L’Operació Roca
En les eleccions generals del 1986, Miquel Roca i Junyent, diputat al Congrés i considerat el número 2 de Convergència Democràtica de Catalunya, va articular una candidatura d’àmbit espanyol anomenada Partido Reformista Democrático, amb la voluntat d’ocupar un espai, el de centre, en el que considerava que a l’Estat espanyol no hi havia res. Roca pensava que l’enfonsament de la UCD i el fracàs d’altres projectes similars havia deixat buit l’espai liberal.
El PRD va celebrar el seu I Congrés a Madrid el novembre del 1984, amb la presència de 2.600 compromissaris. Al costat de l’eix vertebrador del liberalisme, el nou partit va optar per una concepció federalista i una estructura interna federal i va anunciar que no competiria amb partits com Convergència i Unió, Convergencia Canaria, Unió Mallorquina o Coalición Galega per respectar projectes polítics representatius de la seva realitat territorial. Antonio Garrigues fou escollit president i l’empresari i actual president del Real Madrid, Florentino Pérez, va ser nomenat secretari general. Miquel Roca es mantingué fora dels òrgans de direcció per assumir la candidatura a la presidència del Govern a les eleccions del 1986 presentant-se per la circumscripció de Barcelona, una opció que no agradava gaire a Jordi Pujol. El resultat de les eleccions va ser un estrepitós fracàs pel PRD que no va obtenir ni un sol escó. A Madrid es quedà en l’1’4 % i a Andalusia en el 0’8 %. Tan sols Coalición Galega guanyà un diputat. En canvi, va ser un èxit per a CiU que amb 1.014.258 vots i un percentatge del 32 % va aconseguir 18 escons, el millor resultat mai assolit en unes eleccions generals. Al final, l’anomenada “Operació Roca” no havia estat capaç de consolidar un projecte nou a Espanya però havia servit per enfortir el projecte convergent a Catalunya.
Gabriel Rufián: “A l’esquerra del PSOE, no hi ha res”
El diputat d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, em va fer pensar en l’Operació Roca quan, fa pocs dies, en un acte a València, va assegurar que “a l’esquerra del PSOE no hi ha res”. I això ho deia acompanyat dels dirigents d’Esquerra Republicana del País Valencià que en les darrers eleccions a les Corts valencianes del 2023 van preferir obtenir un ridícul 0’17 % dels vots abans que donar suport a Compromís.
Rufián va proposar bastir una aliança electoral d’esquerres i plurinacional. La seva capacitat mediàtica provoca que el projecte aparegui només com a cosa seva. Sembla, a més, que en aquest projecte no hi cabrien ni Movimiento Sumar ni Izquierda Unida. De fet, Rufián mai no ha tingut massa bones relacions amb Sumar, especialment amb Yolanda Díaz, com es va poder comprovar amb el seu vot contrari a la reforma laboral, que va estar a punt de fer descarrilar un projecte que CCOO i UGT consideraven vital, i que avui, vistos els seus resultats, ni la mateixa Esquerra Republicana s’atreveix a criticar.
És trist que, per moltes crisis que hagin viscut les formacions situades a l’esquerra del PSOE, Rufián en negui l’existència. Perquè son hereves de les tradicions del PCE i el PSUC, d’Izquierda Unida i Iniciativa Verds, i del moviment del 15 M. I perquè sense el que va representar Sumar a les eleccions del 2023 avui governarien PP i Vox.
Les eleccions a l’Aragó
El diumenge, 8 de febrer, Rufián concretava: “Per què a Espanya no pot haver-hi algun tipus d’entesa entre Podemos, BNG, Bildu i ERC?” O sigui, Podemos sí, però Sumar i Izquierda Unida no? I això, tot i la recent negativa centralista del partit de Ione Belarra, a acceptar la delegació de competències d’immigració a Catalunya.
Rufián va triar malament el 8 de febrer. Aquell dia, en les eleccions d’Aragó, enmig d’una preocupant onada conservadora i i d’extrema dreta, la Chunta Aragonesista doblava els seus diputats i aconseguia gairebé al 10% dels vots, i IU-Sumar mantenia la presència a les Corts, mentre Podemos, que no arribava a l’1%, perdia la representació que tenia des de feia 10 anys, tot i el protagonisme mediàtic del que han gaudit durant les darreres setmanes Irene Montero i Ione Belarra i de la presència de Pablo Iglesias a la campanya aragonesa. Cal recordar que tant la CHA com IU-Sumar formen part del grup parlamentari plurinacional de Sumar. Però, a més, el mateix dia, un dels principals partits interpel·lats, Bildu, a través d’Oscar Matute, rebutjava la idea de Rufián de crear un front d’esquerres a l’Estat recordant que “el projecte d’EH Bildu és i serà sempre pel nostre país: Euskal Herria i la seva gent”
Matute posava el dit a la nafra en el punt feble del plantejament de Rufián. En l’acte de València, al seu costat hi havia, marcant territori, el president del partit, Oriol Junqueras, que discretament va relativitzar la seva proposta. Junqueras va recordar que “ERC ja practica una aliança plurinacional en les eleccions europees amb el BNG i Bildu perquè en ser una circumscripció única, aquest model d’aliança compta amb tot el sentit del món”. Pel que fa a d’altres conteses, Junqueras es mostrà tan sols “encantat de construir acords, anhels i maneres de treballar”: però això no és l’aliança electoral de la que parla Rufián. Junqueras, en el fons, mira sempre de reüll a Junts i té pànic que una aliança amb forces d’àmbit estatal pogués provocar un desgast d’ERC pel flanc independentista. Amb aquests condicionants, si la línia vermella fos que no hi participessin ni Sumar ni Izquierda Unida el projecte no tindria viabilitat a comunitats com Andalusia o Astúries, sense oblidar els anticossos que genera ERC en territoris com el País Valencià o l’Aragó.
