El 2008, un jove parisenc de només vint-i-quatre anys sorprenia els lectors amb una obra intimista dibuixada amb un tractament gràfic força innovador. L’obra El gusto del cloro (Le goût du chlore, 2008), publicada per Diábolo Ediciones en castellà, com la resta de la seva obra, guanyava uns mesos després el Premi Essencial Revelació a la 36a edició del Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême (França), convertint Bastien Vivès en un autor reconegut i admirat pel seu talent tant a nivell nacional com internacional.
Des de llavors, ha estat extraordinàriament prolífic, realitzant diverses obres còmiques, novel·les gràfiques autoconclusives elogiades per la crítica (algunes d’elles adaptades al cinema), també col·laboracions amb altres autors i experiments artístics i creatius molt interessants, com la producció del manga Lastman (2013-2019), coescrita amb Balak i codibuixada amb Michaël Sanlaville, que va guanyar el premi a la Millor Sèrie a Angoulême el 2015. A tot això, cal sumar una gran activitat a Internet, primer al seu propi bloc (que en molts casos li serveix d’avantsala de recopilacions futures), i, més tard, a les xarxes socials, normalment amb vinyetes còmiques. També ha estat molt generós participant en presentacions i entrevistes per a diferents mitjans de comunicació (com la realitzada al Saló Internacional del Còmic de Barcelona el 2010 o la realitzada durant les Jornades Comiqueres de 2015), així com signant la seva obra en salons de còmic i esdeveniments relacionats amb el sector del llibre.
A El gusto del cloro la història esdevé gairebé íntegrament en una piscina, un repte que l’autor resol de manera brillant mostrant una composició senzilla que amaga el que era una gran dificultat en el dibuix per a un escenari tan peculiar. El tractament dels silencis i de les mirades té un component molt destacat entre els dos protagonistes: un jove que ha de fer natació per un problema a l’esquena i una de les nedadores amb qui coincideix cada setmana. La jove anònima es converteix en un estímul i un desafiament per poder trencar el gel i començar a parlar amb ella en la intimitat que pot oferir una piscina. Aquesta premiada obra suposa la magnificació d’allò que és quotidià, del gest, de la mirada, del silenci, tot un poema visual de la senzillesa. La novel·la gràfica és una magnífica mostra de la capacitat narrativa de l’autor, que ha plasmat en nombroses ocasions de manera brillant en la seva heterogènia carrera, i que va portar la prestigiosa editorial belga Casterman a encarregar-li una versió actual del cèlebre personatge de Corto Maltés creat per Hugo Pratt, del qual ha publicat fins ara dos àlbums, els dos publicats per Norma Editorial en castellà.
Entre tanta versatilitat, en la seva ingent producció s’inclouen tres obres amb tints eròtics (amb protagonistes femenines exageradament voluptuoses), com Los melones de la ira (Les melons de la colère, 2011), La décharge mentale (2018) i Petit Paul (2018), aquestes dues últimes inèdites en castellà fins ara, i la darrera mostrant de manera còmica les vicissituds d’un nen dotat d’un membre viril gegantí, de 80 centímetres de llarg. Després de diversos èxits, l’autor va realitzar un particular i sublim homenatge al festival d’Angoulême amb la novel·la gràfica Último fin de semana de enero (Dernier week-end de janvier, 2022), protagonitzada per un autor de còmics convidat al festival que coneix fortuïtament una dona, amb qui entaula una intensa relació durant el cap de setmana que dura l’esdeveniment.
