Entrevista publicada originalment a LaMarea
Ender Çetin, berlinès de 49 anys, va ser un dels primers graduats a l’Islam Kolleg Deutschland, una institució pionera en la formació de líders religiosos que compta amb el suport del Ministeri de l’Interior d’Alemanya i el govern de Baixa Saxònia.
Conegut pel seu compromís amb el diàleg interreligiós i la integració, Çetin participa en un projecte que promou la comprensió entre musulmans i jueus a escoles alemanyes. També treballa com a imam i lidera l’acadèmia alemanya de l’Islam –Deutsche Islam Akademie–. Aquesta fundació, coneguda pel seu enfocament progressista, col·labora amb el Govern alemany i reivindica l’espai que correspon a l’Islam: encara que el 8% dels alemanys són musulmans, aquesta religió no té ni el mateix estatus ni el mateix reconeixement que el cristianisme o el judaisme.
Nascut l’any 1976 en una família de procedència turca establerta a Berlín, Çetin denuncia la discriminació quotidiana que pateixen els musulmans al país, una situació que, al seu parer, ha empitjorat després de la guerra de Gaza. A Alemanya, és “arriscat” manifestar-se en contra de l’actuació d’Israel i del suport que Alemanya ofereix al seu aliat al Pròxim Orient. Denuncia que l’Acadèmia Alemanya de l’Islam, com també altres associacions del país, s’arrisca a patir retallades pressupostàries que comprometrien la seva pròpia supervivència quan expressa públicament una posició “propalestina”.
Vostè és l’imam que està al capdavant de l’Acadèmia Islàmica d’Alemanya. Què és i per què és important que existeixi?
És una institució que neix amb la idea que els musulmans nascuts i crescuts a Alemanya haurien de crear les seves pròpies institucions. Les generacions anteriors, els nostres pares i avis, van construir mesquites molt connectades amb la cultura d’origen. Existeixen –i tenen molta influència– les mesquites finançades amb diners procedents d’altres països, però a Alemanya hi vivim molts musulmans que ens hem socialitzat aquí, i que creiem que necessitem unes institucions religioses pròpies d’Alemanya, on tinguem trobades, debats i una cultura de reivindicació que no sempre és present en altres institucions. Volíem crear aquest lloc de trobada per als musulmans d’Alemanya.
Rebem finançament del Senat de Berlín, perquè fem moltes activitats culturals i també per projectes d’integració. També tenim quotes i donacions.
Es pot dir que l’Islam és una religió d’Alemanya?
No totalment. No s’accepta del tot. A Alemanya, l’església catòlica i la luterana, així com la comunitat jueva, estan reconegudes com a entitats de dret públic, per això estan en cooperació amb l’Estat (per exemple, tenen un tractat que implica que poden tenir treballadors a qualsevol àrea: assistència a l’hospital, a la presó, influència en els mitjans de comunicació…).
Els musulmans no tenim aquest reconeixement; a ulls de l’Estat som com una associació esportiva i no rebem més finançament. És a dir, l’Islam és part d’Alemanya perquè som moltes persones les que vivim aquí, però no estem a la mateixa alçada que la resta.
A Alemanya, l’església catòlica i la luterana així com la comunitat jueva estan reconegudes com a entitats de dret públic. Els musulmans, no. A ulls de l’Estat som com una associació esportiva.
I vostè és dels qui creu que l’Islam hauria d’optar a aquest estatus d’entitat de dret públic?
Aquesta és una pregunta clau, depèn a qui li ho preguntis et respondrà una cosa o una altra. Des de l’Acadèmia Alemanya de l’Islam, sí que creiem que ens donaria grans possibilitats, encara que també hi ha dificultats.
El primer és que a l’Islam no hi ha una estructura –o registre–, per això hi ha moltes persones o organitzacions diferents i totes poden parlar en nom de l’Islam. Hi ha qui s’oposa a aquesta col·laboració [amb l’Estat] perquè entén que la religió és una qüestió d’honor que no pot anar lligada als diners, però jo crec que seria bo per la participació de les persones musulmanes en la societat alemanya.
D’altra banda, permetria donar més independència a les mesquites del país. Si a Turquia hi ha eleccions, els polítics turcs vénen a les mesquites d’Alemanya. Per què? Perquè les controlen. I els diuen als fidels: “Alemanya no us accepta, però nosaltres som el vostre país, i vostès poden triar-nos a les eleccions”. Aleshores, els musulmans d’Alemanya ens enfrontem a una situació molt estranya. No som part d’Alemanya? D’on som aleshores?
