Ha passat prou temps. S’ha pogut conèixer millor el veritable tarannà d’alguns dels seus protagonistes a través d’actuacions posteriors. Alguns han deixat per a la posteritat les seves memòries. I el relat oficial i hegemònic de tots aquests anys sobre el que va succeir i per què va passar pot ser reinterpretat. Sense afegir ni treure cap dels fets acreditats per diferents fonts, sinó simplement destacant més algunes accions que han passat desapercebudes i subratllant-ne menys d’altres, que no han tingut altra finalitat que exalçar els vencedors del pols maniqueu entre demòcrates i involucionistes. A continuació, un intent de llegir d’una altra manera el 23-F, sense treure ni posar rei sinó al servei de la veritat:
A principis de 1981, la situació social, econòmica i política a Espanya era gravíssima. L’any anterior, els comandos d’ETA i GRAPO van assassinar un policia o un militar cada tres dies. Els percentatges de la taxa d’atur i de la inflació tenien dues xifres. La conflictivitat laboral estava al roig viu. Patronal i sindicats no es donaven treva. Els militars i els civils aferrats a l’anomenat búnquer franquista culpaven el Govern dels atemptats terroristes i també de l’auge dels partits nacionalistes, que “trencaven Espanya”. Per a un sector important de la premsa i de l’oposició parlamentària d’esquerra i de dreta, el principal culpable de tot aquell caos era Adolfo Suárez.
El rei Joan Carles I, que havia escollit Suárez, un obscur ministre secretari del Moviment Nacional, perquè l’ajudés a conduir la transició cap a la democràcia, es va adonar aleshores que el líder de la Unió de Centre Democràtic (UCD) estava cremat i que representava un llast. Suárez no només era la diana de tots els atacs de socialistes, comunistes, nacionalistes i franquistes, sinó que patia cada dia alguna punyalada de dirigents del seu propi partit.
Deu dies abans del 23-F, el Rei va despatxar amb el general Alfonso Armada, que havia estat secretari general de la Casa del Rei fins al 1977. Tots dos van estar d’acord que calia substituir Suárez. Una possibilitat era presentar una moció de censura al Congrés i formar un Govern de concentració amb ministres tecnòcrates i de diferents partits parlamentaris. No va ser necessari. En assabentar-se Suárez pel mateix monarca que aquest ja no confiava en ell, el president va presentar la dimissió. Joan Carles no s’esperava aquesta reacció. Però Armada ja havia activat la seva operació amb altres militars. Fins i tot havia comentat part de les seves intencions amb alguns alts dirigents polítics del PSOE, com Enrique Múgica, que al seu torn ho va transmetre a Jordi Pujol i Miquel Roca. Molts parlamentaris d’UCD i de l’oposició estaven disposats a participar en un Govern de concentració nacional, presidit per una personalitat de prestigi i, si calia per mor del consens, fins i tot militar. I allà hi havia Armada per “servir Espanya i la Corona”.
Amb el que no comptaven el Rei ni els conspiradors d’UCD i de l’oposició era que Armada flirtegés amb els partidaris d’un cop d’Estat dur, una dotzena de militars capitanejats pel general Jaime Milans del Bosch, enemics de la democratització d’Espanya i defensors d’implantar la llei marcial per extirpar el terrorisme i derogar les autonomies i la “anticristiana” llei del divorci.
El membre més agressiu d’aquest grup de ‘durs’ era el tinent coronel Antonio Tejero, que ja havia estat condemnat anteriorment per planificar una altra temptativa involucionista. Tejero, amb el vistiplau de Milans i el consentiment d’Armada, va dirigir l’assalt al Congrés i el segrest de diputats i senadors el mateix dia que es votava a les Corts la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) com a nou president en substitució de Suárez.
La irrupció violenta al Parlament de desenes de guàrdies civils i la declaració de l’estat d’excepció a la regió militar de València pel tinent general Milans del Bosch va agafar per sorpresa la Zarzuela. Es coneixia la intenció d’Armada, però de cap manera es podia aprovar un assalt a trets a la seu de la sobirania nacional. Durant les set hores que van transcórrer entre el “tothom a terra, quiet tothom” de Tejero i el missatge televisat de Joan Carles vestit de capità general en què s’ordenava als colpistes que deposessin la seva actitud, a la Zarzuela es van succeir escenes de moltíssims dubtes, crits, trucades telefòniques, nervis i fins i tot llàgrimes. I es van retirar algunes ampolles i copes de cava que s’havien preparat per celebrar no se sap amb certesa què.
Molts dels més de 100 llibres escrits sobre el 23-F coincideixen que els consells de Joan de Borbó, el pare del Rei; els records de Sofia de Grècia (la família de la qual va patir les conseqüències del cop dels coronels al seu país), i les gestions de Sabino Fernández Campo, secretari general de la Zarzuela, van ser fonamentals en la presa de decisions de Joan Carles. És probable que aquella nit de fa 45 anys, en recordar la seva tebiesa davant les legals encara que extravagants proposicions d’Armada, fos la primera vegada que el monarca pensés: “M’he equivocat, no tornarà a passar”.
