«Warren Publishing és, sense cap mena de dubte, una de les companyies de còmics i cultura popular més interessants de la indústria de la narrativa gràfica. El seu fundador, James Warren (1930), va dirigir l’empresa des del 1957 fins al 1983». Amb aquestes paraules comença l’assaig Warren. La editorial que revolucionó los cómics (2025), d’Eduardo Martínez-Pinna, publicat per Diábolo Ediciones. L’inici de les activitats d’aquesta companyia es va produir just un lustre després de l’entrada en vigor de l’anomenat Comics Code Authority (Autoritat del Codi de Còmics) als Estats Units, que, de manera resumida, consistia en un segell d’identificació a la portada dels còmics, una mesura creada per les mateixes editorials, que es van autoimposar una censura per assegurar que no hi hagués cap mena de violència en els exemplars que es venguessin amb aquesta etiqueta, davant l’alarma social generada per diverses fonts, molt crítiques per la influència que podien tenir aquestes lectures en els joves (vegeu l’article Les fogueres que van inspirar la novel·la Fahrenheit 451 no eren de llibres).
James Warren va intentar esquivar amb decisions enginyoses aquestes limitacions, i va optar per publicar capçaleres que clarament anaven adreçades a un públic adult. El seu primer gran èxit va ser la mítica revista Famous Monsters of Filmland (1958-1983), dedicada al cinema de terror, la fantasia i la ciència-ficció. Es calcula que només del primer número d’aquesta publicació es van vendre més de 200.000 exemplars, fet que la va convertir en un referent per al sector amb les seves cent noranta-una entregues editades. En aquests primers anys, reeixits des d’un punt de vista empresarial, va decidir fer un cop d’efecte en el sector, i va crear una revista de còmics de terror que se saltava la censura amb la irrisòria excusa que es tractava d’una revista (amb un format lleugerament diferent de l’habitual, amb unes mides més grans que els comic books tradicionals), la qual clarament anava adreçada a un públic adult, d’acord amb la resta de les seves capçaleres. Naixia la històrica Creepy (1964-1983), recuperada actualment per Planeta Cómic, la primera d’una col·lecció llegendària que va canviar el panorama de la indústria editorial, amb una influència que arriba fins als nostres dies, en què continua reeditant-se el material d’aquelles extraordinàries dues dècades. Curiosament, la revista era hereva en tots els sentits, tant per la seva influència com per recuperar alguns dels seus autors emblemàtics, de les capçaleres de l’editorial EC Comics, com Cuentos de la cripta (Tales from the Crypt, 1950-1955), reeditades recentment per Diábolo Ediciones a la Biblioteca de títulos de EC.
EC Comics va ser, probablement, l’editorial que va patir de manera més contundent la censura autoprovocada pel Comics Code Authority, ja que va haver de tancar les col·leccions més emblemàtiques dedicades no només al terror, sinó al misteri, la ciència-ficció i la guerra. Entre aquestes capçaleres destacava Frontline Combat (1951-1954), la qual es publicarà en castellà per part de Diábolo Ediciones en tres toms. Es van llançar quinze números escrits i editats per Harvey Kurtzman (1924-1993), on cada exemplar incloïa diverses històries curtes dibuixades per diferents artistes. Es va editar en paral·lel a la capçalera Two-Fisted Tales (1950-1955), també bimestral i impulsada pel mateix equip creatiu (i recuperada en castellà a partir del juny del 2025 per Diábolo Ediciones en quatre volums). Ambdós títols retrataven la brutalitat del conflicte bèl·lic de manera crua i exhaustiva, mostrant l’autèntica realitat de la guerra segons la visió de Kurtzman, lluny de qualsevol intent d’embellir-la o mitificar-la. Totes dues es van suspendre per la disminució de les vendes, condicionades per la finalització de la Guerra de Corea (1950-1953).
Deu anys després d’aquesta cancel·lació, precisament un excombatent en aquell conflicte, Jim Warren, envoltat en aquell moment de col·laboradors d’EC Comics i, sobretot, d’artistes que havien estat lectors d’aquelles mítiques capçaleres convertides en clàssiques, va decidir tirar endavant un arriscat projecte en paral·lel a la reeixida Creepy, saltant-se novament la censura editorial del sector per crear una nova publicació, aquesta vegada dedicada a la guerra: Blazing Combat (1964-1965). El gener de 2026, Norma Editorial l’ha reeditat en castellà, traduïda per Arnau París Rousset, en una acurada edició d’un únic volum, que inclou les quatre portades originals il·lustrades per Frank Frazetta (1928-2010) i dues entrevistes en profunditat a Jim Warren i a Archie Goodwin (1937-1998).