La capacitat d’influència d’altres països és molt gran, i molts musulmans volen mantenir-ho tal com està. Però també hi ha d’altres que diem que volem crear noves estructures. I per això l’Estat alemany ha de participar, ens ha de donar suport. No podem fer-ho sols.
Com a Acadèmia estem entre els que volem avançar en aquesta línia; intentem convèncer els musulmans que viuen a Alemanya que hem de fer més per establir-nos aquí, però també hem d’explicar al Govern alemany que som part de la societat i que volem drets i participar-hi. I això és molt difícil.
Així doncs vostè navega entre dos pols.
Doncs sí, hi ha moltes discussions. D’una banda, hi ha discriminació. D’altra banda, hi ha gent que diu que hauríem de tenir la tradició islàmica i que no hem de crear un islam alemany, sobretot persones més grans o conservadores que sostenen que no ho necessitem perquè ja tenim les nostres tradicions. També hi ha persones radicals que diuen que Occident és l’horror, que no se’ns vol, que per això hem de tenir la nostra pròpia identitat.
Però també hi ha molts musulmans que diem que volem viure aquí, a Alemanya, que els nostres fills visquin aquí i que la nostra religió es normalitzi, que sigui una part més del nostre país.
Aquesta és una discussió que tenim entre els musulmans, però crec que, de qui depèn realment, és dels polítics. Si els polítics ens tanquen portes, com estem veient que passa ara, aleshores els més tradicionals ens diran: “Veieu? No ens volen. Hem d’enfortir la nostra pròpia imatge islàmica”.
Se sent personalment discriminat?
Sí, i incomprès. La societat alemanya no s’adona que hi ha diverses identitats. Puc ser turc amb el meu idioma, la meva cultura, però també puc ser alemany amb la meva ciutadania. Puc ser musulmà i encara pertànyer a Alemanya. Personalment, no sé cap on volen que anem com a societat. D’una banda, volen que tothom s’integri; però, per l’altra, quan fas passos ferms cap a la integració, de vegades diuen que és massa.
La societat alemanya no se n’adona que hi ha diverses identitats. Puc ser turc amb el meu idioma i la meva cultura, però també puc ser alemany amb la meva ciutadania
Els meus fills van néixer aquí, tenen 16, 13 i 9 anys i són la tercera generació, i diuen que no són alemanys, perquè tenen experiències de racisme. Fins i tot la més petita ho viu així, perquè se n’adona, per exemple, que a l’escola es fan coses molt boniques per Pasqua o per Nadal i, en canvi, el Ramadà té un deix de negativitat.
En aquest país es tem precisament que els centres religiosos puguin ser un nucli de radicalització. Com podem treballar contra la radicalització d’algunes persones que formen part de la comunitat islàmica d’Alemanya?
Les comunitats musulmanes poden treballar contra l’extremisme si estan empoderades, si participen en projectes públics i si tenen finançament per fer-ho. Per exemple, jo participo en un projecte actiu a les escoles.
Si un professor no musulmà que es diu Hans, Dieter o Christian parla sobre l’extremisme islàmic, no arriba tant als joves susceptibles. Però si algú ve d’una comunitat com la nostra, d’una mesquita, sí que pot ser escoltat. Hi pot haver projectes a les escoles que ajudin amb la desradicalització, però crec que aquests projectes han d’estar liderats per musulmans.
He treballat durant molt de temps a la presó amb joves. Una part dels polítics deien que, si ficàvem els imams a la presó, els joves es radicalitzarien. Altres deien que necessitaven atenció religiosa, i que els imams podrien ajudar a derradicalitzar. Quin és el resultat? Des de fa 10 anys, ja no escoltem res d’extremisme a les presons d’Alemanya, i crec que és perquè els imams hi som de manera activa.
Amb la meva pregunta sobre l’extremisme, estic centrant l’atenció en un marc concret, que té un biaix concret. És un risc real la radicalització?
Hi ha persones que aquí, a Alemanya, després de viure experiències d’exclusió, poden virar ràpidament cap a la radicalització per diferents motius: perquè no tenen accés a l’educació, no tenen perspectives de futur, no tenen un lloc on connectar, no són part del sistema. Aleshores veuen vídeos a les xarxes socials, a TikTok o a YouTube i, de vegades, als joves els agrada el que allà els diuen.
El problema és que, a Alemanya, a alguns els agrada que els musulmans es radicalitzin, perquè aleshores poden dir: “Veuen? Són radicals”. Per això crec que necessitem projectes en els quals els musulmans s’empoderin contra l’extremisme. Per exemple, a les xarxes socials no hi ha projectes que ajudin a derradicalitzar en alemany, però sí que n’hi ha contra l’antisemitisme. Però primer han de reconèixer que hi ha racisme contra nosaltres i també ens han d’escoltar, i no veure’ns sempre com un problema de seguretat.