El 2023, la direcció del Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême, el més important a Europa i dels més prestigiosos a nivell internacional, va decidir organitzar una gran exposició retrospectiva quinze anys després de donar-li el primer dels premis que guanyaria al llarg de la seva carrera, de poc més de tres lustres encara que molt productiva. Però l’exposició A través de la mirada de Bastien Vivès mai no es va arribar a instal·lar. Poques setmanes abans de l’inici del festival, la direcció va anunciar l’anul·lació després que les peticions de la cancel·lació se succeïssin en xarxes i que l’autor i els organitzadors rebessin diverses amenaces. «S’han produït amenaces físiques contra Bastien Vivès. En aquestes condicions, i davant dels riscos que pesen sobre l’autor i potencialment contra els assistents al festival, no és possible la seva programació», afirmava la direcció a la nota de premsa explicativa de la decisió inèdita, i afegien que «el Festival considera que l’obra de Bastien Vivès, en conjunt, està protegida per la llibertat d’expressió i que incumbeix a la llei traçar les fronteres en aquest camp, i a la justícia fer-les respectar».
Les acusacions eren molt greus: encoratjar l’incest, la pedofília i la pornografia infantil. A les crítiques també se sumaven missatges polèmics i/o provocadors escrits a les xarxes socials en els últims anys i enfrontaments virulents de forma pública amb alguns dels seus detractors, que, al final, van ser els inductors de tot el que va esdevenir a principis de 2023, quan van recollir més de cent mil firmes perquè no es realitzés la citada exposició. I ho van aconseguir, i no només això. La cancel·lació de l’exposició va provocar una crítica en cascada que va afavorir titulars a la premsa del tipus «El dibuixant de còmics Bastien Vivès, acusat de pedofília», perjudicant el prestigi de l’autor, posant en perill el futur de la seva obra, a més d’haver de dedicar-se a defensar-se davant les denúncies que s’acabarien produïnt, en tots els sentits.
Abans de continuar, és important indicar algunes de les novetats recents del cas. Després de dos anys i mig de controvèrsia i de recerca per part de la fiscalia de Nanterre (població propera a París), al judici celebrat el dimarts 27 de maig de 2025, el tribunal ha sobresegut el cas. Només van necessitar un matí per prendre la decisió. L’autor s’enfrontava a cinc anys de presó i una multa de 75.000 euros per fer i difondre imatges de pornografia infantil. Ja se sap que el fiscal no ha apel·lat la decisió, potser valorant que la raó que estimava el tribunal, presidit per Céline Ballerini, era que consideraven que el Ministeri Públic de Nanterre no era competent per jutjar aquest cas. Així que el futur judicial no està clar, ja que el dubte és si la fiscalia de París decideix reobrir-lo o no.
Una dada curiosa que destacava el mateix autor a la sortida del judici, una vegada llegida la sentència: a la banqueta de les víctimes no hi havia ningú assegut, ni allà ni enlloc. De fet, va resultar sorprenent el contrast del que va haver d’observar quan una associació en defensa de la infància va imprimir pòsters de les vinyetes interiors de la seva suposada novel·la gràfica pornogràfica i els va mostrar a la televisió (que no els va pixelar), a més de penjar-los per la ciutat. Un evident contrast, tenint en compte que la seva novel·la gràfica es publicava en una col·lecció eròtica i es venia en botigues especialitzades amb tots els exemplars retractilats, la qual cosa dificultava veure l’interior abans de la compra, i amb una etiqueta que indicava clarament que la seva venda estava prohibida a menors de 18 anys.
«No hi ha hagut mai cap incitació ni apologia de la pedofília per part de Bastien Vivès a les seves obres. Un autor de novel·la negra no és responsable de l’assassinat dels seus personatges», va al·legar Richard Malka, advocat del dibuixant, durant el judici. Abans, ja havien guanyat un altre judici, en la sentència del qual es condemnava a presó –entre dos i cinc mesos– cinc persones per amenaçar de mort Vivès. Per cert, tots ells van reconèixer en el judici que no coneixien l’autor i que mai n’havien llegit res; simplement, es van sumar a les acusacions públiques, cadascun d’ells pel seu compte, fent serioses amenaces públiques a les xarxes socials, sense saber exactament de què estaven parlant. Els tres homes i dues dones, d’entre 21 i 31 anys, hauran d’indemnitzar l’autor, a més de pagar els honoraris del seu advocat. No entraran a la presó tot i que quedaran amb antecedents penals i una bona lliçó apresa.
