Trencar el silenci, retrobar la veu, rumiar l’escarni causat. D’això va Difamació (Club Editor) d’Eva Piquer (Barcelona, 1969), un petit i elegant llibre que transcendeix la circumstància personal patida per a refer-la en repte de tots. ¿Quina és la decència de la paraula pública? ¿Quina mena de textos emparaulem a la teranyina de les xarxes? ¿Com opera i per què fereix el difamador? Mesos després, però, d’escriure l’assaig, el repte que planteja Eva Piquer continua vigent, i obliga a reflexionar sobre la salut de l’ecosistema comunicatiu català i la raó per la qual certes tribunes mediàtiques mantenen certes veus que embruten el debat públic.
Mentre llegia el llibre tenia la sensació que escorcollava una de les formes de la crueltat.
A veure, jo he intentat entendre què porta una persona a actuar com va fer el meu difamador, o altres persones com ell que difamen, menteixen i desacrediten els altres. Per què? Deuen arrossegar frustracions i inseguretats, imagino; un ressentiment fort, com si el món els degués alguna cosa. Però, també, en el meu cas, hi va haver una crueltat de base; i he volgut desgranar-lo per escriure un assaig que vagi més enllà de l’esfera individual. I et diré, a més, que la resposta de per què difama un difamador és la més boirosa, perquè em costa molt ficar-me en la pell d’algú que es comporta d’aquesta manera.
Potser, perquè és difícil concebre la crueltat d’un acte cruel.
Sí, per aquesta arbitrarietat d’algú que, de cop, dispara en contra teva, i penses, què ha passat? Sí, em costa molt de ficar-me en el cap d’aquesta mena de gent que, afortunadament, són minoria. Per això, la pregunta que ens hem de formular col·lectivament és per què estem fent créixer aquesta mena de monstres; per què els donem veu i micròfons. I és una pregunta que interpel·la a tots i sobretot als periodistes.
La pregunta que ens hem de formular col·lectivament és per què estem fent créixer aquesta mena de monstres; per què els donem veu i micròfons
Sí, ho entenc. Però, per què creus que passa? Per què apareixen a tertúlies i columnes?
No crec que sigui propi de Catalunya, no; el que passa és que Catalunya és un país petit i tot s’amplifica sempre una mica perquè queda a l’abast de tots. Jo he rumiat en els patrons de la difamació, sí. És algú que té fama i que busca deshumanitzar-te, igual que els nazis ho feien amb els jueus; o la dreta extrema amb els immigrants, tot per aconseguir que no et considerin una persona. I un cop et deshumanitzen és molt difícil defensar-te, perquè la difamació taca i t’aboca a una espiral de silenci i deixes de ser creïble. I aquest és el drama de les agressions, que les víctimes callen. A mi m’ha costat deu anys, i jo vaig callar perquè no tenia cap altra opció.
Escrius que callar et va fer molt de mal. I també que vas rebre missatges de suport, però que ningú, públicament, et va donar suport.
Sí, bé, els humans som supervivents, i, a veure, és que… És a dir, és cert que ningú em va defensar en públic, però, si tu defenses la víctima difamada, el difamador comença a atacar-te a tu. Vull dir que sí, que soc partidària que trenquem els silencis i que no callem davant de les difamacions i que alcem la veu, però entenc que la gent calli, perquè tothom ja té molts problemes.
Un cop et deshumanitzen és molt difícil defensar-te, perquè la difamació taca i t’aboca a una espiral de silenci i deixes de ser creïble
És com l’assetjament escolar de l’escola, oi? Tots callàvem.
Sí, ho és. Exactament igual. En el llibre explico que fins i tot jo, de petita, havia participat en l’assetjament escolar d’un company. De fet, els mecanismes de l’assetjament digital, que és el que jo vaig patir, són els mateixos que els de l’escolar. I et fa entendre la raó del silenci de molta gent.
Un mecanisme de defensa, imagino.
Sí, de supervivència.
