Què hem d’entendre per ‘postmodernitat?
La postmodernitat és una reacció en front de l’hegemonia del pensament il·lustrat, del pensament progressista, del pensament racional, tot allò que s’havia imposat a partir de la il·lustració i sobretot aquella idea de progrés que es podia explicar i transformar el món, que va donar lloc al segle XIX a utopies diverses i a processos de transformació. Després de la Segona Guerra Mundial hi ha una reacció per part de pensadors molt influïts pel pensament alemany bastant reaccionari, una colla de pensadors sobretot francesos que consideren que el temps de les utopies s’ha acabat, que no hi ha la possibilitat de fer una explicació global del món i la realitat, que són inviables els projectes de transformació i que s’ha d’acceptar que el capitalisme no és una possibilitat sinó que és una dada i que cal adequar-s’hi i que l’única emancipació possible és a nivell personal, alliberar el desig, convertir el consum en el gran objectiu individual. Es passa de plantejaments col·lectius a plantejaments absolutament individualistes i, amb això, gent que venia del pensament progressista i de l’esquerra entra en el marc mental i de pensament dels sectors reaccionaris, de la dreta, del que en direm després el neoliberalisme. No hi ha més interès que el personal. Allò que deia Margaret Thatcher de “què és això de la societat? Jo només conec famílies i persones” entra en aquest marc mental. La postmodernitat té components, sobretot a nivell formal, avantguardistes, però alhora és un pensament de reacció, de retorn, i d’abandonament de qualsevol possibilitat de canvi. És instal·lar-se en el relativisme, en el pessimisme. Són tots aquests pensadors que venen després de Sartre. Sartre està allà enmig, no seria un postmodern en sentit estricte. Són Foucault, Derrida i altres els que formulen aquests plantejaments que al capitalisme de la segona part del segle XX li va molt bé, perquè ja no es posen en qüestió els temes socioeconòmics, la desigualtat, etcètera, sinó que només es refereixen a temes que tenen a veure amb l’alliberament personal, amb les identitats personals. Tot això entronca amb la dreta.
La postmodernitat és un camí de frustració més que d’emancipació
Allò que deia Clinton d’“és l’economia, estúpid” queda enrere?
Aquest pensament ho abandona clarament. Ja no hi ha relacions de classe social, ja no es parla d’explotació material, de desigualtat,… sinó només d’emancipació personal, de projectes personals. Enlloc de la classe social, el que definiria les persones és l’estil de vida i, per tant, s’abandona allò material, amb la qual cosa és evident que s’accepta, es dona per bo, el status quo.
El terme ‘woke’, que en principi era símbol de progrés, passa a ser un argument en mans dels postmoderns
S’ha convertit en un insult. ‘Woke’ significa ‘despert’. El woke era algú que, des de posicions progressistes, es plantejava els problemes racials que hi havia a les universitats nord-americanes, els problemes de gènere,… Era la figura del que es desperta. Això ha acabat sent una mena d’estereotip, d’exageració, on s’ha alineat el plantejament woke amb el que seria la postmodernitat. D’alguna manera li ha servit a la dreta per ridiculitzar els plantejaments progressistes. Ara és un terme que no el volen ni els wokes. És com un insult, una desqualificació. El pensament woke es centra en temes identitaris. El món de la postmodernitat i el pensament woke apareix d’aquí, és un món que el que planteja és l’existència d’una mena de supermercat de les identitats, en el qual un tria, canvia, però sobretot són temes que tenen a veure amb qüestions particulars, de com et presentes davant del món, però mai temes col·lectius. No hi ha mobilització per temes col·lectius, per temes socials, sinó que tracta temes racials, temes d’orientació sexual, de gènere. Aquestes qüestions desplacen totes les altres. Hi haurà alguns pensadors, principalment a universitats nord-americanes i sobretot pensadores, que intenten fusionar aquesta emancipació personal amb temes més socials, però no s’imposa aquesta via de trobada, de conjunció, sinó que s’imposa la via d’aspectes molt particulars i, a més a més, progressivament radicalitzats. És la teoria queer, tan en boga, tan de moda els darrers anys. És la radicalització de la crítica, l’heteropatriarcat, els temes de gènere, etcètera, és una radicalització que porta fins i tot a negar la categoria dona, el concepte dona. És una fugida d’estudi bastant notable, perquè una de les característiques d’aquest pensament d’origen postmodern és que no s’accepten les categories. Si no hi ha categories, quina anàlisi pots fer? Es neguen les bases del pensament científic i del raonament. Tot és llenguatge, tot és literatura. És un camí de frustració més que d’emancipació.