Al maig de 2025, Diábolo Ediciones publica La verdad sobre el caso Vivès (La vérité sur l’affaire Vivès, 2024), amb traducció al castellà de Violeta Alarcón Muñoz, i tot just sis mesos després de la seva publicació original en francès per Charlotte Éditions. L’autor també ha tornat a publicar amb normalitat amb Casterman després d’un inesperat i forçat parèntesi de dos anys, i ja s’està preparant la seva edició en castellà. A La verdad, l’autor realitza un exercici de metaficció abstracte, escrit amb molta ironia i, sobretot, amb molt de sarcasme, i sempre vigilant exactament el que pot dir, però amb una intencionalitat última: la de fomentar el debat sobre la llibertat d’expressió i els efectes de la cancel·lació, especialment en el sector del còmic (en algun moment, per exemple, al·ludeix a la polèmica del còmic Tintin al Congo, de 1931, d’Hergé, que també ha patit una crítica pel racisme i colonialisme implícit en aquesta primera obra del popular personatge). La novel·la gràfica està formada per diferents escenes que succeeixen en l’àmbit familiar amb la parella i els dos fills d’un i quatre anys, amb imaginàries escenes a la comissaria de policia i les conseqüències de dites converses.
Entre altres accions, s’imagina fent per obligació un curs contra la pedofília, d’una setmana intensiva i immersiva (encara que poden ser de més en funció dels avenços de l’alumne), que ha de dormir en una mena de cel·la, a tall de mostra del que li pot passar si persisteix en el seu delicte. El curs es realitza cada mes i rep assistents de tota França, però just en aquesta convocatòria només hi havia Vivès, un únic alumne, a qui, entre d’altres coses, li monitoritzen les reaccions mentre projecten imatges pedòfiles. Un sense sentit còmic en proporció a algunes accions que sí que li van passar en realitat, com que li prenguessin mostres d’ADN o que hagués d’explicar a la policia amb què s’excitava quan es masturbava. L’absurditat de tot i la incredulitat de l’acusat té similituds i fa recordar per moments la novel·la El procés (Der Prozess, 1925) de Franz Kafka.
L’autor afegeix la seva particular dosi de cinisme i crítica en mostrar com els policies li proposen una rebaixa de condemna si treballa per a ells i s’infiltra entre els estudiants de belles arts d’Angoulême (precisament, un dels col·lectius que van signar en contra que es realitzés l’exposició). Davant la perplexitat de l’autor, pregunta a la policia que per què són una amenaça: «Corren rumors que estan preparant un fanzine de còmic contra França». El deliri continua a les pàgines següents quan, en una convenció de còmics, el mateix autor desemmascara un policia infiltrat que intenta passar desapercebut com un fan a la recerca de firmes, o quan descobreix que qui mesura la quantitat de pedofília que hi ha als seus còmics en realitat és una intel·ligència artificial. Si ho diu una IA deu ser veritat.
En una de les últimes escenes que transcorren a la comissaria, la inspectora de policia li reconeix que «sembla que el seu assumpte s’ha calmat força. Aquestes coses venen i van… la gent es cansa [] Jo no llegeixo gaires còmics, ara m’han entrat ganes de fer un cop d’ull als seus llibres. Ha fet algun no pedòfil?», a la qual cosa Bastien Vivès li respon: «Cap dels meus llibres és pedòfil». Uns llibres que l’autor reconeix que van ser tornats en aquests dos darrers anys de les llibreries, bàsicament per evitar problemes, baixant les vendes considerablement i, en conseqüència, també els seus drets d’autor (hi va haver el risc que es retirés tota la seva obra, i diversos projectes van haver de ser cancel·lats o ajornats). El prestigi d’una persona és equivalent a les plomes d’una gallina. Quan se les han tret totes i al final es descobreix que les acusacions eren falses o infundades… Com es tornen a posar les plomes al seu lloc? Quins titulars publiquen ara els mitjans de comunicació?
Catalunya Plural, 2024 
