Entrevista publicada originalment a La Marea
«En l’amor, sempre som principiants», diu Paulina Flores, una de les veus més singulars de la narrativa xilena contemporània. La seva literatura es mou en els marges d’allò íntim i polític, sentimental i estructural, sense subratllar mai una resposta definitiva. Després de Qué vergüenza (2016), un llibre de contes que la va consagrar com una autora a seguir i que va ser distingit amb el Premi Roberto Bolaño i el Premi Municipal de Literatura de Santiago, i Isla Decepción (2019), una novel·la que abordava les ferides colonials a l’extrem austral de Xile, Flores publica ara La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama).
Protagonitzada per Javiera, una dona xilena que arriba a Barcelona enmig d’un desarrelament migrant, amorós i econòmic, la novel·la és un viatge vertiginós per les contradiccions d’una generació marcada pel feminisme, el capitalisme emocional i la precarietat estructural. «Mostrar sexe sense caure en allò trillat és difícil. I com que escriure no és res sense aquest risc, això és el que més m’interessa de la literatura», afirma Flores. Hi conversem sobre violència, desig, formes narratives, adolescència emocional i la dificultat –o impossibilitat– de trencar amb els vincles heretats.
La próxima vez que te vea, te mato es mou entre allò testimonial, allò personal, allò íntim i allò social, sense ancorar-se del tot en cap d’aquests registres. Com penses aquesta varietat de registres quan escrius? Aquesta barreja de gèneres va prefigurar el contingut, o tenies primer una idea que volies escriure?
Sí, jo diria que sí, que hi ha una recerca conscient entre allò íntim i allò col·lectiu. No sé si has llegit Les palmeres salvatges de William Faulkner…
No, no ho he llegit.
És un llibre de referència per a mi. El vaig llegir quan era a la universitat i em va marcar moltíssim. D’una banda, explica una història melodramàtica d’amor entre un metge i una dona casada, i de l’altra, la narració d’uns presos que es veuen obligats a ajudar després de la crescuda del Mississippi. I aquesta convivència entre allò íntim i allò social sempre se’m va quedar gravada. També ve de la meva educació sentimental xilena, amb el cançoner popular –Víctor Jara, Violeta Parra, Jorge González– on una cançó d’amor també pot ser una cançó de protesta. I des d’aquí hi ha aquesta cruïlla a la meva literatura.
I en el cas de la teva darrera novel·la, la violència a què pot arribar el teu personatge també es troba imbricada en una xarxa que participa de l’amor, de la ràbia, del desig…
Aquest va ser el tema que em va costar més. Vaig haver de llegir molt i buscar pel·lícules que m’agradessin, com d’arts marcials o de la yakuza, i permetre’m gaudir aquest tipus de violència des de la ficció, sense sentir-me culpable. També em va ajudar L’art de la crueltat de Maggie Nelson, on analitza artistes cruels –Artaud, Bacon, Plath…– i com problematitzen aquesta relació. El desafiament era no caure ni en un cinisme fred ni en una tendresa ingènua. Buscar aquest punt mitjà incòmode.
Que també es troba en la reflexió sobre els afectes: relacions monògames, no monògames, es presenten sempre amb contradiccions inherents… com creus que connecta la teva novel·la amb els debats feministes actuals?
Bé, aquestes coses les entenc més ara que quan les escrivia. Els meus personatges sempre enfronten dilemes morals o problemes d’identitat, i no volia categoritzar-los en bo-dolent, masclista-feminista. A més a més, penso que el capitalisme s’apropia de tot discurs alternatiu i el converteix en producte. Això va passar amb l’amor lliure i amb els mil·lennistes. El 2021, quan vaig arribar a Barcelona, estava de moda el poliamor, com si fos la gran revolució. I això convivia amb una educació sentimental heretada de telenovel·les, on el que és romàntic orbita al voltant de l’home. Així que m’interessava mostrar aquesta tensió.
També hi ha una obsessió amb el passat, amb aquest diàleg constant que el personatge manté amb la seva història.
Sí. Ho he treballat molt als meus altres llibres. Té a veure amb Xile, amb com ens relacionem amb la dictadura, que mai no va acabar de resoldre’s, i també amb les classes socials, que en la seva aspiració tendeixen a esborrar els seus orígens. Javiera és, potser, dels meus personatges més conscientment aspiracionals.
Pel que fa a classe social i experiència migrant, m’imagino que part de la teva vivència a Barcelona es cola en aquest personatge.
Totalment. Tot i que la meva migració va ser protegida –amb beca, sense racialització– l’experiència d’arribar a un lloc on no entens res, et torna una mica extraterrestre. I això s’assembla molt a l’enamorament: tot sembla nou, únic. Javiera viu tots dos processos.
M’agrada com Barcelona funciona gairebé com un descens als inferns.
Sí. Un amic poeta em va dir una cosa semblant, que era com un descens guiat per poetes virgilians. Encara que en el meu cas hi afegeixo un to patètic i quixotesc, perquè no és tan fosc. Aquesta barreja m’agrada.
