Veig per la tele la versió audiovisual d’“Anatomia d’un instant”, de Javier Cercas: molt fidel a l’original excepte un parell de detalls (la figura de Carmen Díez de Rivera hauria d’haver estat tractada amb més atenció) i em sorprenc de veure una cosa esgarrifosa: assisteixo com si fos una història viscuda per un altre el que jo mateix vaig viure a la meva pròpia vida; com tants companys de professió a les redaccions i com tota una generació que volia sortir d’una vegada del franquisme. El 23F em va enxampar treballant en la redacció d’El Periódico i vaig ser un dels centenars de milers d’espanyols que, esbalaïts i perplexos, vam assistir a allò que cantava Raimon: “Quan creus que ja s’acaba torna a començar”. No tinc batalletes per explicar i me’n alegro, perquè crec que els xinesos tenen raó quan et desitgen, com a maledicció, “tant de bo tinguis una vida interessant”.
I ara va Gregorio Morán i es mor precisament en un 23F. És un totxo per afegir a aquesta construcció del nostre passat recent que ens ha fet ser el que som. De Morán s’han fet tota mena d’elogis als obituaris, així com cal, però només un s’ha atrevit a definir-lo: “atrabiliari”, al publicat per Jordi Amat a El País. Home moderat i conspicu mesurador de persones i situacions, Amat es fa difícil de veure usant tal definició: “Atrabiliari: persona de geni difícil, irritable, colèrica, violenta o amb un humor destemprat. S’utilitza per qualificar a qui és propens a enutjar fàcilment, esquerp o de caràcter rondinaire”, segons el Diccionario de la Real Academia. Caram amb Jordi Amat, que possiblement confiava que el lector no recorregués al diccionari per revisar el sentit d’aquesta paraula en desús.
Adolfo Suárez no era gens atrabiliari, i per això potser va centrar gran part de les ires de Gregorio Morán en els seus inicis literaris. “Adolfo Suárez, historia de una ambición” va ser una biografia probable del primer president de la democràcia espanyola que molts vam veure, ja en aquell moment, com una revenja immisericordiosa. Cert que a gent com Morán i un servidor ens hagués agradat veure Santiago Carrillo com a president del govern (bé, Morán no ho sé) però ara tenim prou perspectiva per considerar que Suárez podia ser un “tahúr del Mississipí” (Adolfo Guerra dixit) però també un general Della Rovere (Indro Montanelli fecit).
Els Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado que apareixen a la sèrie mitjançant els seus transsumptes actorals m’han impressionat. Són persones que tenim encara a la memòria, fins i tot en la seva dimensió fotogràfica, i ja estem acostumats a veure les seves imatges reals en moviment. Però buscar i aconseguir actors que facin creïbles les seves personalitats no és fàcil, de manera que el joc de miralls que es fa entre els nostres records recents i la ficció audiovisual és molt suggeridor. La manera com el líder comunista fuma els seus cigarrets Peter Stuyvesant té el seu què, però cal agrair-li a Eduard Fernánez que sàpiga encarnar aquesta mena de mirada cap endins, aquest veure sense mirar i aquest refugi en la màquina mental de calibrar intencions. També Gutiérrez Mellado té el seu què, en reproduir Manolo Soto gairebé mil·limètricament la seva empenta davant Tejero; el tinent general no era un xulo sinó el superespia que Franco tenia instal·lat al Madrid republicà, algú agosarat i molt llest.
Però el que és impressionant d’aquest joc de miralls és la mirada i la parla d’Álvaro Morte com Adolfo Suárez, que revelen més coses sobre ell que qualsevol cal·ligrafia intencionada. L’actor mira com mirava Suárez i revela que no només el president era un llest sinó algú capaç de penetrar la realitat i captar-la en totes les seves dimensions. El parlar precipitat del personatge ajuda a l’efecte de versemblança –aquestes persones tenen una ment que galopa més de pressa que la llengua—però la mirada és el que ens torna una imatge veritable d’aquell gegant devorat per l’Alzheimer. No és, o no només, una mirada calculadora fruit d’un tacticisme que a Catalunya coneixem bé sinó un ham llançat a les profunditats a la recerca no només d’una peça a cobrar sinó d’un sortilegi que canviï de sobte les situacions a favor d’un mateix.
A Gregorio Morán se’l va emportar al seu lloc a La Vanguardia el seu esperit combatiu, que no coneixia més límits que l’ajust de comptes permanent; per ser Alfonso Ussía o fins i tot Jesús Cacho cal gaudir de certs suports més o menys visibles i sobretot saber alternar la queixalada amb l’afalac. Quan un llegeix les seves últimes col·laboracions a The Objective –aquest fort Apache en què Juan Luis Cebrián, Fernando Savater i Esperanza Aguirre disparen per les troneres a un sol objectiu– s’adona que no només de sabatines viu l’home sinó d’aquell periodisme que procurava anteposar l’interès del públic amb una mirada de 360 graus a les passions pròpies, que són bones per imperar i dolentes per comprendre.
Adolfo Suárez ha estat històricament mal comprès, coronada la memòria per un bateig de l’aeroport de Barajas amb el seu nom que li escau com a un Crist dues pistoles. Arribarà el seu moment d’aquí a molts anys, quan una investigació històrica capaç de comprendre la complexitat dels homes ens pugui tornar una imatge seva coherent amb l’enormitat del repte que va afrontar i l’assoliment que va assolir. Ara ha estat la mirada intel·ligent i profunda d’un actor de televisió la que ens ha sabut acostar una persona la figura de la qual és cada cop més fulgurant.
