Entrevista original de La Marea
Diu l’historiador granadí Miguel Ángel del Arco Blanco a l’epíleg de La hambruna española (Crítica, 2025) que «el que va succeir a la postguerra espanyola no va ser només fam, sinó una autèntica fam homologable a les esdevingudes a Europa i al món. Malgrat la negació de la seva existència per part del franquisme, aquest llibre prova que va tenir lloc, la identifica, explica les seves causes, qui en van ser les víctimes i quines en van ser les conseqüències».
El llibre té tot el que ha de tenir un d’història: documentació i rigor, però també passió humanista. En ell parla Del Arco, però també s’hi escolta la veu dels famolencs de 1939-1942 i 1946, un cicle atroç que va segar les vides de més de 200.000 espanyols. El franquisme podia evitar aquelles morts, però no va voler. Conversem per telèfon amb l’autor.
La hambruna española
Miguel Ángel: amb el teu llibre, ha estat la primera vegada que he llegit anomenar “fam” la fam espanyola dels anys quaranta. Argumentes molt convincentment per què cal fer-ho així. Però la primera aportació novedosa del llibre és aquesta: el mateix títol, posar-li nom al que no en tenia, una fam com la irlandesa, la bengalí o la ucraïnesa.
Aquesta és la principal aportació del llibre, sí: rellegir tot el que va passar als anys quaranta i identificar i explicar que això va ser una fam amb unes característiques molt similars a les que va viure Europa al segle XX o XIX.
Una fam deliberada, que podia haver-se evitat, però el franquisme no va voler evitar.
Generada per mans humanes, sí; per decisions polítiques, igual que les grans fames del segle XX: la Gran Fam de Mao a la Xina, l’Holodomor ucraïnès, altres fames que van tenir lloc a la Unió Soviètica, la fam dels Països Baixos o abans la irlandesa. Sempre hi ha condicionants, però les decisions polítiques van ser claus a l’hora de fomentar-les i, un cop que van arribar, d’agreujar-les.
Un exemple eloqüent de les diverses maneres amb què el franquisme va provocar la fam és aquella pugna de llavors entre l’Auxilio Social de Mercedes Sanz-Bachiller i la Secció Femenina de Pilar Primo de Rivera. L’Auxilio Social, malgrat ser una institució feixista, tenia una major honestedat humanitària: donar de menjar a qui fos i com fos. La SF, en canvi, condicionava el repartiment d’aliments a criteris polítics i d’adoctrinament. I va acabar guanyant la partida.
Mercedes Sanz-Bachiller, que evidentment tenia una ideologia feixista, estava més propera a l’Auxilio de Invierno nazi i considerava que l’important era assegurar l’aliment per a tots els espanyols, a canvi de res, sota un principi de justícia. Però aquella batalla, com bé dius, la guanya Pilar Primo de Rivera, que és una Falange molt més conservadora, menys revolucionària, si em permets el terme, i que considera que el repartiment d’aliments és un gran instrument per adoctrinar i reeducar els espanyols.
Els seus usuaris són fonamentalment els vençuts i els seus fills. I per a Pilar Primo de Rivera, l’important no era donar-los menjar, sinó que hi hagués tota una sèrie de rituals al voltant: el res abans i després de menjar, els retrats de Franco i José Antonio i tota altra simbologia a les parets, els himnes… Els vençuts no volien enviar els seus fills a l’Auxilio Social, perquè eren conscients que era això: un espai d’adoctrinament. Aquells que havien donat un cop d’Estat i havien provocat la guerra civil, ara utilitzaven l’aliment per reeducar els seus fills. Molts van acabar enviant-los-hi amb molta pena, perquè hi havia en joc la vida dels seus fills. Al llibre recullo un poema demolidor sobre això.
Aquells que havien donat un cop d’Estat i havien provocat la guerra civil, ara utilitzaven l’aliment per reeducar els seus fills
Hi ha molta poesia al llibre. És una altra de les seves virtuts. Quin poema esmentes ara?
A aquest poema de Joan Margarit que es titula Casa de misericordia i que recrea una dona a qui han afusellat el marit i que ha d’escriure una carta demanant per favor que acullin el nen a l’Auxilio Social. És desgarrador i recrea perfectament el que ha d’haver estat això. No obstant això, hi havia diferències. Al llibre també comento que el propi règim reconeixia que hi havia menjadors de l’Auxilio Social on menjaven vençuts i fills de vençuts i menjadors de l’Auxilio Social on no hi anaven fills de vençuts, i en aquests últims es donava més menjar; o com els propis funcionaris deien: “Primer, que mengin aquests, i després els altres”. La victòria va marcar profundament el país.