El món woke s’ha convertit en molt moralista i, en sentit metafòric, inquisitorial. El progressisme mai havia sigut això
La cultura de la cancel·lació forma part d’aquesta postmodernitat de què parla?
Sí, és una d’aquestes fugides extremes amb les quals es vol refer la història. Es tracta de cancel·lar figures o idees que no encaixen amb una visió actual. En nom de la cultura de la cancel·lació s’ha d’eliminar bona part de la literatura que parla amb termes i conceptes que no encaixen amb la visió que es pot tenir ara de l’orientació sexual. O vol dir eliminar el noranta per cent dels noms dels carrers de les nostres ciutats, perquè la història nostra no és d’homes i dones purs i moralment impecables sinó que la societat està feta de contradiccions i, en el passat, alguns valors que avui tenim molt clars, com el de la igualtat, són valors que no imperaven. La cancel·lació, a més a més, vol dir que algú que sosté opinions que es consideren poc adequades per a aquesta mena de comissaris del que és moral i del que és acceptable s’ha de condemnar a l’ostracisme i si està a les xarxes socials, perseguir-lo. Aquest món woke s’ha convertit en un món molt moralista i, en sentit metafòric, inquisitorial. El progressisme mai havia sigut això. El progressisme havia sigut sempre obertura, trencar motllos, anar més enllà, llibertat absoluta, tolerància. I, en canvi, ara tenim un pensament que ha substituït a l’esquerra d’abans, que és absolutament intolerant i que fixa el pensament. Tot això ha facilitat que la dreta i el reaccionarisme s’apropiés del concepte de llibertat. Ara la llibertat la branda Ayuso, no la branda un progressisme d’esquerres. S’ha reinterpretat el concepte.
I Milei i Vox,…
Plantegen que són la defensa de la llibertat enfront de l’autoritarisme de l’esquerra, que és una absoluta animalada des del punt de vista conceptual, però d’alguna manera aquesta actitud moralista de l’esquerra woke està alimentant l’extrema dreta, li fa una funció extraordinària perquè ella amplia això a tota l’esquerra en general, sense cap mena de distincions. El curiós del cas és que atrauen molt la joventut perquè ara els transgressors, els punkis, són la dreta i la dreta extrema mentre l’esquerra postmoderna té aquesta imatge de moralista.
L’actitud moralista de l’esquerra woke alimenta l’extrema dreta
Al subtítol del llibre cita “el mal francès”. També atribueix al maig del 68 francès els orígens de la postmodernitat
El maig del 68 és una mena d’explosió en la qual l’esquerra alternativa trenca amb l’esquerra clàssica. És una cosa molt parisenca. La revolució francesa va ser molt parisenca i la il·lustració també. El maig francès és l’evidència d’una esquerra que va deixant el marxisme, que durant un temps s’acosta al maoisme, al trotskisme, busca vies alternatives, però que ja clarament creu que la transformació econòmica i social no és possible. Michel Foucault es converteix en la referència. El ‘mal francès’ és un terme que algú es va inventar, que s’ha fet servir algunes vegades per definir un pensament que ve de França que es popularitza sobretot quan va a les universitats americanes. Pensadors francesos, com el mateix Foucault, van molt a Estats Units i hi porten aquest pensament que s’imposa a les universitats americanes. Curiosament torna des de les universitats americanes a les universitats europees. El ‘mal francès’ és com al segle XIX es deia la sífilis, perquè es considerava que els francesos eren molt llibertins i que aquesta malaltia anava lligada al llibertinatge francès. L’utilitzo com una metàfora.