Les esquerres plurinacionals
S’ha d’escoltar Rufián. S’ha sabut guanyar un prestigi per les seves dots com a comunicador i com a portaveu de la indignació de molta gent davant les injustícies que es produeixen cada dia. No és un diputat clàssic; és més fàcil recordar els seus tuits o les seves intervencions en plenaris o comissions d’investigació fustigant l’adversari, que trobar aportacions significatives seves a projectes legislatius. Sembla que Rufián a Madrid, on només s’hi havia d’estar 18 mesos fins aconseguir la independència de Catalunya, ha descobert que li agrada la política espanyola, tot i que la seva voluntat d’actuar en l’àmbit estatal pot xocar amb el paper que li reserva ERC. Si Rufián vol col·laborar en la construcció d’una aliança d’esquerres i plurinacional a l’Estat caldrà que aporti una certa dosi de modèstia i que no caigui en les desqualificacions i afanys de protagonisme que tant han perjudicat aquest espai polític. I sobretot, serà necessari aclarir si compta amb el suport del seu partit, condició indispensable abans d’obrir-se a d’altres sectors, o si estem davant d’un projecte personal. Avui, a l’esquerra del PSOE, malgrat totes les insuficiències, no hi ha res més sòlid que l’aliança que estan a punt d’anunciar Movimiento Sumar, Izquierda Unida, els Comuns i Más Madrid, un projecte que caldrà que sàpiga bastir acords, des d’un respecte a la pluralitat més gran que el que hi hagut fins ara, amb Compromís al País Valencià, Ara MÉS a les Illes, la Chunta Aragonesista a l’Aragó i altres forces polítiques. De fet, la recepta de l’esquerra plurinacional forma part de la definició de l’actual grup parlamentari de Sumar al Congrés; només toca aplicar-la amb més convenciment. I això no és incompatible amb construir complicitats contra l’extrema dreta i col·laboracions en tasques parlamentàries o de govern amb partits com BNG, Bildu o la mateixa ERC, tot i les dificultats objectives per a concreta-les en una coalició electoral.
Estic convençut que davant les properes eleccions generals, es produirà una mobilització de l’electorat progressista per frenar un possible govern de PP i Vox. Ara bé, aquesta reacció pot adoptar dues formes: la concentració del vot útil en el PSOE o un creixement de les esquerres alternatives a partir d’una proposta ben diferent als errors i les renúncies dels socialistes; però, per ser viable, aquesta segona opció necessita de la construcció d’un projecte unitari il·lusionant que superi personalismes i la temptació de mirar-se el melic.
Catalunya: Front d’esquerres o Front d’Esquerra?
Aquest debat també es produeix a Catalunya. Tant Rufián com Joan Tardà han parlat de la conveniència d’un front d’esquerres entre ERC, els Comuns i la CUP a les eleccions locals i a les del Parlament. No em molesta gens la idea d’una suma de les esquerres sobiranistes; penso que cal estudiar-la. Però hi ha moltes incògnites a aclarir. Quan es parla en genèric tot sembla fàcil però quan es vol concretar la cosa es complica. Caldria pactar un programa electoral sobre el que podrien sorgir inconvenients derivats de les diferents sensibilitats dels tres partits. I buscar la fórmula, sempre delicada, de confeccionar les candidatures. Primàries obertes? Elaboració a partir del resultat de les darreres eleccions en el mateix àmbit? Acceptaria Elisenda Alemany a Barcelona anar darrere un cap de llista dels Comuns, tenint present que el 2023 els Comuns van obtenir 9 regidors i ERC només 5? Com es faria l’atribució de vots supralocals a les Diputacions i als Consells Comarcals que l’actual legislació complica quan es produeixen aliances diverses en diferents municipis? Acceptarien els Comuns i la CUP que el candidat a la Presidència de la Generalitat fos Oriol Junqueras, tal com va suggerir fa unes setmanes Joan Tardà? Hi participaria l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, de la CUP, que governa amb Junts i ERC i que contraprograma la idea del front d’esquerres amb la proposta d’una candidatura dels partits independentistes?
El tema és suficientment atractiu i important perquè qui vulgui impulsar-lo aclareixi primer de què estem parlant i actuï després amb discreció. No es tracta de provocar frustracions davant la ciutadania que pugui veure amb bons ulls un projecte unitari. I, sobretot, cal esvair els dubtes sobre si l’operació Rufián no pretén incrementar el seu prestigi personal o, com va passar amb l’operació Roca i CiU, enfortir el projecte d’ERC per damunt d’un possible Front Ampli. O si es tracta de les dues coses. En tot cas, no és el mateix un Front d’Esquerres que un Front d’Esquerra.
