El còmic El món sense fi (Le Monde sans fin, 2021), creat a quatre mans entre el climatòleg Jean-Marc Jancovici i el dibuixant Christophe Blain, publicat el novembre de 2022 en català per l’Editorial Finestres i en castellà per Norma Editorial, ha estat considerat un èxit de vendes al mercat francès, editat per l’editorial Dargaud, amb més de 300.000 exemplars venuts només el primer any (vegeu l’article Tot el que vostè sempre va voler saber sobre el canvi climàtic, però temia preguntar). No va ser el primer còmic documentalista publicat, però sí el que ha marcat una tendència quant a la forma i l’estil, emprant el llenguatge de la historieta com a instrument pedagògic per divulgar conceptes científics i tècnics que puguin resultar tediosos o complexos. El resultat final té un efecte multiplicador sobre el nombre de persones a qui arriba respecte del que podria ser un assaig tradicional sobre el tema en qüestió i, especialment, facilita arribar a un públic jove en general i al sector educatiu en particular.
Si a l’obra de Jancovici i Blain el tema de fons era el canvi climàtic, pocs anys després coincideixen al mercat dos còmics amb característiques creatives similars i dedicats als efectes de l’extractivisme i la seva viabilitat a llarg termini. El primer és Recursos. Un desafío para la humanidad (Ressources: Un défi pour l’humanité, 2024), de l’enginyer Philippe Bihouix i el dibuixant Vincent Perriot, publicat en castellà el juliol del 2025 per Norma Editorial amb traducció d’Eva Reyes de Uña. En els primers mesos al mercat, l’editorial belga Casterman ha anunciat que les vendes superen els cent mil exemplars de l’edició francesa. Els dos creadors són també protagonistes de la història, amb alguna visita puntual de les dues coloristes de l’obra, Maëlys Cantreau i Melisa Bickel, i és a través de la conversa entre tots dos, expert i artista, que el lector va comprenent les diferents teories exposades, la realitat de les dades actuals i les seves conseqüències previsibles en un futur, així com les propostes pessimistes i optimistes que podrien servir de solució al que sembla una situació indesitjable.
El detonant d’aquest projecte conjunt té molt a veure amb el treball anterior del dibuixant francès Vincent Perriot. Al díptic dedicat a un futur apocalíptic amb escassetat d’aigua en una societat controlada per una megacorporació (Negalyod, 2018, i Negalyod. La última palabra, 2021, tots dos publicats en castellà per Norma Editorial), va tenir una gran influència la lectura dels assajos i conferències de Bihouos. Una trobada casual entre tots dos, en un carrer de Bordeaux el setembre del 2020, va incentivar la iniciativa de poder treballar junts, emprant, a més dels dibuixos, eines típiques de la ciència ficció en utilitzar els viatges en el temps i l’espai per poder facilitar la comprensió del tema a exposar, en aquest cas, les conseqüències de l’explotació extensiva dels recursos naturals del planeta.
L’enginyer francès Philippe Bihouix és director d’AREP (Architecture Research Engagement Post-Colcarbon), una agència multidisciplinària internacional fundada el 1997, que es presenta amb «una àmplia gamma d’habilitats i coneixements per oferir respostes tangibles a l’emergència ecològica. Les capacitats d’arquitectura, planificació urbana, disseny, enginyeria, programació, flux de persones i gestió de projectes es guien per l’enfocament holístic d’EMC2B. Amb oficines a França, Europa i Àsia, el Grup AREP reuneix més de 1.000 persones representant 40 nacionalitats diferents». L’enfocament EMC2B, desenvolupat per la corporació, fa referència a les inicials dels conceptes «Energia, Matèria, Carboni, Clima i Biodiversitat». És autor, entre d’altres, dels assajos [L’era de la baixa tecnologia. Cap a una civilització tècnicament sostenible] (L’Âge des low tech. Vers une civilisation techniquement soutenable, 2014), [La felicitat era per al futur. Els somnis d’un enginyer solitari] (Le Bonheur était pour demain. Les rêveries d’un ingénieur solitaire, 2019) i [El desastre de l’educació digital. Una crida a una escola sense pantalles] (Le Désastre de l’école numérique. Plaidoyer pour une école sans écrans, 2016), aquest últim escrit al costat de Karine Mauvilly.
En Recursos. Un desafío para la humanidad, Bihouix i Perriot comencen el seu particular viatge en un instant singular: el dijous 9 de maig de 2019, a l’aparentment visionària conferència de Jeff Bazos, fundador d’Amazon i, també, de l’empresa aeroespacial Blue Origin, que portava per títol «Pel bé de la Terra» (Blue Origin 2019: For the Benefit of Earth, disponible en el canal Youtube). A la xerrada, Bazos advocava per la necessitat de viatjar a l’espai pel bé de la Terra. A més, va anunciar el mòdul d’aterratge lunar Blue Moon, capaç de transportar persones i càrregues útils a la superfície lunar, presagiant que l’any 2024 es podrien fer els primers viatges a la Lluna. Al còmic, els autors denuncien un llenguatge força comú de la ciència ficció dient-nos que en cent anys, en mil anys, i d’una manera inevitable, acabarem vivint a l’espai, i justifiquen amb dades el sense sentit d’algunes de les afirmacions exposades per Bezos. «¿Faltaran els recursos a la Terra? ¿I què?», es va respondre a si mateix al vídeo, i va afegir: «…Els humans només s’hauran de moure al voltant del sistema solar per accedir a l’abundància il·limitada».