[Busquem el poema de Margarit al llibre en transcriure l’entrevista. Diu així: “El pare afusellat. / O, com diu el jutge, executat. / La mare, ara, la misèria, la fam, / la instància que li escriu algú a màquina: / Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, / Solicito a Vuecencia poder dejar a mis hijos / en esta Casa de Misericordia”.]
El llibre desacredita els tres o quatre mites amb què el franquisme va tractar d’excusar la fam i la seva responsabilitat en ella. Un d’ells és l’ostracisme internacional. A la dictadura se li va oferir ajuda quantitativa que va rebutjar.
És un dels punts del llibre dels quals més orgullós estic. Sí: el franquisme va posar la ideologia per sobre de la necessitat. D’una banda, volia monopolitzar l’ajuda humanitària que es donés, i llavors desincentivava la dels quàquers, que van acabar marxant del país. El franquisme els va fer la vida impossible i van acabar marxant. Això em va sorprendre. L’ajuda l’havia de prestar l’Auxilio Social i Falange. Cada vegada que es conqueria una ciutat durant la guerra, apareixien les seves noies donant pa. La dictadura feia el mateix que està fent ara Netanyahu a Gaza: aquí entra l’ajuda humanitària que digui jo, i la donem nosaltres com vulguem i on vulguem, per moure la població cap a un costat o l’altre, o decidint que mengin aquests i que no mengin els altres.
De vegades es condicionava l’acceptació d’alguna oferta d’ajuda internacional a això: m’envieu les caixes d’aliments, però les reparto jo, amb els meus Cara al sol i els meus retrats de Franco. Però és que altres ofertes directament es van rebutjar.
Hi va haver, per exemple, un intent de la Creu Roja americana d’enviar no sé si vint mil caixes de llet en pols, et parlo de memòria. Va intervenir l’ambaixador a Washington, Cárdenas, i és curiós com Serrano Súñer ho rebutja. Respon que gràcies, però que la situació de fam a Espanya no és per tant. La gent s’estava morint de fam, literalment! Què passava? Que Serrano era un pronazi que volia que Espanya entrés a la guerra, i una ajuda de la Creu Roja nord-americana resultava problemàtica en aquest sentit. Va posar l’interès dels ciutadans per sota de l’interès polític del règim.
El franquisme va posar la ideologia per sobre de la necessitat. Volia monopolitzar l’ajuda humanitària que es donés
T’ocupes al llibre d’una altra dimensió del franquisme en què fem poc èmfasi: la seva profundíssima corrupció. El dictador i el règim van propagar d’ells mateixos una imatge d’austeritat i manca d’ànim de lucre que costa poc demostrar que era falsa. Però la van propagar amb tant afany que aquell mite encara permea fins i tot a gent d’esquerres que, quan pensa en la dictadura i parla d’ella, se centra sobretot en el seu caràcter repressiu, i poques vegades en el seu caràcter corrupte. Això també va jugar un paper a la fam.
Bé, és que ja està bé. Clama al cel. No ho dic jo, ho diuen els teòrics polítics, els economistes, els sociòlegs… Les dictadures sempre són més corruptes que les democràcies, perquè no hi ha transparència, ni divisió de poders, ni rendició de comptes. La cosa cau pel seu propi pes. Per ser espanyols tenim una història exclusiva? Per res. Està demostrat que la cultura del franquisme era el pelotazo. Tenim escàndols des dels anys quaranta fins poc abans de la mort de Franco, en l’etapa del desenvolupament. I als quaranta es juga amb la fam del pròxim, sí.
A la corrupció de la fam està implicat des del propi Franco, quan ven de contraban el cafè que li envien del Brasil, fins al seu germà, els seus ministres… Quan li diuen a Franco que el general Saliquet té una fàbrica de sabons clandestina, on fa servir greixos de contraban, diu: “A mi deixeu-me en pau”. Aquesta permissivitat era una manera de comprar els governadors civils. El de Mallorca va acabar sent cessat i fins i tot es va haver d’exiliar, del que havia muntat. Els alcaldes, els falangistes, tothom està comprat, de dalt a baix. I tothom dóna suport al règim de Franco, que reparteix el botí i els permet fer el seu agost.