Parla de la identitat com una trampa. Per què?
Sobretot la identitat en majúscules. Tots tenim alguna mena d’identitat o ens identifiquem amb algunes coses, però en la realitat la gent ens identifiquem amb coses diferents i canviants. L’identitarisme planteja que hi ha unes identitats preconcebudes a les quals ens hem d’incorporar. I això el nacionalisme ho fa molt bé: “si tu ets català ets d’una determinada manera”. La realitat no és així. La realitat és que al llarg de la vida canviem, que en algunes coses podem tenir una identitat que s’acosta a l’underground però en moltes altres podem tenir una identitat cosmopolita o més territorial. És un tancament, tancar-te en una identitat, en el grup que conforma la tribu. És una trampa en el sentit que és un tancament mental. Tu has de seguir les directrius, els plantejaments de la tribu, i més en l’època de xarxes socials, i si no ho fas corres el risc de ser expulsat i caure en l’ostracisme. En els temps de les xarxes socials, caure en l’ostracisme és el pitjor que et pot passar. Es creen una mena de bombolles de pensament en les quals tu t’has d’identificar cada vegada més amb la identitat de la qual formes part. Ets d’un club i no se’t facilita pensar coses noves, obrir-te, relativitzar, etcètera; quedes absolutament tancat en això. Tant pel cantó de la dreta reaccionària, que són les identitats nacionals en el sentit tradicional, una llengua, una religió, els toros, com en el sentit falsament progressista, amb les identitats de supermercat sobre el gènere, el tema racial, els temes alimentaris,… Tant en un extrem com en l’altre, amb formes diferents, la gent es tanca en una identitat enlloc de mantenir la ment oberta i racionalment estar oberts a posar en qüestió les nostres conviccions. Tots necessitem conviccions però ho són en la mesura que no les posem en qüestió. Un pot tenir una certesa, però sempre és momentània. Si no vols ser un sectari, aquella certesa és momentània perquè algú et pot donar una informació que te la fa modificar. Anem a un món de ments bastant tancades, teòricament uns situats a l’extrema dreta i els altres situats a l’extrema esquerra, però en realitat, uns i altres s’alimenten moltíssim.
El procés independentista té a veure amb aquesta postmodernitat?
El procés independentista català té molt d’aquesta frustració de les classes mitjanes que en èpoques de crisi econòmica, de falta d’expectatives, del seu empobriment i el de les classes treballadores busquen utopies disponibles. L’independentisme es va presentar amb una utopia que ens permetria fer doble de postre cada dia, tindríem feina, i culpar sobretot dels nostres temors o de la nostra situació un ens extern anomenat Espanya. Més que postmodern té a veure amb el populisme reaccionari de dretes. Aquesta mutació que hi ha darrerament cap a l’extrema dreta pura i dura d’Aliança Catalana sorprèn molta gent. A mi, no em sorprèn gens. És una qüestió de fe, una qüestió de tribu, una qüestió de tancar-se en allò petit, davant els temors de l’exterior. A Catalunya el populisme més de dreta se’n va en part a Vox, perquè s’identifica més amb l’espanyolitat que planteja, però una part important del que era catalanisme està anant a Aliança Catalana. Em sembla l’evolució lògica davant la frustració d’un engany majúscul, com va ser el procés.
El procés independentista més que postmodern té a veure amb el populisme reaccionari de dretes
La globalització facilita arguments als postmoderns?
La globalització està en crisi. Està clar que els anys 90 i començaments d’aquest segle la globalització es donava com un fet, però els canvis en la política i en la geopolítica ens porten a una certa retirada seva. Això encaixa amb la postmodernitat en la mesura que és partidària d’allò particular en front d’allò general, i, per tant, retirar-se del globalisme implica tornar a espais més immediats, més originaris. La idea del cosmopolitisme està realment en crisi.
