És complicat poder seguir els alts i baixos del comportament d’en Trump; la veritat, tampoc m’interessa massa, malgrat que estic convençut que tot plegat no portarà a res bo. Canviar el nom del golf de Mèxic, perseguir immigrants, tancar-los en presons rodejades per cocodrils, donar suport a genocides com Netanyahu, no aturar el que està passant a Gaza, renyir al president d’Ucraïna en públic, imposar despeses militars inassolibles per molts països, voler quedar-se amb Groenlàndia i, sobretot, fer servir els aranzels com a arma per aconseguir les seves cabòries, són tics que albiren quatre anys complicats per tot el món. Sort que cada dia que passa, és un dia menys, trist consol que em fa retrocedir cap als dies que feia el servei militar obligatori.
Fa pocs dies, per terres d’Escòcia, entre camps de golf i amb presses, se’ns diu que la UE ha tancat un acord amb Trump, in extremis, per escapolir-se d’uns aranzels del 30%. És un acord estrambòtic, amb una lletra petita que encara no es coneix del tot i que tots els implicats han celebrat com un èxit, tant el que imposa (Trump) com qui obeeix (Ursula von der Leyen). Sembla que evitar una guerra comercial pot justificar qualsevol acord, per dolent que sigui.
Em limitaré a opinar només en un dels punts, aquell que obliga Europa a comprar energia estatunidenca per un valor de 750.000 milions de dòlars. D’entrada, és una xifra sorprenent: en 2024, el valor total de les exportacions energètiques dels Estats Units a la Unió Europea (incloent-hi cru, gas, carbó i productes refinat) va ser d’aproximadament 65.000 milions de dòlars. Per a aconseguir els 250.000 milions anuals promesos, hauria de quadruplicar-se la producció. D’altra banda, les importacions de petroli, carbó i gas a la UE van sumar 315.000 milions d’euros en 2024: només el 21% van ser dels EUA. Per tant, si es complís l’acord, la dependència energètica d’Europa en elació als EUA passaria a ser del 80%, un canvi total de paradigma, que suposaria trencar acords amb subministradors tradicionals.
És a dir, que ni els EUA tenen la capacitat per a proporcionar a Europa tanta energia fòssil ni sembla que tots vint-i-set la puguin consumir. És un acord absolutament quimèric.
I aquí rau la gran contradicció: impulsar la compra de combustibles fòssils quan en teoria els europeus tenim el compromís d’assolir la neutralitat en carboni per l’any 2050, no sembla gens coherent. És fins i tot absurd accedir a tanta quantitat de combustibles fòssils quan volem treure els cotxes de combustió de les nostres carreteres d’aquí a quatre dies, tancar les centrals nuclears, impulsar la transició energètica, etc. Què en farem de tanta energia fòssil?
Hi ha una segona qüestió molt important. Gran part del gas liquat que arriba dels EUA procedeix de fracking, tècnica d’extracció que està prohibida a Espanya. Si el canvi climàtic és un problema global i l’atmosfera és única, penso que el gas natural es fabriqui a Utah o Oregon és indiferent per l’escalfament de la Terra que si es produís a Cantàbria o Lleó, on sembla que hi ha grans reserves. El fet que l’impacte sigui lluny de casa, res canvia el problema.
Amb això de les estadístiques d’emissions hi ha moltes trampes i també hipocresia. Efectivament, les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la UE han disminuït als darrers anys, però ha estat a base sobretot de traslladar la producció de ciment a Nigèria o de l’acer a Turquia, per només posar dos exemples. Això fa que les emissions a escala global no només no disminueixin sinó fins i tot, augmentin. Amb els impactes associats a la fracturació hidràulica passa quelcom semblant: no volem generar aquí aquesta mena de combustible, però acceptem importar-lo d’altre lloc. O bé, també a Espanya estan prohibides les prospeccions de productes petrolífers i, en canvi, no ens importa fer servir el petroli dels nous jaciments que descobreixen altres països.
No anem bé; estem instal·lats a una política energètica absolutament erràtica, sotmesa a vaivens polítics de curta durada. Per exemple, després de maleir l’ús el carbó, n’hi ha prou que una guerra a Ucraïna que pot comprometre el subministra energètic, per posar de nou en marxa centrals tèrmiques de carbó a Europa. Es vol obligar als ciutadans a polítiques estrictes (cotxe elèctric, per exemple) quan no hi ha voluntat per afrontar una transició energètica valenta. I un acord tan important amb els EUA, sembla més basat en un consum desmesurat de combustibles fòssils que en voler complir els compromisos adquirits per impulsar les energies renovables.
Trump és Trump i sembla que això de la sostenibilitat li és completament aliè. El seguidisme d’Europa és esperpèntic i desemboca a polítiques hipòcrites en relació amb l’energia.
Catalunya Plural, 2024 