Amartya Sen ja ho va demostrar fa temps estudiant la fam bengalí: el problema de la fam no és que no hi hagi menjar; és que n’hi ha, però la gent no hi pot accedir. A Espanya, la inflació era tan gran, els preus del mercat negre eren tan alts, que molta gent no podia accedir a aliments que sí n’hi havia. Amb un jornal de jornalero de sis pessetes al dia, alimentar la teva família era complicat si el pa oficial valia dues pessetes, però ni tan sols el trobaves, i el havies de comprar de contraban a quatre o cinc vegades més el preu original. Imagina’t què era això. Molta gent es va morir de fam perquè no podia pagar aquests preus.
Tenir la gent famolenca també servia per aplacar el descontentament. Les autoritats franquistes d’Àlaba van arribar a dir literalment: “Si aquests desgraciats mengessin, el nombre de protestes augmentaria, però de moment els estómacs buits mantenen la gent callada”. Els famolencs poden fer una revolució; els famèlics, no.
Ho diu al final de les seves memòries un pres republicà que cito al llibre, Eduardo de Guzmán. Va passar pel camp de Los Almendros, a Alacant, després d’haver passat pel d’Albatera. Era un periodista anarquista, molt format, molt conscient políticament. Reflexiona que la fam deshumanitza, converteix les persones en bèsties, i diu: la revolució dels famolencs s’acaba a la fleca del barri. Demolidor.
Una cosa que jo volia amb el llibre també era tirar a terra els murs de les presons i els camps de concentració. Aquella gent va patir la fam especialment. El cas de Miguel Hernández és especialment significatiu. A mi em va cridar molt l’atenció com la repressió, la violència física, es creuava amb la fam. També ho explico allà: quan Miguel Hernández –una víctima més de la fam, que en estar debilitat primer té tifus i després la tuberculosi que el mata; totes les cares de la fam passen per aquest home, la fam del qual es reflecteix també en la seva poesia–, quan Miguel Hernández, dic, mor, la seva família no el pot vetllar. El porten al cementiri, però no el poden vetllar, perquè al cementiri, el 1942, encara estaven afusellant gent. Les dues violències coincideixen en el temps.
El cas de Miguel Hernández és especialment significatiu. A mi em va cridar molt l’atenció com la repressió, la violència física, es creuava amb la fam».
Jo no sabia, i ho he llegit al teu llibre, que al Miguel Hernández el règim li va oferir moltes vegades una reducció de condemna o fins i tot ser alliberat si escrivia poemes a favor del franquisme. El règim no volia un altre García Lorca, un altre màrtir, i pensava que fins i tot podia aprofitar el talent d’aquest altre poeta al seu favor. Miguel Hernández sempre va dir que no. En la seva fam manava ell.
Sí. És una cosa que, ¡fuf!, posa els pèls de punta. Els moments més especials per a mi escrivint aquest llibre van ser aquests; descobrir tot això. Com van començar a visitar-lo amics com Cossío o Almarcha, que fins i tot al llindar de la mort li van oferir ser traslladat al sanatori de tuberculosos, i com ell es va mantenir en les seves tretze, amb aquella integritat. És un altre cas en què veus que el que passava amb aquesta gent era una decisió completament deliberada.
Un altre dels mites del franquisme sobre la fam que desacredites és el de l’“herència rebuda” dels “rojos”. La destrucció causada per la guerra –una guerra que, en tot cas, no van començar els rojos– no va ser tanta com es creu.
No, no va ser tanta. Això requeriria només un llibre. Jo he begut del treball de molts historiadors; no m’ho estic inventant. Ja s’ha demostrat que tant la indústria, com l’agricultura, com fins i tot la marina mercant, no van patir tant. Quan cau el Front Nord, els republicans no destrueixen la indústria del País Basc i Astúries, ni els franquistes l’han bombardejat. El mateix passa a Catalunya: quan se’n van els republicans, no destrueixen teixit industrial. Per tant, això no és una explicació de la fam.
Pel que fa a l’agricultura, el bàndol franquista no va passar fam. De fet, hi ha moltes províncies que van ser les més castigades per la fam –Càdis, Huelva, les extremenyes…– que durant la guerra van estar en mans franquistes. Així que no és raonable culpar els republicans. La destrucció va afectar sobretot l’habitatge, i els que més la van pagar van ser les classes baixes, clar.