«En les històries bèl·liques presents a Blazing Combat, especialment les protagonitzades per l’exèrcit de terra, no hi ha soldats solitaris que s’enfrontin alegrement a l’enemic. No hi ha herois, ni malvats. Per no haver-hi, no hi ha ni maniqueisme. Tan sols escenaris que engloben anècdotes o successos corrents en un camp de batalla. Un curt flaix de realitat sense precedents ni conseqüències, una cosa així com un petit documental, una notícia escenificada en un informatiu», afirma Martínez-Pinna en el seu assaig, i ressalta: «Els grafismes barrocs, detallats, expressionistes, retraten amb ferocitat la temible fisicitat, plasmada amb atroç contundència en la por o l’espera, en la inquietud o l’avorriment propis d’una tropa desinformada. Bona part dels lectors es veuen ficats en la guerra parcial i angoixant que pateix el protagonista de torn, el que sigui, que recorda vagament una visió subjectiva».
El nom de la capçalera, Blazing Combat, emulava la pionera Frontline Combat no només fonèticament, sinó també pel que fa a la concepció antibel·licista de les històries que contenia, tal com reconeixen en tots els sentits els dos impulsors del projecte en les seves respectives entrevistes. Les històries descrites s’emmarcaven en les pautes ideològiques de novel·les que mostraven aquesta mateixa pulsió contrària a la guerra, com les clàssiques Senderos de gloria (Paths of Glory, 1935), de Humphrey Cobb, Los desnudos y los muertos (The Naked and the Dead, 1948), de Norman Mailer, i De aquí a la eternidad (From Here to Eternity, 1951), de James Jones, les adaptacions al cinema de les quals van ser molt populars a la dècada dels cinquanta, en concret, dirigides per Stanley Kubrick en 1957, Raoul Walsh en 1958 i Fred Zinnemann en 1953, respectivament.
El primer número de la nova revista antibel·licista va aparèixer l’octubre de 1965 amb la intenció de mantenir una periodicitat trimestral. L’editor de la recopilació i responsable de les entrevistes, l’influent Michael Catron, explica a l’epíleg la successió d’esdeveniments posteriors, imprescindible per comprendre el destí de la capçalera. Amb uns guions escrits en la seva totalitat (amb una única excepció) per Goodwin, l’elenc de dibuixants era espectacular per a cadascuna de les set històries que formaven aquell exemplar, amb arguments antibel·licistes que situaven l’acció en diferents conteses històriques, com la Primera i Segona Guerra Mundials, la Guerra de Secessió nord-americana, la de Corea o la contemporània del Vietnam. Aquest primer número va tenir un llançament espectacular, catapultat per una portada del gran Frazetta, que va arribar des de la impremta a les grans distribuïdores, després als majoristes i, finalment, a les llibreries i punts de venda de tota mena, repartits per tot el país. El procés en si era lent en aquella època, i la informació final de les vendes podia trigar mesos a arribar a l’editor. En qualsevol cas, aquell primer número d’una nova revista va tenir unes vendes magnífiques… potser perquè només el van llegir els seus compradors.
Tres mesos després, el gener de 1966, es va publicar el segon número amb una estructura similar. La primera història era ¡Paisaje! (Landscape), de nou amb guió d’Archie Goodwin i, en aquest cas, amb dibuixos de Joe Orlando (1927-1998). En aquest relat, la família d’un camperol, i ell mateix a l’última vinyeta, moren a mans d’ambdós bàndols, simbolitzant la futilitat de la guerra. La resta de les històries aprofundien en un realisme humanista que mostrava la crueltat de totes les guerres. Aquest segon número i aquesta història en particular van arribar a mans de la Legió Americana (The American Legion), els membres de la qual sí que el van llegir, i les seves conseqüències van ser determinants. Fundada el 1919, a la dècada dels seixanta la Legió s’havia consolidat com l’organització de veterans més poderosa dels Estats Units, amb una influència que penetrava des dels ajuntaments de pobles petits fins al Congrés a Washington. En el context de la Guerra del Vietnam, la seva funció principal va ser la preservació del «patriotisme» mitjançant la supressió del que consideraven influències subversives.
La Legió operava sota la premissa que la guerra no només es lliurava a les selves del Vietnam, sinó a les universitats i mitjans de comunicació nord-americans. Cada seu local tenia un comitè dedicat a vigilar llibres de text, plans d’estudi i biblioteques per detectar contingut «procomunista» o «antinord-americà». Van pressionar activament per retirar de les escoles obres que qüestionessin la història oficial o que mostressin simpatia per ideologies d’esquerra. I es van acarnissar amb la revista Blazing Combat en aquest segon número: la Legió va pressionar els majoristes perquè no realitzessin la distribució als punts de venda finals, sense retornar els exemplars no repartits, de manera que la informació del que estava passant en realitat va trigar més del normal a arribar a la companyia, just sis mesos després, quan ja tenien en marxa el quart número. Aquest acabaria sent l’últim a causa de la censura institucional patida directament, la qual cosa va suposar unes pèrdues considerables per a l’empresa.
