateixa mesura. Guanyadors i perdedors, al capdavall.
Més enllà de convidar al pessimisme, aquest diagnòstic pretén ser un toc d’atenció a les persones i les forces compromeses amb la justícia social. Cal reforçar les seves lluites i unificar marcs de comprensió i narratives sobre quina societat volem. La lluita per garantir els drets bàsics de manera incondicional ha estat un punt de trobada de la majoria dels moviments emancipatoris al llarg de la història. Des del reconeixement de la sobirania política, passant per l’habeas corpus i la justa defensa judicial, el sufragi universal, fins a l’educació i la sanitat públiques, en són tan sols alguns exemples. Aspirem a viure en un país de drets, no de privilegis. I els drets són, i incondicionalment han de ser, per tothom.
En un món cada vegada més fragmentat i complex, el mercat laboral ja no garanteix la nostra supervivència, ni menys encara la nostra «integració social». A més, els mecanismes redistributius convencionals, dissenyats en un període de consolidació de l’estat de benestar, són ara incapaços de redreçar les creixents taxes de pobresa i desigualtat, en gran part perquè operen d’acord amb la lògica contributiva i condicionada d’un mercat laboral que ja no funciona.
Avui en dia, la lluita per l’emancipació, igual que la forma concreta que adoptin les polítiques públiques per aconseguir-la, ha de partir de la incondicionalitat: per fer que aquestes polítiques siguin més eficients i més eficaces, però sobretot per no continuar reforçant la confrontació entre falsos guanyadors i falsos perdedors mentre que, en realitat, els guanyadors de debò encara gaudeixen d’unes exempcions fiscals que incondicionalment els garanteixen uns ingressos tant desmesurats com immorals.
Catalunya Plural, 2024 