El que dic és que la guerra no es pot obviar, però que el factor principal és postbèl·lic. Són aquells homes i dones que se’n van a l’exili, que són castigats, que acaben en camps de concentració i presons, etcètera, etcètera, i que deixen de produir, per exemple. També hi ha una altra cosa: el bàndol republicà sí va passar fam, sobretot des de l’any 38. No hi va haver fam extrema, però sí fam, i això va preparar els cossos perquè, quan arribés la fam extrema, fossin més vulnerables. La guerra és important per explicar la fam, però amb la guerra sola no s’explica tot el succeït durant més d’una dècada, en un país la economia del qual no aixeca cap. Si ho compares amb altres països, veus que a França i Alemanya, després de la segona guerra mundial –que sí ho va arrasar tot–, la indústria ja funciona a ple rendiment al segon any.
El llibre també està ple d’històries personals, extretes d’aquella memòria oral que va guardar el record d’aquella fam silenciada. Tots –almenys tots els que tenim un arbre genealògic poblat de pobres i vençuts– hem escoltat alguna d’aquestes històries. A la meva família es conta que la meva besàvia comprava un pa per als seus cinc fills, se’l donava i només menjava el que ells deixaven: si només eren unes poques molles, aquelles poques molles eren el que menjava. I que un dia un dels nens es va menjar un pa sencer que va trobar desatès, i tot i que havia deixat sense menjar els seus pares i els seus germans, la seva mare no va ser capaç de renyar-lo. Venim d’aquí.
Aquesta memòria ha estat flotant en diverses generacions. Ho veus a la literatura, el cinema, les novel·les, la poesia… I també en tots aquests testimonis. Jo he entrevistat com unes vint persones, i expliquen com la fam es va convertir en alguna cosa essencial, i com les dones van ser clau per treure endavant la família i aconseguir prou per menjar. Tots aquells plats impossibles, inventats, totes aquestes maneres de fer normal una cosa que no era normal, per poder menjar-se-la. Els derivats, els animals que no formaven part de la dieta i de sobte van haver de formar-ne part.
«Donar gat per llebre» és una expressió que ve d’aquella època.
Això és. I mira, aquí veus també dues coses. La història sempre és complexa. Veus com les societats, de vegades, salten pels aires; com la fam deshumanitza i com de vegades hi ha fins i tot robatoris dins de la pròpia família, o entre amics. La situació havia de ser extrema. Però també surt la solidaritat. Vaig escoltar moltes històries de pares que menjaven després dels fills, o al contrari: el pare era el primer que menjava, perquè era qui portava el salari i havia d’estar fort, i els altres es repartien el que quedava.
Les mares sempre es sacrificaven: aquest és un patró constant, ho veus una i altra vegada. O els presos: vaig trobar un cas d’uns presos pare i fill, que el pare va renunciar a menjar en favor del fill, perquè no n’hi havia prou, i quan el pare es va debilitar i el fill va voler fer-ho al revés, renunciar a menjar ell perquè menjés el pare, ja no va poder, perquè la situació del pare havia degenerat massa, i es va morir.
Totes aquestes coses són al·lucinants i demostren que també hi ha solidaritat. Entre familiars o dins de les comunitats; la gent que passava per les cases a demanar menjar i se’l donaven, o la gent que compartia o que fiava perquè es pogués menjar. Aquestes històries de superació personal i comunitària mereixien ser explicades. Molts espanyols van estar a l’alçada, i si no ho haguessin estat, hauria hagut moltes més víctimes. Aquesta història que m’expliques encaixa com un guant en tot això.
La fam va acabar. Però va deixar una estela. Sempre he pensat que, darrere d’aquell mite popular entranyable de l’àvia que et sobrecarrega de menjar, que a tots ens arrenca un somriure, hi havia alguna cosa molt sinistra. Aquesta àvia va passar fam i li va quedar per sempre, gravada al cap, la idea que, quan es pot menjar, has de menjar tot el que puguis, perquè mai saps si demà podràs.
És curiós, no? Sempre hem tingut aquest llatiguillo, i al fons pensàvem “què pesada l’àvia”. No ens adonàvem del que hi havia darrere, que era un sofriment i una superació i al fons un amor cap a nosaltres. Jo recordo la meva mare omplint la despensa amb coses que no necessitava. O aquest gest que rescata Almudena Grandes en una novel·la que es titula Los besos en el pan, que jo vaig comprar esperant alguna cosa sobre la postguerra, però que en realitat són històries de la crisi del 2007. La introducció és una autèntica meravella i explica els petons al pa quan caia a terra. La meva àvia ho feia. El recollia del terra, li donava un petó i te’l donava, com dient: “Ja està beneït”. No es podia llençar absolutament res.
Catalunya Plural, 2024 