He llegit en entrevistes que treballes intencionadament amb un punt de vista adolescent, en tant que és útil per desplegar aquesta mena de vulnerabilitat constant. És una eina literària per a tu?
Sí. Perquè els adolescents i criminals són els que tenen problemes amb l’autoritat. Javiera vol ser tots dos. A més, a l’amor, sempre som principiants. Raymond Carver volia titular De què parlem quan parlem d’amor com a Principiants. I això també està creuat pel capitalisme: el sistema vol joves, precaris, becaris eterns. M’interessa mostrar fins a quin punt les nostres decisions són lliures o bé són un reflex de com funciona el món.
El sistema vol joves, precaris, becaris eterns
I justament, em fa la impressió que el personatge no és anticapitalista sinó funcional al sistema, amb aquesta tensió entre voler ser fora, però desitjar pertànyer.
Exacte. Al final, ella diu que és submisa a l’amor, l’art i el capitalisme. No s’enganya.
Parlem del desig. A l’esquerra s’ha parlat molt del desig com a potencial emancipador, però al teu llibre apareix un altre vessant una mica més claustrofòbic, diguem-ne. Què vol dir per a tu, el desig?
Aquesta paraula sempre m’ha fascinat perquè no sé què significa. És com una cosa que està en un futur que no existeix. M’interessava molt treballar escenes eròtiques i mostrar com, formalment, el llenguatge pot fer que coses velles semblin noves. El que és eròtic té un component masoquista que vaig voler explorar.
I això té molt a veure amb l’estil, oi? Amb com les emocions fortes es transmeten.
Sí. Mostrar algú plorant és cursi. Mostrar sexe sense caure en allò trillat és difícil. I com que escriure no és res sense aquest risc, això és el que més m’interessa de la literatura. Des de sempre m’han fascinat escriptors com Faulkner, Foster Wallace o Virginia Woolf, on tot transcorre a la ment del personatge. M’interessa com narrar des de la ment i fer que el lector s’hi fiqui.
Diries llavors que la forma predetermina el contingut a la teva escriptura?
Sí, totalment. Al principi parteixo d’una idea general i treballo amb certes intuïcions, però si no trobo una forma per reflectir això, m’avorreixo. No ho podria escriure. Necessito que allò formal em motivi, que em doni ganes de seguir. Aquí hi ha tot el meu amor a la literatura. A més, el tipus de literatura que m’interessa està molt influenciat per autors que vaig llegir jove: Faulkner, Foster Wallace, Virginia Woolf… Tots treballen des de la ment, i en aquesta ment hi viu la història, més que en l’acció.
Sents que pertanys a una generació literària? O escrius més des d’una posició individual, al marge d’etiquetes?
Veig certes afinitats. Per exemple, amb Alejandro Zambra, amb qui vaig fer tallers fa anys a Xile, sento una connexió formal, una cerca similar. També amb Luna Miguel, que és amiga, i amb Andrea Abreu. No sé si som una avantguarda, tant de bo ho fóssim –és el meu somni, de fet–, però sí que hi ha alguna cosa afectiva que ens uneix.
Tot i això, últimament em preocupa el contrari: la sensació que estem vivint una època en què la indústria editorial s’ha tornat com el fast fashion. Tot gira al voltant de la novetat. I això m’inquieta, perquè la literatura, per mi, sempre va ser una altra cosa. En els darrers sis mesos he sentit que s’acosta una implosió. I per això, m’he acostat molt més a la poesia: la veig com un cocodril ancestral, una criatura primitiva que ha sobreviscut a tots els canvis de la història. La novel·la, en comparació, és recent. La poesia resisteix.
Quan tot això esclati, el meu refugi seran les paraules
La teva hipòtesi seria aleshores que hi ha una acceleració capitalista de la narrativa? Una autodestrucció del model literari dominant?
Sí, una cosa així. Però més que això, crec que quan tot això esclati, el meu refugi seran les paraules. Tota la meva fe hi és posada. No escric pensant “quin serà el proper tema?”, però sí que em preocupa el que veig. Prefereixo ser conscient de com funciona tot.
I dins d’això, com veus el lloc de l’anomenada “literatura dels marges”? T’ubiques aquí o sents que la categoria és en si mateixa limitant?
Crec que això pertany a un món una mica barceloní, una mica petitburgès. No m’hi ubica. Just estic llegint un llibre de Mark Fisher, i em va encantar una idea seva: que, per classe social, molta gent només pot tenir experiències estètiques profundes a través de la música popular. I això em va fer entendre per què la música és tan important per a mi, i per què apareix tant als meus llibres.
Sempre he barrejat allò que es considera baixa cultura amb alta cultura. M’interessa la tragèdia grega tant com el reguetó. No vull connectar totes dues coses de manera didàctica, sinó viure entre elles. M’agrada transitar, no triar bàndol.
Catalunya Plural, 2024 
