Al Moll de la Fusta, la Global Summud Flotilla es preparava per salpar cap a Gaza. Tallers, concerts i trobades havien omplert el cap de setmana d’un aire de solidaritat transnacional. Ara, amb la sortida imminent, cada conversa al moll portava el pes d’una decisió col·lectiva: enfrontar-se al mar i al bloqueig israelià amb ajuda humanitària com a única arma. Parlar amb algú minuts abans que l’organització decideixi l’hora de sortida no és només registrar una qüestió logística: és testimoniar la càrrega emocional d’aquells que, des de professions, edats i països diferents, assumeixen una acció que va més enllà de la protesta, un gest que vol ser afirmació de drets humans davant del que descriuen com un genocidi quotidià.
Leila Hegazi
“Soc aquí perquè els nostres governs no han aconseguit aturar aquest genocidi i és responsabilitat de la gent comuna actuar i no esperar que facin res, perquè ja ha quedat clar que se’n beneficien. Som aquí per afrontar el problema amb les nostres pròpies mans i trencar el bloqueig. Aquesta és la flota més gran que ha salpat mai cap a Gaza, una cosa sense precedents a la història. Fins i tot si aquesta missió falla, tornarem i tornarem amb més vaixells que aquesta vegada i continuarem tornant per obrir aquest corredor humanitari.”
Julia
“Soc higienista ocupacional, així que treballo amb els perills al lloc de treball. Tot allò que té a veure amb prevenir que els treballadors emmalalteixin o prenguin mal, això és el que faig. Tinc quatre fills a casa. Vaig sentir realment que el nostre govern ens estava fallant a nosaltres i fallant a la gent de Palestina. Jo vinc d’Austràlia. Som un país que va signar la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Genocidi de 1948 i les Convencions de Ginebra de 1949. Quan vaig veure que et podies postular, vaig pensar: ho puc fer. I aquí soc. Òbviament, no sabem què passarà perquè l’exèrcit israelià no voldrà que arribem a Gaza per obrir un corredor humanitari. Però ho intentarem. Sento que amb la quantitat de suports que tenim, no ens poden aturar a totes.”
Clara Peya
“Me’n vaig a la Flotilla perquè no puc aguantar més aquesta complicitat de la Unió Europea i de tants països amb Israel. No puc aguantar més el silenci de tanta gent. Hi ha un genocidi que el vivim 24 hores en directe. L’hem normalitzat. No podem normalitzar això. I jo me’n vaig perquè em puc permetre estar un mes sense treballar, em puc permetre marxar perquè no tinc fills, no tinc ningú que hi pugui anar, tinc tots els recursos per poder-ho fer… I crec que és un deure de tot ciutadà que s’hi vegi capaç.”
Aitor
“Em dic Aitor i em dedico a la construcció. Estic interessat i involucrat aenla lluita del poble palestí des de fa temps. Quan vaig saber que hi havia això i que em coincidia amb les vacances m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho. Esperem poder arribar a Gaza i trencar el bloqueig. Hi ha poques possibilitats, però hi anirem a totes.”
Trencar el bloqueig continua en marxa
La flotilla, composta originalment per unes 20 embarcacions, va haver de tornar enrere en la seva missió inicial a causa del mal temps: forts vents i un onatge excessiu van obligar cinc embarcacions petites a tornar al port i dues més ni tan sols van poder salpar per fallades mecàniques. Tot i això, el gruix de l’expedició va reprendre la travessia aquella mateixa tarda, rumb a Tunísia, on esperaven altres vaixells per unir-se. L’organització prepara, a més, escales tècniques a les Balears i confia a reforçar la seva força en alta mar amb embarcacions procedents de Grècia, Itàlia i Tunísia.
El pla és arribar amb un comboi tan ampli com sigui possible a la zona d’exclusió marítima imposada per Israel, encara que ningú a l’organització desconeix que allà s’hauran d’enfrontar a la vigilància i, amb tota probabilitat, a la intercepció de la marina israeliana. En aquest xoc desigual es mesura bona part del sentit polític de la iniciativa: nnola possibilitat d’obrir immediatament un corredor humanitari, com la de tornar a posar el bloqueig de Gaza al centre de l’agenda internacional.
Catalunya Plural, 2024 
