La promesa de la intel·ligència artificial (IA) s’ha venut durant anys com un pas cap a l’ideal transhumanista: la superació de les limitacions biològiques de l’ésser humà mitjançant la tecnologia. Silicon Valley, amb la seva retòrica messiànica, ha presentat a la IA no sols com a eina productiva, sinó com a catalitzador d’una nova era en la qual la fusió entre home i màquina ampliarà les nostres capacitats cognitives i resoldrà, gairebé automàticament, els grans problemes de la humanitat. El relat és seductor: la màquina com a mirall ampliat de la ment, com a pròtesi de l’avenir. No obstant això, el que s’amaga després d’aquest discurs és un gir polític i ideològic que desplaça les prioritats col·lectives cap a l’acceleració tecnològica, en detriment de la redistribució de la riquesa, la lluita de classes o l’emergència climàtica.
La peça que tanca l’engranatge és el l’acceleracionisme. Aquest corrent, alimentada per pensadors com Alex Williams o Nick Land, sosté que el capitalisme tecnològic ha d’empènyer-se fins a les seves últimes conseqüències: no frenar-ho, sinó accelerar-ho, perquè només en aquesta velocitat exponencial pot trobar-se la sortida a la paràlisi històrica. En la seva versió contemporània, el aceleracionismo ha deixat de ser un experiment intel·lectual per a convertir-se en pràctica política implícita de governs i corporacions. La prioritat absoluta ja no és la cohesió social ni la sostenibilitat ambiental, sinó la supremacia en la carrera global per la IA.
Un exemple il·lustratiu el trobem als Estats Units. El gener de 2025, encara sota l’administració Biden, la Casa Blanca va emetre una ordre executiva per a accelerar el desplegament d’infraestructures d’intel·ligència artificial, vinculant la competitivitat tecnològica amb la seguretat nacional. Mesos més tard, ja sota Trump, l’administració va reprendre aquesta prioritat sota un altre prisma, eliminant traves reguladores en nom de la innovació. Més enllà de les diferències retòriques, el significatiu és la convergència: tant des de posicions progressistes com conservadores, la IA s’entén com a qüestió estratègica de primer ordre, per sobre de debats sobre redistribució, regulació social o canvi climàtic.
Les xifres reforcen aquesta deriva. Microsoft ha anunciat oficialment que invertirà 80.000 milions de dòlars en centres de dades per a IA només en 2025. Aquest esforç il·lustra l’escala del fenomen: la infraestructura tecnològica necessària per a sostenir els models d’IA no sols concentra poder econòmic en poques mans, sinó que també redefineix prioritats pressupostàries i energètiques a escala planetària. En contrast, les xifres que circulaven sobre inversions específiques de Google o Amazon (25.000 i 30.000 milions respectivament) no han pogut verificar-se en fonts fiables. El que sí que es confirma és que aquestes corporacions, juntament amb Microsoft, lideren una despesa agregada que es compta en desenes de milers de milions i que reconfigura tant el mercat energètic com la política industrial global.
Les implicacions són profundes. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, els centres de dades —alimentades per la febre de la IA— podrien arribar a consumir en 2026 tanta electricitat com la que usa anualment el Japó. En paral·lel, estudis de la Universitat de Cornell i el MIT adverteixen que l’entrenament de grans models d’IA genera ja petjades de carboni comparables a les de la indústria aeronàutica. Així, la promesa transhumanista d’ampliar les nostres capacitats es troba amb un límit material ineludible: el planeta.
El preocupant no és només l’escala, sinó el marc ideològic que el legitima. Si el discurs transhumanista construeix la il·lusió que la IA és el pròxim estadi evolutiu, l’acceleracionisme proporciona la coartada política per a relegar a segon pla qualsevol altra agenda. Sota aquesta lògica, la justícia social, la redistribució de la riquesa o la mitigació del canvi climàtic es tornen objectius secundaris, postergables, subordinats a l’imperatiu de no perdre el tren tecnològic. La IA, presentada com a mitjà per a emancipar a l’ésser humà, es converteix en fi en si mateix: un dogma al qual han de sacrificar-se altres prioritats.
Catalunya Plural, 2024 
