Avui té lloc una de les trobades internacionals més esperades dels últims mesos: Donald Trump, Volodímir Zelenski i diversos líders europeus seuran a la mateixa taula a Washington. L’objectiu oficial és discutir la guerra a Ucraïna i explorar opcions per assegurar la seva supervivència i estabilitat a llarg termini. Però la trobada arriba després d’una sèrie de declaracions de Trump que han sorprès tant Kíiv com Brussel·les. El president dels Estats Units ha deixat clar que Ucraïna no recuperarà Crimea i que no podrà unir-se a l’OTAN, establint així línies vermelles que redefineixen el terreny de negociació.
Les declaracions de Trump no arriben en el buit. Europa arriba a la taula dividida, amb interessos i prioritats diferents. Els països de l’est, que han viscut en primera persona l’expansionisme rus, pressionen per una defensa ferma de la sobirania ucraïnesa. França i Alemanya, en canvi, miren amb pragmatisme i cautela, preocupades pel cost econòmic, la proximitat de l’hivern i la necessitat de mantenir el subministrament energètic. És un equilibri precari: la unitat de la coalició depèn més de la coordinació política que no pas de declaracions públiques.
L’escenari recorda el precedent georgià del 2008, quan Rússia va intervenir militarment després que Geòrgia s’acostés a l’OTAN, i el Memoràndum de Budapest de 1994, quan Ucraïna va renunciar a les seves armes nuclears a canvi de garanties de seguretat dels Estats Units, el Regne Unit i Rússia. Avui, tres dècades després, aquestes garanties semblen fràgils: la guerra continua i les línies vermelles imposades per Trump tornen a posar en qüestió la credibilitat dels compromisos internacionals.
Zelenski, entre el pragmatisme i l’heroisme
Volodímir Zelenski arriba a la reunió amb un doble repte. Ha de mantenir la seva legitimitat interna després de tres anys de guerra i, alhora, negociar en un context en què els aliats poden imposar condicions difícils. Les línies vermelles de Trump —renunciar a Crimea i a l’entrada a l’OTAN— redefineixen radicalment el terreny de joc. Zelenski ha de calibrar com resistir sense alienar els seus socis i sense trair la confiança dels seus ciutadans, mentre intenta obtenir algun tipus de compromís que garanteixi la defensa a llarg termini del seu país.
La situació és complexa. Les converses prèvies han mostrat que Europa està disposada a aportar suport militar i econòmic, però que depèn en gran mesura de la voluntat nord-americana. El president ucraïnès ha de jugar amb la doble pressió: mantenir l’esperança entre els seus ciutadans i demostrar als aliats que és capaç de negociar sense renunciar a la seva sobirania.
Els líders europeus arriben a Washington amb objectius divergents. Per una banda, els països de l’est temen que qualsevol concessió serveixi d’excusa per noves agressions. Per l’altra, França i Alemanya, més centrades en la diplomàcia econòmica i la seguretat energètica, miren amb cautela la pressió nord-americana. La trobada d’avui és, per tant, una prova de la capacitat d’Europa per parlar amb una sola veu i mantenir la seva influència sobre el procés.
Aquesta tensió interna no és nova. Els darrers anys han mostrat que la cohesió de l’Aliança Atlàntica depèn no només dels compromisos formals, sinó de la coordinació política i de la confiança mútua. Qualsevol fractura pot ser aprofitada per actors externs, especialment Rússia, que ha mostrat una habilitat notable per explotar les divisions entre aliats.
Escenaris i possibles conseqüències
La trobada podria conduir cap a un acord pragmàtic que garanteixi una força de seguretat europea o transatlàntica a Ucraïna, assegurant la defensa de certes zones sense provocar una escalada directa amb Rússia. També és possible que les negociacions es mantinguin tenses sense resoldre res immediatament, deixant Zelenski en una situació vulnerable i reforçant la percepció de Rússia com a actor dominant. Alhora, hi ha la possibilitat que la reunió serveixi per reforçar simbòlicament la unitat transatlàntica, si els líders aconsegueixen posar sobre la taula compromisos concrets sense trencar les línies vermelles establertes. Cadascun d’aquests escenaris tindrà repercussions immediates sobre la política interna d’Ucraïna, sobre la percepció internacional de la guerra i sobre la credibilitat dels acords signats en el passat.
La reunió d’avui no resoldrà la guerra, però pot redefinir-ne els termes i marcar la direcció dels mesos vinents. Entre el pragmatisme de Trump, la resistència de Zelenski i la pressió europea, el futur immediat d’Ucraïna continua sent incert. L’única certesa és que res no serà com abans: ni per Ucraïna, ni per la seguretat europea, ni per l’ordre internacional.
Aquest matí, els gestos, les omisions i fins i tot els silencis podran ser interpretats com una oportunitat per reforçar l’aliança transatlàntica o com un senyal de fragilitat. I com sovint passa en la història, la subtilesa en la diplomàcia pot pesar tant com les declaracions solemnes.
Catalunya Plural, 2024 