En una de les vinyetes del còmic veiem dibuixat un altre instant de les preguntes memorables de Bezos: «Cal triar… ¿Volem estasi i racionament… o dinamisme i creixement?». L’estasi fa referència a una concepció estacionària de l’economia i el racionament fa referència a la resposta lògica del que passa quan hi ha una demanda il·limitada amb recursos limitats. L’argument amb què intentava espantar els espectadors era la por que els nostres fills i nets visquin pitjor que nosaltres. Bezos reconeix que s’inspira en un dels seus professors de la Princeton University, el físic Gerard K. O’Neill (1927-1992), gran defensor i teòric de l’exploració espacial, proposant a les seves publicacions diferents hipòtesis de gegantines estructures espacials habitables. El seu llibre Ciudades del Espacio (The High Frontier: Human Colonies in Space, 1977), es va convertir en un èxit de vendes a nivell internacional (l’editorial Bruguera el va publicar pocs anys després en castellà). Al text, el científic proposava un full de ruta per als Estats Units per a un hipotètic programa de colonització espacial.
Davant d’aquestes fal·làcies poc realistes actualment, Bihouix i Perriot alerten amb dades sobre la insostenibilitat de la nostra societat tal com està concebuda, exposant els límits de l’extracció de recursos naturals, però també de les limitacions del reciclatge i la de la inevitable pèrdua de recursos impossibles de reciclar, des d’un punt de vista econòmic però, també, des d’un punt de vista tècnic. Dades que es converteixen en armes per contraargumentar als que advoquen per opinions inversemblants. Els dos autors defensen la necessitat de fer una transformació tecnològica en les etapes de disseny, producció i de consum i ús de béns, i les conseqüents transformacions econòmiques, socials i culturals que implicaria aquest canvi perquè els objectes i, per tant, els recursos, durin més en el temps. Però l’impacte polític, econòmic i social seria catastròfic amb el model actual. I la qüestió de la feina és especialment crucial.
Els autors ho argumenten amb un exemple contundent: «Considereu el debat sobre els jets privats l’estiu del 2022. Comencem dient-nos a nosaltres mateixos que eren útils per transportar trasplantaments. Però, ben aviat, ens vam adonar que aquest ús és, de fet, marginal. Quan aquest argument havia caigut, ràpidament es va plantejar la qüestió de l’ocupació. Més de 100.000 persones treballen a França en aquest sector: entre fabricació i manteniment d’aeronaus, operacions aeroportuàries, serveis, etc. Què fem amb aquests treballs?». Ningú vol posar a l’atur cent mil persones, encara que al còmic es planteja una paradoxa interessant: «D’altra banda, glorifiquem l’arribada de la intel·ligència artificial, quan també destruirà treballs de disseny gràfic o de traducció, per exemple. En canvi, no ens preocupem gaire per això, i ho prenem com un fet consumat: en aquest cas, la reacció majoritària és que ens hem d’adaptar al progrés».
Curiosament, la denúncia del model de consum ja quedava exposada amb criteris científics a l’informe Els límits del creixement (The Limits to Growth, 1972), realitzat per diferents especialistes del MIT (Massachusetts Institute of Technology) a partir d’un encàrrec del Club de Roma. Entre altres factors, els autors de l’informe plantejaven l’impacte de la taxa de creixement de la població mundial si es mantenia el ritme previsible: «El 1650 la població mundial era de 500 milions, la taxa de creixement era de 0,3% anual i el període de duplicació era de 250 anys. El 1970 la població era de 3.600 milions i la taxa de creixement era del 2,1% anual, que correspondria a un període de duplicació de 33 anys (2003), és a dir, 7.200 milions d’habitants». El 2003 la taxa era de l’1,2%, per la qual cosa podríem deduir que d’aquí a 58 anys (2061) la població mundial serà d’uns 14.400 milions de persones. El 2025, el creixement ha continuat desaccelerant-se, però les dades continuen sent alarmants, i només és una de les variables per tenir en compte.