Sembla que a alguns els agrada que els musulmans es radicalitzin, perquè aleshores poden dir: “Veieu? Són radicals”
Els musulmans fan molt per la societat. En els últims mesos, només a Berlín hi va haver centenars de manifestacions per Palestina, i en gairebé cap hi van participar les mesquites, perquè no volien que hi hagués radicalització o violència. Això vol dir que són un factor de seguretat. Però això no es valora. Al contrari, se les veu com una cosa qüestionable. Seria bo que els governs i les associacions musulmanes cooperessin.
Vostè participa en el projecte Meet for respect que promou el respecte entre diferents religions. Ha estat difícil dur a terme aquest projecte durant la guerra a Gaza?
Sí. Però no pels nostres col·legues jueus que participen en el projecte. Meet for respect neix perquè ens vam dir: hem de fer més coses junts perquè hi hagi més seguretat entre nosaltres, perquè la gent vegi que els jueus i els musulmans no tenen problemes entre ells.
El problema és que les escoles a Alemanya tenen una visió molt estricta, i els estudiants veuen cada dia nadons morts a Gaza, o se’ls refrega per la cara la bandera d’Israel. El projecte és bo perquè ens dóna espai per parlar-ne, però els professors de vegades no volen parlar d’aquest tema o són molt unilaterals respecte a Israel. Crec que ara el projecte és més important que mai, però també és més difícil.
Per exemple, una professora em va dir: “Jo sóc alemanya, i nosaltres vam tenir l’Holocaust, vam tenir el nazisme. Estem amb Israel, punt”. Ella veu els seus estudiants com a àrabs, però la veritat és que ells també són alemanys. Una estudiant d’origen palestí va dir: “Vam tenir l’Holocaust, però nosaltres també vam tenir la Nakba. Saps què és la Nakba?”. La professora no sabia què era. I exactament aquest tipus de professors existeixen a Alemanya. Molts no tenen ni idea de la història dels seus estudiants. Ells mateixos necessiten educació.
Imagino que no deu ser fàcil expressar una posició crítica amb Israel vivint a Alemanya.
Pels palestins és molt més difícil. Tenen molta frustració. Hi tenen molts amics, fins i tot jo tinc amics a Gaza. Aquesta frustració es pot convertir fàcilment en odi, i el problema que tenim a Alemanya és que els palestins no en poden parlar. Als musulmans se’ns estigmatitza molt de pressa. Quan tens contacte amb algú que té contacte amb algú de Hamàs (qualificada a Alemanya d’organització terrorista) llavors ja ets considerat radical o anti-Israel. Això està molt present a Alemanya.
Com a Acadèmia, hem de ser molt curosos [amb el nostre posicionament]. Per exemple, només hem fet una conferència sobre el conflicte al Pròxim Orient. Potser, com que no som gaire valents, alguns musulmans ens critiquen. Sabem que, si diem una mica més, és probable que ja no arribi més finançament per part del Govern. Això pot passar molt de pressa. I ja els ha passat a moltes associacions, algunes amigues, que no han pogut continuar treballant en el seu projecte, perquè han posat alguna cosa propalestina. De fet, nosaltres els hem de dir als nostres treballadors: ‘si us plau, aneu amb compte amb el que publiqueu, perquè si algú pensa que està massa decantat cap a un costat (el palestí), hi pot haver conseqüències ràpidament’.
El problema que tenim a Alemanya és que els palestins no poden parlar. Als musulmans se’ns estigmatitza molt depressa.
I, aleshores, què cal fer, no mirar què passa, no pensar?
Sí, hom té la sensació que el que volen sobre aquest tema és l’absolut silenci. I moltes persones a Alemanya pensen com nosaltres. Tampoc entenem per què passa això, però Alemanya té la seva pròpia agenda i no té una postura com la d’Espanya o d’altres països.
La situació dels musulmans a Alemanya és cada vegada més complicada. Teníem l’esperança que anés a millor, però no ha estat així, per motius polítics. Estem vivint temps semblants als de després de l’11 de setembre. Després tot es va tranquil·litzar. Ara, amb la guerra a Gaza, tornem a viure el mateix.
Estem en una posició molt difícil, jo sóc molt pessimista, vivim situacions de molt racisme, vivim amb por, estigmatitzats. Especialment en algunes zones d’Alemanya, els atacs contra els musulmans són continus i creixen. Només l’any passat, 160 mesquites van ser atacades a Alemanya, i la xifra creix contínuament. Veurem què ve després.
Catalunya Plural, 2024 