La idea del cosmopolitisme està en crisi
I les grans migracions dels darrers anys?
L’emigració és l’elefant a l’habitació. És molt important, és evident. La postmodernitat no té una posició establerta sobre l’emigració més enllà de ser bastant conscient i bastant sensible als temes racials i les discriminacions. Certament, el món woke, el món postmodern, n’ha sigut molt sensible. En tot cas, la immigració el que fomenta és encara més aquest tancament en la tribu, recuperar les idees supremacistes tan lligades a les cultures tradicionals. La immigració està transformant el món d’una manera brutal. La immigració s’ha donat en tota la història. L’imperi romà va ser una migració brutal. Les guerres de religió de l’època moderna generen unes migracions brutals. A finals del segle XIX i començaments del XX, Europa envia molta població cap a Llatinoamèrica i Nordamèrica. Austràlia està poblada per migrants anglesos que sortien de les presons o de minories religioses. Sempre ens hem mogut. Ara té una dimensió probablement més gran per l’envelliment de la població del món occidental. Això és una dada, no té res de negatiu, però genera un repte en els estats contemporanis perquè requereix més inversió per mantenir l’estat social. Tenim el cas de Catalunya, on se’ns està trencant el sistema d’infraestructures o la sanitat. Hem passat de 6 milions de persones a vuit i mig i no han fet res. El problema no és que els immigrants ens copen la sanitat, és que si no fossin immigrants i haguéssim augmentat la població en dos milions i mig de persones tindríem el mateix problema de saturació del sistema sanitari. La migració no és un problema. És un fet, una possibilitat i una oportunitat, i el que sap greu és la utilització política absolutament perversa per part de certs sectors, jugant amb aquesta por al diferent que la gent té i manipulant les baixes passions. La xenofòbia la portem una mica posat de sèrie i en lloc d’intentar, a través de la cultura, eliminar-la, el que es fa és alimentar-la.
La xenofòbia la portem una mica posat de sèrie i en lloc d’intentar, a través de la cultura, eliminar-la, el que es fa és alimentar-la
Lamenta que davant aquesta postmodernitat l’esquerra està desubicada. No hi ha veus, líders que sàpiguen combatre-la adequadament?
S’hauria de fer molts matisos per països i les evolucions diferents de l’esquerra. En aquesta vida si no fas categories és difícil analitzar. La socialdemocràcia es desorienta bastant quan, els anys vuitanta, entra en crisi el concepte de l’estat del benestar i el neoliberalisme ocupa el lloc de Keynes. En aquell moment, la socialdemocràcia es reinventa malament, entra en el marc mental del conservadurisme. Tony Blair és l’exemple d’això. Quan li demanaven a Margaret Thatcher què era el millor que havia fet políticament deia “la creació de Tony Blair”. O ell deia que ara tots som thatcheristes. La socialdemocràcia es va descafeïnar d’una manera clara i va començar a abandonar la seva base social, el seu subjecte històric que diria Marx. Allà hi va haver una desorientació important, que també es va produir a l’Alemanya de Schröder, també es va acabar produint a Espanya a l’època Zapatero en alguns aspectes, o a França d’una manera molt clara en l’última fase de Mitterrand. Hi ha una socialdemocràcia que es descafeïna en lloc de repensar-se en profunditat. És una socialdemocràcia que en aquells moments es conforma amb fer alternança amb els conservadors i no ser alternativa, que és el que els grups socials li demanaven. A partir d’aquell moment, les relacions socioeconòmiques s’endureixen, tenim un capitalisme de màxims, disminució de la tributació, augment de la desigualtat, polarització social, etc. I aquí la socialdemocràcia ha tingut reaccions diferents però poc estructurades i poc pensades.
