El 10 d’agost de 2025, un atac aeri israelià va matar a Anas al-Sharif, corresponsal d’Al Jazeera a Gaza, al costat de diversos dels seus companys —Mohammed Qreiqeh, Ibrahim Zaher, Mohammed Noufal i Moamen Aliwa— i dos civils, entre ells el seu nebot. El míssil va impactar contra una tenda utilitzada com a campament de mitjans enfront de l’Hospital Al-Shifa, un dels últims punts des dels quals encara es podia informar el món sobre la massacre en curs. No va ser un accident. Va ser un assassinat dirigit en el marc d’un genocidi.
Anas al-Sharif tenia vint-i-vuit anys i era una de les últimes veus que continuaven comptant, dia rere dia, la devastació de Gaza. El seu rostre i la seva veu s’havien convertit en un símbol de resistència, en una referència per a milions de persones dins i fora de Palestina. Enmig de la destrucció, informava sobre hospitals col·lapsats, nens famolencs, famílies sota els enderrocs. Aquest treball, que desmentia la propaganda oficial israeliana i posava en evidència la brutalitat de l’ofensiva, era precisament el que ho va convertir en objectiu.
El govern de Benjamin Netanyahu va justificar la seva mort al·legant que al-Sharif era “cap d’una cèl·lula terrorista d’Hamàs que es feia passar per periodista”, mostrant suposats documents com a prova. Ni una sola evidència independent ha donat suport a aquestes acusacions. Organitzacions com el Comitè per a la Protecció de Periodistes han denunciat repetidament el patró israelià: matar a reporters i després tacar el seu nom amb mentides. El missatge implícit és clar: qualsevol que documenti el genocidi pot ser etiquetat com a combatent i eliminat.
Des d’octubre de 2023, Israel ha assassinat a almenys 220 periodistes a Gaza. Xifra rècord en la història moderna, que per si sola demostra que no es tracta d’incidents aïllats, sinó d’una política sistemàtica d’extermini de testimonis. Perquè el que es lliura a Gaza no és només una guerra: és un procés metòdic d’anihilació d’un poble, acompanyat de la destrucció de les veus que poden narrar-lo. El genocidi no sols es mesura en cossos sota els rebles, sinó també en l’eliminació deliberada dels qui poden deixar constància.
Netanyahu repeteix davant cambres que Israel “respecta la llibertat de premsa” i que “mai apunta a civils”. Ho diu mentre ordena el bombardeig d’hospitals, campaments de refugiats i seus de mitjans, i mentre els seus ministres justifiquen la mort de periodistes amb acusacions inventades. Ho diu mentre bloqueja l’entrada d’investigadors internacionals i mentre els seus portaveus en xarxes socials despleguen campanyes de difamació contra les víctimes. És el mateix guió que han seguit tots els arquitectes de crims massius: negar, mentir, acusar les víctimes i culpar al missatger.
A Gaza, el funeral de Anas al-Sharif i els seus companys va ser multitudinari, un acte de dol i de ràbia col·lectiva. En Ramallah, Berlín, Londres i Tunísia va haver-hi protestes exigint justícia. Però les condemnes verbals i les crides a “recerques independents” sonen buits quan la comunitat internacional continua tolerant que Israel bombardegi a plena llum del dia amb total impunitat. Si es permet que l’assassinat de periodistes es normalitzi, el genocidi tindrà via lliure per a avançar sense testimonis.
Anas al-Sharif va dir en una de les seves últimes cròniques que “mentre respirem, explicarem el que veiem”. Aquesta respiració, aquesta veu, va ser deliberadament interrompuda per un míssil. Fer-lo callar amb ell és un avís a tots els altres: la veritat sobre Gaza no ha d’explicar-se. Per això el seu nom ha de repetir-se i la seva mort ha d’assenyalar-se com el que és: un crim de guerra dins d’un genocidi en curs. Perquè el que Netanyahu vol enterrar sota els enderrocs no és només a un poble, sinó també la memòria del que li ha fet.
Catalunya Plural, 2024 
