És ben sabut que aquest any Barcelona és la ciutat mundial de l’arquitectura, una fita més dins del carrusel de fires i congressos de l’alcalde Collboni, ufà per a treure’s fotos, potser masses davant la provisional incompareixença de l’oposició a l’arena municipal.
Dic provisional perquè algunes de les formacions, fins ara absents, comencen a mostrar els rostres dels seus candidats. Així, després d’un any de silenci del primer ciutadà i dos plens de soroll, potser trobem un debat democràtic per a veure quin rumb pren, de veritat, la capital catalana.
L’esdeveniment anual de 2026 ve carregat de cara publicitat institucional, moltes propostes i fins i tot designar una seu per a cada districte. Abans de posar-me a escriure he vist que, fins i tot, hi ha una xerrada sobre com conservar el patrimoni del segle passat al nostre, conferència on no crec que parlin de l’oportunitat perduda per haver ensorrat l’estació de mercaderies de la Sagrera, com tampoc la vergonya que suposa haver congelat durant anys la creació d’un parc per a realçar la medieval torre del Fang.
Tot i així, oh sorpresa, aquest no és el tema d’aquestes pàgines. Barcelona és una de les ciutats més presentistes de tot Occident, el que comporta ignorar per complert el passat mentre es promet el futur per a omplir la realitat de fantasia. Veiérem això darrer no fa gaire arrel de l’anunci del dirigent socialista al voltant de milers de vivendes i la unió de Sant Martí amb Sant Andreu entre parcs i demolicions d’antigues potències industrials de la perifèria.
El curiós es el que el tema dels parcs du anys a la carpeta d’assumptes pendents. Els polítics entonen discursos i, com no passegen, menystenen el cabreig dels ciutadans, com els del Bon Pastor i la seva esperança verda aparcada, doncs hi ha altres barris on es pot lluir més i millor.
Però passa? Anem a veure-ho. La falsa ciutat dels prodigis hauria de ser autopista del coneixement, però per desgràcia ho és del consum, sense informació de cap tipus sobre el seu patrimoni arquitectònic, a diferència de moltes altres urbs del Vell Món, que no són enormes ni res per l’estil. Ens passen la mà per la cara des de la lògica i apreciar allò que és seu. A Sicília, Noto, preciosa en tots els sentits, llueix un model exemplar, propi de la pedagogia urbana de la que tant he reflexionat a les Barcelones.
El seu cas ens marca un camí. Hi ha petits cartellets amb un codi QR per a ampliar les síntesis llegibles a plaques junt als elements patrimonials. Això podria, hauria d’aplicar-se als setanta-tres barris des de la premissa d’augmentar el concepte d’identitat des de la pluralitat i valorar les distintes èpoques, a més d’impedir la negligència pròpia d’un altre defecte del presentisme: l’amor al parc temàtic.
Per a que els de dalt ens entenguin, podrien aplicar-lo així de primeres al passeig de Gràcia i rambla de Catalunya, al seu estimat Eixample, a vessar d’arquitectures i mobiliari urbà digne de ser mirat, que no vist, i admirat, el que sempre és millor si saps davant el que et trobes. Passegin, facin el favor, per tan distingides avingudes.
Comprovaran com gairebé no hi ha indicacions de res. Fóra fenomenal aprofundir en la formació d’aquests llocs, comparar períodes, l’evolució de les construccions i, fins i tot, oferir, per a endinsar-nos a modes no pas complicades, contrastos mitjançant imatges. No hem d’ocupar l’espai amb més pantalles: gairebé tot pot anar a parar a la de cadscú, produint-se així el miracle de la interacció entre el cel i el plasma, si és que així ho desitja el visitant o el ciutadà, doncs res s’ha d’imposar, n’hi ha prou amb suggerir o disposar.
El presentisme també sol jugar a posar tota la carn a la graella durant un mesos per, a continuació, oblidar. Passa cada dos per tres amb els anys commemoratius, que, en general, no solen deixar cap tipus de llegat.
Un possible seria el de fixar els museus d’arquitectura a l’aire lliure que són a l’abast de tothom, a més de donar ús al que es troba a un interior. Dels primers un és a dalt del Turó Park i mostra l’avantguarda del Franquisme entre Coderch, Mitjans i Bofill. Un d’altre, molt evident, i per això gens mencionat, és la Vila Olímpica i el ventall de noms meditat, sobretot, per Oriol Bohigas per a cimentar la diversitat d’aquells anys finals del segle XX, embrió o llançadora per a la ressaca posterior, quan qualsevol deia ser dissenyador o fotògraf, ometent-se com alguns foren grandíssims arquitectes i refundaren Barcelona per segon cop després de tirar avall les muralles.
Produeix riure llegir el catàleg d’activitats de l’Ajuntament i l’organització quan ensorren el patrimoni dels barris, invisible perquè anònim. Tampoc es mou un dit, menys encara una fitxa, per a protegir-lo amb màximes garanties o ponderar la hipòtesis de promoure conjunts amb moltíssima importància.
Un és el de les vivendes del Congrés Eucarístic. Sol, Aire i Vegetació fou el lema per alçar aquesta totalitat de tants preludis, de la sostenibilitat a interior ben verds que els residents feren seus. El seu pecat és ser franquista d’origen i pertànyer al gran esdeveniment de Barcelona amb el Fòrum de 2004, del que, per no voler saber, ni es dóna suport des del municipi a la publicació de llibres crítics, paraula que no figura al seu vocabulari.
Una cirereta propera a les vivendes del Congrés és el Canòdrom, seu de la ciutat de l’arquitectura pel districte de Sant Andreu. Fa poc, a partir d’una iniciativa del consistori d’Ada Colau, es reformà la seva plaça i el resultat fou fantàstic. Malgrat això, ningú parla o deixa constància del que fou. Roman el nom, no així les anècdotes ni com Bonet Castellana fou brillant fent-lo. No reflectir totes les seves metamorfosis és un altre puntal del cretinisme imperant. Si ho fessin guanyarien des del present moltes medalles que ara són de pura amnèsia, com si els manaires d’avui volguessin ser pols en la seva cursa accelerada de llebres envers la seva pròpia irrellevància.
