L’OIEA va advertir just un dia abans del nou atac a l’Iran que conserva 406 kg d’urani enriquit al 60% i que els atacs dels EUA del juny de l’any passat no van alterar la xifra de producció. I això ens retorna a la raó oficial del mateix: perill d’obtenir l’arma nuclear? Molts ja vam advertir que no serviria per acabar amb el programa d’enriquiment amb finalitats bèl·liques, però que, en canvi, hi havia marge per continuar amb les capacitats de verificació que mostraven les negociacions i la missió de l’OIEA.
Derrocament del règim? No n’hi hauria prou amb atacs aeris i una operació especial; caldrien tropes terrestres. I aquestes ni hi són ni se les espera, ja que estan compromeses en altres escenaris i serien el colofó d’unes expectatives desfavorables per a Trump de cara a guanyar les mid-term del novembre. Una transició democràtica no seria factible sense la integració de l’oposició, cosa que intentaria impedir la Guàrdia Revolucionària, que té el control del país. Una altra cosa seria un canvi de cares i no de règim, però amb figures de dins (del castigat sector reformista?), on transformar-los en aliats, com a Veneçuela, és més difícil d’imaginar, i on Pahlavi seria la Corina iraniana.
L’Iran no té les condicions ni la trajectòria de Veneçuela celebrant eleccions, i les seves milícies no respondrien amb la docilitat dels col·lectius chavistes. Si Veneçuela encara no ha donat signes d’integrar l’oposició en una transició democràtica —figurant això en últim lloc al full de ruta de Rubio—, l’Iran és encara més lluny. Fins i tot podria córrer el mateix risc de desintegració territorial que Síria, on també han canviat les elits, però no s’ha unificat el país. La Guàrdia Revolucionària és l’única que pot sostenir la unitat del país i no permetrà cap obertura del règim ni integració de l’oposició si a canvi es vol mantenir una estabilitat a tot el territori. Podria continuar i incrementar la repressió fins i tot si arribés a una negociació amb els EUA.
A això hi afegim que un atac israelià ha causat la mort d’unes 148 nenes en una escola al sud de l’Iran. I que, si hi hagués baixes militars nord-americanes, això perjudicaria encara més Trump de cara a les mid-term. La resposta de l’Iran està fent un salt qualitatiu apuntant a objectius civils en països veïns, especialment atacant en ple Dubai, a prop del seu gran icònic Burj Khalifa, i a Palm Jumeirah, símptoma que es veu més acorralat i sense aliats a la regió.
Convertit Khamenei en un màrtir, el règim tenia mecanismes per a un relleu davant un possible descapçament complet. Controlar l’Iran després d’un atac així i sense comptar amb la Guàrdia Revolucionària és gairebé impossible. Endinsar-se en l’enjambre iranià resultarà molt més costós que Veneçuela, no només perquè el règim té condicions de supervivència davant una oposició menys organitzada i forta que la veneçolana, sinó també perquè es va guanyar bona part de l’electorat prometent no involucrar-se en guerres exteriors, i perquè el món MAGA pressiona des de fa temps per frenar l’intervencionisme exterior sota el lema “America first” (Vance).
Fer-li un “Delcy” a l’Iran per canviar cares i no el règim implica entrar en un terreny molt més complex que el veneçolà. Els grups capaços d’articular resistència estan més fanatitzats que a Veneçuela, de manera que l’Iran post-Khamenei podria ser encara més dur. I, a diferència de Veneçuela, podria despertar campanyes d’atacs i d’odi antisemita i anti-EUA arreu del món.
Per tot plegat, més ens val que no es prolongui l’escalada militar, cosa que dispararia els preus del petroli i arrossegaria en cadena la resta de béns derivats, especialment l’agricultura, fent més vulnerable la pau social dels països altament dependents de les importacions, on en altres èpoques han esclatat revoltes. Les implicacions podrien desestabilitzar més enllà de l’Orient Mitjà i el Golf, especialment si es bloqueja la cadena global de subministraments des d’Ormuz.