Bihouix i Perriot citen diversos informes i autors per justificar el seu discurs, sempre de forma clara, explotant al màxim els recursos gràfics, i fins i tot acaben proposant possibles solucions que hauríem d’adoptar, introduint una escala del grau d’optimisme i pessimisme associat a cadascuna de les mesures proposades. Per exemple, en una de les vinyetes proposen unir infraestructures: «La posada en comú de les instal·lacions dels operadors mòbils permetria reduir a la meitat el consum d’electricitat francès. Avui dia, cadascú té la seva pròpia xarxa d’antenes 4 i 5G». També alerten d’un fenomen que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han catapultat en els darrers lustres i que té una relació directa amb la «Teoria de la rivalitat mimètica» enunciada per l’antropòleg francès René Girard (1923-2015). Exposada per primera vegada en el seu llibre Mentira romántica y verdad novelesca (Mensonge romantique et vérité romanesque, 1961), Girard formula, de manera resumida, que l’ésser humà sempre desitja allò que desitja l’altre: «Pensem, per exemple, a les xarxes socials i als influencers, però també als estereotips generats per la publicitat, les estrelles de cinema, l’esport patrocinat, etc.», indiquen els autors del còmic. I la rivalitat generada per aquest desig, tal com indicava Girard, té el màxim exponent en un perfil extremadament perillós per als recursos del planeta: el dels rics.
El segon còmic a destacar segueix el mateix model a la seva concepció creativa. Es tracta de la novel·la gràfica Com els rics saquegen el planeta (Comment les riches ravagent la planète, 2024), del periodista francès Hervé Kempf i el dibuixant belga Juan Mendez, publicat en versió castellana i catalana el maig del 2025 per l’editorial Garbuix Books, amb traducció de Montserrat Terrones en els dos casos. La gènesi de l’obra és la d’actualitzar, emprant ara el potencial pedagògic i divulgatiu del còmic, l’assaig [Com els rics destrueixen el planeta] (Comment les riches ravagent la planète, 2007, revisado en 2014 y en 2020), tot un fenomen de vendes en el seu moment, traduït a dotze idiomes, editat en la primera edició també en castellà. Hervé Kempf és redactor en cap del mitjà Reporterre.net, especialitzat en ecologia, i és autor, entre d’altres, dels assajos [Prou d’oligarquia, visca la democràcia!] (L’oligarchie ça suffit, viu la démocratie, 2011), i [Per salvar el planeta, desfem-nos del capitalisme] (Pour sauver la planète, sortez du capitalisme, 2020).
Kempf reconeix a la novel·la gràfica que en aquests disset anys des de la publicació original del llibre, els rics no han après res, de fet, la situació és molt pitjor, en part perquè la classe política dominant continua advocant pel creixement i a la societat li interessa cada vegada menys l’ecologia, especialment a causa de la manipulació dels mitjans de comunicació que, quan comencen a ser denunciats, són comprats precisament pels rics, eliminant qualsevol tipus de denúncia pública: «Els rics són el 0,01% de la població mundial, 800.000 persones a tot el món, 70.000 només a França. Una desigualtat que no ha deixat d’augmentar prodigiosament en les darreres dues dècades. Només cal destacar una xifra de l’economista Thomas Piketty: les 500 grans fortunes a França han passat de 200.000 milions d’euros fa deu anys a 1.000 mil milions d’euros. Una riquesa que els dona molt de poder, incloent-hi la compra dels mitjans de comunicació i, per tant, molt fortament influents en l’opinió pública, i influents en la política».
A través de les converses entre un neòfit en la matèria i un expert, a la novel·la gràfica es justifica la importància de disminuir les desigualtats i augmentar la redistribució de la riquesa. Crítica especialment a les persones molt riques, al·legant que la riquesa perverteix el seu comportament (com vaticinava Girard a la seva Teoria de la rivalitat mimètica), que els porta a apostar per una rivalitat en l’ostentació que no té cap sentit. Aquest mateix comportament, a menor escala, es dona en els rics i curiosament, en una gran part de la classe mitjana. Tot això agreujat per un sistema polític que afavoreix el finançament dels partits polítics per part de lobbys, i l’existència evident de portes giratòries que permet premiar els polítics que els ajuden mentre exerceixen la tasca de servidors públics.
Segons l’Informe Mundial de la Desigualtat (World Inequality Report, 2022), realitzat amb la col·laboració del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides, «el 10% més ric de la població mundial emet una mitjana de 31 tones de diòxid de carboni a l’any, el 47,6% de les emissions totals de gasos. Per a l’1% més ric, és de mitjana 110 tones per persona i any (en comparació amb 1,4 tones per persona per als més pobres, el 10%). Per acabar, per a les 770.000 persones més riques del món, és de 2,5 tones per persona de mitjana». Encara que algunes de les vinyetes resulten descoratjadores per als lectors, ja que observem com no només els rics i superrics no decideixen disminuir la seva forma de vida actual, sinó que una família normal tampoc no estaria disposada. A la novel·la gràfica ens donen exemples irracionals reals, com el del multimilionari indi Mukesh Ambani, que s’ha construït al mig de Nova Delhi un edifici de 27 pisos en 40 plantes amb un heliport, un garatge per a més de cent cotxes, un cinema, un saló de ball i una habitació on cau neu artificial, entre d’altres excentricitats… tot per la seva família. «I qui no vol quelcom així? Escolliu l’opció desitjada en el següent qüestionari», diria un mitjà de comunicació propietat o patrocinat per aquests rics.
Catalunya Plural, 2024 
