Abans de concedir de nou les Barcelones a la perifèria, anirem durant un parell d’entregues més pel centre comtal per abordar qüestions polítiques i culturals. Les primeres copsaran el nostre passeig d’avui, en realitat més o menys estàtic, ja que el nostre protagonista va ple d’elements que possibiliten moure’s sense desplaçar-se.
Això s’ho poden permetre pocs, però clar, si parlem de l’obelisc de la cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal, tan sols cal treure’s el barret davant la seva dilatada i més aviat ignorada singladura des de la seva erecció, oportuníssim vocable, l’abril de 1936 per retre homenatge a uns dels pares del republicanisme espanyol: Francesc Pi i Margall, qui abans aixecava l’admiració dels nostres avis, feliços per veure com un monument honrava la seva memòria en ple rovell de l’ou de la capital catalana.
Les obres s’encetaren el 1934 i el nostre vertical protagonista es coronà amb l’estàtua de la República, avui migrada, després de penar dècades a un magatzem, a l’homònima plaça dels Nou Barris, junt al medalló que recorda a un dels més grans pensadors del federalisme espanyol, qui també disposa d’un àgora i un carrer que exerceix de frontera entre la vila de Gràcia i els marges de Barcelona, ja que més enllà d’aquest punt la majoria desconeix el nom dels barris i el seu tarannà.
Per tant, Pi i Margall no ha pas desaparegut del nomenclàtor ciutadà, això sí, sense tenir tant pes com abans per allò de despolititzar la centralitat per propiciar el parc temàtic i aconseguir que els carrers de l’Eixample siguin inofensius.
La pirueta suprema d’això, venuda com una espècie d’ofensa a la monarquia, arribà quan els Comuns optaren per treure el nom de Juan Carlos I a la suposada plaça de l’obelisc per tornar-li el seu nom popular del Cinc d’Oros, degut a com, a la seva primera versió del segle XX, Pere Falqués col·locà una sèrie de fanals que sí creaven quelcom semblant a un lloc de trobada on abans hi hagué una estàtua de Ceres, molt molesta pel general Gaminde, Bum Bum pels graciencs que el 1870 patiren les seves ànsies de bombardejar la rebel·lia.
Estàtua de Ceres, avui a Montjuïc, anteriorment situada on es troba la plaça del Cinc d’Oros — Jordi Corominas
Els fanals, vaig explicar-ho no fa gaire, es reubicaren per obra i gràcia de Pasqual Maragall a l’avinguda Gaudí, integrant-se en aquell ambient fins a fer-lo seu sense art de màgia, més aviat des de la potència de no narrar l’origen del mobiliari urbà per pervertir-lo millor.
L’obelisc és un llapis anònim malgrat haver viscut un grapat de tessitures. Després de la Guerra, quan desmuntaren del seu cim a la República, tingué mal de cap degut a un àguila instal·lada dalt seu com a barret, fantàstica només per la reacció popular de dir que era un lloro per així riure’s dels guanyadors, frustrats fins a treure-la d’aquella cúspide per evitar més ridículs.
Amb la mort de Franco, molts prengueren aquella cruïlla, i amb ella els seus vint-i-tres metres de discòrdia, com a epicentre de protesta envers una veritable metamorfosi, més aviat tímida des del nomenclàtor, encara amb centenars de noms batejats durant la dictadura per suplir aquells republicans. No sabem si aquesta peresa a l’hora d’enviar-los a la paperera de la Història es degué a aquell esperit de reforma, que no pas ruptura, amb l’època anterior; tot així, cap Poder del nostre segle s’ha plantejat a fons alterar aquesta paràlisi, amb tota probabilitat des d’un suprem desinterès i una major ignorància, parella sempre molt ben avinguda.
El Cinc d’Oros, no està de més insistir en la denominació perquè qualli, és una d’aquelles places que no poden complir amb les seves funcions, desaprofitant-se una oportunitat per reflexionar-lo aquests darrers mesos, just quan s’ha modificat el paviment dels Jardinets de Gràcia.
Si s’hi fixen, l’obelisc és com una intersecció entre el passeig i el limb culminat amb Casa Fuster i la corba envers Gran de Gràcia. La seva condició de juntura entre aquests hemisferis no és res clara a causa del trànsit motoritzat.
A diferència del que proposàvem fa un parell de setmanes —peatonalitzar el cor de l’Eixample per descongestionar-lo de mals fums i impulsar una revolució no tan gosada—, aquí seria cretí plantejar una remoció total de cotxes i motos. La Diagonal és una línia recta imprescindible per a la circulació. Però, atenció, som just on el tramvia encara no té qui li escrigui, probablement per culpa de l’alcalde Collboni.
Això hauria de fer-nos meditar: tindria sentit, com sembla que es farà a plaça d’Espanya, crear una creu de Sant Andreu que permetés el pas als vianants i habilités aquell asfalt per evitar que mori d’inanició. I, de passada, donar accés ciutadà a una monumentalitat vetada des de fa decennis.
L’obelisc, com tot el seu entorn, no té cap rastre d’autèntica memòria històrica, per una deliberada omissió de pedagogia urbana. De símbol d’una sobredosi de politització ha passat a ser emblema de l’oblit.
Més d’una vegada he escrit com els consistoris socialistes, i també Ada Colau, han preferit dedicar espais a icones de l’esquerra en barris allunyats del centre: d’Allende al Carmel a Durruti rere Montjuïc. L’alcalde Trias tingué autèntic pànic que el passatge de la Canadenca al Poble-sec donés idees als indignats del 2011, en ser als terrenys de la famosa vaga de 1919.
Aquesta por a donar coneixement als barcelonins hauria de donar peu a una rebel·lió. Podrien encapçalar-la els regidors de l’Ajuntament amb mesures que resignifiquessin la memòria dels espais que encara en són orfes, davant d’una sempiterna inacció.
Si ho fessin, comprovarien com no passaria res estrany. Simplement, haurien fet un pas de gegant per dignificar els carrers, que, amb amnèsia, són molt més pobres.
Si aquest oblit deliberat continua, potser valdria més moure l’obelisc al molt irrellevant Museu d’Història, aplanar-ne l’emplaçament i desmantellar-lo al 100%, per rendir-nos sense traumes a l’autopista de consum, tan acceptada per una bona part de la població, a tenor del silenci sobre la seva hegemonia.
Catalunya Plural, 2024 
