Els pressupostos rarament són només xifres. En sistemes parlamentaris fragmentats funcionen com a mecanismes de verificació política, és a dir, obliguen els actors a definir quines majories són realment possibles i quins equilibris poden sostenir-se en el temps. El debat actual a Catalunya respon exactament a aquesta lògica.
El projecte que el Govern ha presentat és menys rellevant pel seu contingut que per la funció que exerceix dins del sistema polític. La qüestió central és una altra: quina mena de governabilitat pot existir avui a Catalunya? I a quins costos?
La nova aritmètica política
La primera clau és la composició del Parlament. El Govern presidit per Salvador Illa governa en minoria i necessita suports externs per aprovar qualsevol iniciativa central. L’acord amb els Comuns ofereix una base progressista inicial però no arriba a la majoria absoluta. El punt d’articulació del sistema es troba en ERC.
Els republicans ocupen una posició peculiar. Han perdut la presidència de la Generalitat però continuen sent imprescindibles per garantir l’estabilitat parlamentària. Aquesta situació els dona una capacitat de negociació considerable. Alhora, té un punt de condemna, de regal enverinat, d’expectatives frustrades. Dues concretament: perquè una part del partit, que ara sembla minoria — tot i que gens irrellevant —, no vol sentir-ne a parlar del PSC. Estaven més còmodes en l’èpica processista anant del bracet de l’espai convergent.
I perquè l’altra part del partit, la que sí que vol aprovar els pressupostos sota condició del compliment del pacte de govern entre ERC i el PSC, sap que aquell pacte era un acord de màxim que els va servir per a justificar-lo de cara el seu electoral, però que amb el pas del temps i la previsible dilució del mateix, avui ens acabaríem trovant al punt on som. Profecia autocompleta. Una de baixa estofa, tot sigui dit.
El desplaçament del conflicte cap al finançament
Un dels elements més significatius del debat és el desplaçament del conflicte fora del terreny estrictament pressupostari. ERC ha situat la qüestió fiscal al centre de la negociació, especialment en relació amb la capacitat de recaptació de l’IRPF. Aquesta demanda no és només una reivindicació tècnica, sinó que té la dimensió estratègica clara que dèiem: permet als republicans reconnectar amb un eix clàssic de la política catalana, el debat sobre el poder fiscal del país dins de l’Estat.
Aquest moviment respon també a una necessitat política interna. Després d’anys marcats per la gestió del Procés i per la pèrdua del govern, ERC necessita reconstruir perfil propi. Perquè donar suport als pressupostos sense contrapartides significatives reforçaria la percepció d’una subordinació al PSC, i situar la negociació en el terreny del finançament permet als republicans redefinir el marc del debat. O, com a mínim, estirar-lo una mica més.
L’estratègia del Govern
Per al PSC, l’objectiu central és consolidar una imatge de normalització institucional. El Govern intenta presentar-se com l’inici d’una etapa diferent després d’una dècada marcada per la conflictivitat política, i compten amb Salvador Illa en un bon escuder.
En aquesta narrativa, els pressupostos tenen un valor simbòlic important. Aprovar els comptes significaria demostrar que el país ha entrat en una fase de governabilitat pragmàtica basada en acords parlamentaris. La dificultat és que aquesta estratègia depèn d’ERC, un actor que té incentius per tensar la negociació.
I si a la interna ERC tenia un dilema que partia el seu electoral, també el té el PSC, que necessita ERC per governar però al mateix temps ha d’evitar concessions que posin el PSOE amb unes tensions insuportables electoralment parlant. Aquesta tensió explica el ritme lent i incert de la negociació. Cap dels dos actors pot permetre’s una ruptura clara però tampoc vol aparèixer com el soci subordinat de l’altre.
La resta de forces parlamentàries observen la negociació amb interessos diferents, però en aquesta qüestió concreta, tant se val el que facin i diguin perquè ningú espera res d’ells: els pressupostos, si s’aproven, ho faran el PSC, els Comuns, i ERC. La setmana vinent és la data límit.