La gent desposseïda necessita esperança i qui li pot donar és l’esquerra; la dreta no li donarà
És el cas espanyol de Pedro Sánchez. Sánchez a Europa és un model pels socialdemòcrates per les polítiques que està fent, perquè a més té un contrapès a l’esquerra que l’hi obliga, però alhora no dibuixa un projecte de futur clar i il·lusionador. S’han de replantejar coses seriosament i la socialdemocràcia surfeja una mica. En tot cas, qui continua focalitzant determinats temes és la socialdemocràcia. S’ha de repensar, calen nous líders, nous projectes, crear il·lusió, recuperar el subjecte històric, que no és exactament el treballador de coll blau de la Renault; és un altre, és el que reparteix per Daewoo, el que va per les cases amb bicicleta, el que no té contracte de treball,… Hi ha un subjecte històric que necessita a l’esquerra, perquè la gent desposseïda el que necessita és esperança i qui li pot donar esperança és l’esquerra; la dreta no li donarà. Hi ha una necessitat de refer-se. A qui veig més perduda és a aquesta esquerra postmoderna, una esquerra que es dirigeix bàsicament i fonamentalment a unes elits urbanes universitàries, es conforma amb aquest 8-10%, amb un discurs intel·lectualitzat i en el qual no existeix la desigualtat social. Quan durant un any a Espanya, aquesta esquerra aconsegueix que el gran tema en la agenda política sigui la llei trans i no sigui l’habitatge, està clar quines són les prioritats i quina és la desubicació d’aquesta gent.
Fins quan durarà això?
No ho sé. Hi haurà dinàmiques diferents, si més no des del punt de vista estètic. Des d’aquest punt de vista, la postmodernitat no dóna per gaire més. A partir de Warhol, l’art és pur comerç, l’arquitectura són peces autistes que no dialoguen amb l’entorn, tipus Frank Gehry. Probablement es recuperarà un cert racionalisme. En el món de l’art no acabo de veure el camí per recuperar les avantguardes, que han estat molt importants en el pensament contemporani. Ho veig complicat. Ara mateix el món de l’art juga en una escala molt baixa, no juga un paper emancipador, transformador, no hi ha Picassos en el sentit de bons pintors que plantegin una cosa nova i transformadora. També a la literatura, amb aquest abús de l’autoficció, on assistim constantment a gent que només parla d’ells mateixos, dels seus problemes personals, com se sentien maltractats a casa. Tota la narrativa, les novel·les que surten a Catalunya i a tot arreu estan molt centrades en un mateix. Des del punt de vista polític, el que pot aportar aquest pensament woke, aquesta postmodernitat derivada en woke, és poc, i el que està aportant alimenta la dreta extrema. Això és el que em preocupa. Les declaracions de Judith Butler no ajuden a l’esquerra, ajuden a l’extrema dreta. Confio més en allò que se’n deia l’esquerra moderada, que es repensi, que es replantegi, que es modernitzi, que tingui nous líders, nous discursos. Aquí sí que hi veig algunes possibilitats, o almenys vull pensar que hi ha possibilitats, per no tirar la tovallola del tot.
Les declaracions de Judith Butler no ajuden a l’esquerra, ajuden a l’extrema dreta
Per acabar d’arrodonir-ho tenim Trump per una bona temporada als Estats Units
El concepte de relacions internacionals ha quedat fulminat, el concepte de dret internacional ha quedat fulminat, el concepte de diplomàcia, de la geopolítica com l’enteníem, ha quedat fulminat, el concepte de veritat ja no existeix. Estem en un món bastant curiós, amb la intel·ligència artificial que ens cau a sobre d’una manera bestial, amb una gent jove una part de la qual té el cervell fregit de pantalles i no és capaç de llegir textos simples. Tot el tema educatiu és un gran fracàs a Occident. Mirem cap a una altra banda, però ha desaparegut el concepte de cultura general; és a dir, aquells coneixements que des del punt de vista civilitzatori, ens permetien tenir una conversa. La gent ja no sap què és el romanticisme, no sap què va passar a la Guerra Civil espanyola, si li demanes que et digui alguna cosa de Kant et posa cara de lluç. La pèrdua del concepte de cultura general, que ens havia unit i ens havia facilitat la vida social, ens porta a un munt de gent absolutament aïllada i distreta; això sí, molt distreta.