Va ser una batalla silenciosa, sense fogueres públiques de còmics com les que hi va haver una dècada abans, però amb un boicot comercial tan efectiu que va esborrar del mapa les vinyetes que retrataven una veritat incòmoda. La revista va ser «cancel·lada» (emprant termes més moderns); sota el pretext de «l’americanisme» i «el patriotisme», la Legió va aconseguir allò que les lleis de censura estatals no podien: fer quebrar econòmicament editors com James Warren pel simple pecat d’humanitzar l’enemic. Una mordassa d’acer per a les editorials independents: mentre el país es fracturava pel Vietnam, la Legió Americana dictava què era apte per al consum del ciutadà patriota, creant un clima d’intolerància que anys més tard devoraria figures públiques i artistes per igual. En certa manera, s’estava preparant el terreny per al cas conegut com a «Hanoi Jane», un malnom despectiu utilitzat per referir-se a l’actriu Jane Fonda després del seu polèmic viatge al Vietnam del Nord el 1972.
La Legió Americana, que comptava amb milions de membres i una enorme influència política, va promoure la idea que qualsevol crítica a la guerra era una ofensa directa als soldats al front. Els qui s’oposaven a la guerra eren titllats de covards o comunistes, i l’organització pressionava les empreses perquè s’acomiadés persones identificades com a activistes. Van organitzar marxes Pro-Amèrica per eclipsar les protestes estudiantils, que sovint derivaven en enfrontaments físics. Així mateix, van ser els principals impulsors de lleis per castigar la crema de banderes, una tàctica de protesta comuna que la Legió considerava un sacrilegi. També comptaven amb una arma molt temuda pels joves: l’amenaça de fer-los perdre la seva pròrroga estudiantil i reclassificar els estudiants que participaven en protestes perquè fossin enviats immediatament al front com a càstig.
El 1966, oposar-se a la guerra del Vietnam significava anar totalment en contra del corrent social, i organitzacions com la Legió Americana s’asseguraven que el cost personal fos molt alt. També per al sector editorial, com ja s’ha indicat, o per als mitjans informatius, ja que van promoure boicots contra anunciants de diaris o programes de ràdio que permetessin opinions crítiques sobre la política exterior nord-americana. Això es va fer amb la complicitat de nombrosos informants voluntaris que, infiltrats, eren utilitzats per l’FBI per poder reprimir amb contundència qualsevol indici de protesta. Com a aspecte positiu, cal destacar la contribució transcendental que va realitzar la Legió Americana amb els veterans de la Segona Guerra Mundial, en especial pel seu impuls en la redacció i promoció de la Llei de Reajustament dels Servidors Públics (coneguda com a G.I. Bill), que, un cop aprovada al Congrés, no només va evitar una crisi econòmica quan milions de soldats van tornar a casa, sinó que els va atorgar accés a la universitat, préstecs per comprar cases i atenció mèdica, la qual cosa va crear pràcticament la classe mitjana estatunidenca moderna. I entre ells s’hi trobava Leonard Sieracki.
El gener de 2026 va arribar a les llibreries la novel·la gràfica Una carta para Jo (A Letter to Jo, 2020), escrita per Joseph Sieracki i dibuixada per Kelly Williams, publicada en castellà pel segell Elephant Books de l’editorial Cartem Comics, amb traducció de Víctor García de Isusi. El relat és una adaptació d’una carta real del soldat Leonard Sieracki, que va dirigir la missiva a la seva parella, Josephine, en plena Segona Guerra Mundial (el text original manuscrit s’inclou traduït al final de l’edició). En aquest cas, la Legió Americana va elogiar la publicació per ser «un homenatge profundament commovedor als veterans de la Segona Guerra Mundial; com que està basat en les cartes i vivències reals de l’avi de l’autor, destaca l’immens sacrifici personal dels soldats».
Sieracki és un exemple del que el cèlebre periodista Tom Brokaw va batejar en el títol del seu assaig com a The Greatest Generation (1998), que es podria traduir com «la generació grandiosa». Brokaw va argumentar que es tractava de «la generació més gran que qualsevol societat hagi produït, ja que van lluitar i es van sacrificar no per fama o reconeixement, sinó simplement perquè era ‘el que s’havia de fer’. La infància i joventut d’aquesta generació va estar marcada per l’extrema pobresa i les dificultats econòmiques de la Gran Depressió. Créixer en aquestes condicions els va inculcar valors molt forts de resiliència, estalvi, solidaritat comunitària i treball dur. Van ser els joves que, en arribar a l’edat adulta, van haver de deixar les seves vides en pausa per anar a lluitar als fronts d’Europa i el Pacífic».
Una carta para Jo no és un còmic bèl·lic que busqui glorificar la guerra. Les crues vinyetes ens fiquen de ple en el fang i el terror de la Segona Guerra Mundial, fugint d’heroismes de pel·lícula, tot això magistralment representat per les aquarel·les viscerals de Kelly Williams, que sap capturar el caos mental i físic del front, un lloc sinistre i enfangat, la qual cosa contrasta amb les ganes del protagonista de tornar a casa amb la dona que estima. És una obra descarnada, directa i molt íntima; el retrat d’un jove soldat anònim per al qual l’amor era, literalment, la seva única forma de sobreviure a la bogeria de les trinxeres i al contrasentit de la guerra.