Suposo que el que importa és comprendre el teu silenci i no culpar-te, sinó aprendre que, l’endemà, davant d’una situació similar, no callaràs.
Sí, aquesta és la idea. Jo, vaig escriure l’assaig per comprendre què m’havia passat i alhora sacsejar consciències i entendre que no té sentit callar. I si aprenem això, ja haurem avançat molt, oi? Quan ets la víctima directa, si calles, deixes el terreny de joc per aquesta gent que difama per sistema. Si entenem, col·lectivament, que no té sentit callar davant d’una difamació, podrem comprendre millor com ajudar les víctimes de la difamació; perquè, malauradament, difamadors sempre n’hi haurà. És un llibre, per tant, que obre preguntes, però és un assaig que no hauria volgut haver d’escriure mai.
I un cop l’has acabat, com et sents?
Estic contenta d’haver-lo escrit, sí, d’haver convertit la merda que vaig patir en una cosa bonica i llegible i que faci un cert servei. Estic molt satisfeta d’haver respost en forma de llibre, perquè els llibres són el meu espai segur, i l’assaig m’ha permès analitzar com funciona la difamació, tancar el meu cas personal i obrir un debat públic.
L’assaig m’ha permès analitzar com funciona la difamació, tancar el meu cas personal i obrir un debat públic
Emparaular l’experiència per cicatritzar la ferida.
Sí, perquè ser víctima d’una difamació i no respondre t’acaba minant molt l’autoestima, perquè t’acabes creient que el teu difamador té raó, i això és molt pervers, sobretot quan la difamació és pública i persistent, com va ser el meu cas. Vaig perdre confiança en mi mateixa i vaig tenir pànic de tornar a treure el cap per si me’l tornaven a intentar tallar. El dolor profund causat per la difamació em va empènyer a entendre els mecanismes de l’acte cruel. Però, quan, finalment, jo recupero la meva veu pública, tot s’acaba.
Quan transcendeixes la situació personal, el teu llibre planteja la decència de la conversa pública. I aquí topem amb les xarxes. ¿La llibertat d’expressió necessita també límits?
Sí, però la qüestió és on posem els límits, i és difícil saber a on; però és evident que n’hem de tenir, de límits, i és una pregunta que ens hem de formular entre tots.
T’ho pregunto perquè rere les paraules que escrivim a les xarxes s’amaga una concepció del món i una manera de relacionar-se amb l’altre. La paraula no és gratuïta.
Sí, és clar, el problema de la difamació en l’era digital és que, d’una banda, la petjada digital costa molt d’esborrar i, en qualsevol moment, algú recupera algun escrit contra tu i la bola es torna a fer grossa. De fet, amb el llibre volia plantejar per què fem servir les paraules amb aquesta brutalitat. Per què?
Brutalitat, sí, és la paraula.
Oi que sí? És que ens agredim, i les paraules agredeixen i fan molt mal. Per tant, per què deixem que s’intoxiqui el debat públic d’aquesta manera? Per què quan algú es dedica a fer mal i agredir amb paraules, li donem més i més tribunes?
I per què els hi donem? Topem altre cop amb una qüestió d’abans.
Ens hem acostumat a tolerar barbaritats que fa un temps no toleràvem, no. Quin és el nostre llindar de tolerància? Ho poso damunt la taula amb el llibre. Per què en lloc de parar-los els peus, als difamadors, els fem créixer? Com si ells dominessin els eixos del debat públic. Em sembla perniciós. Quan he analitzat la meva difamació, m’he adonat que té vestigis classistes, misògins i neofeixistes, i, per això, evidentment, cruels; i són actes prou nocius com per a plantejar-nos si realment volem anar cap aquí.
El filòsof Daniel Gamper, en una entrevista a CatalunyaPlural, parlava de les millors paraules, i defensava que la llibertat d’expressió no és tant de dir el que vols, com saber a qui l’atorgues autoritat per escoltar-lo.
Sí, exacte, saber a qui atorguem autoritat. El difamador no pot dominar el debat públic.
I per què enlluernen aquesta mena de personatges?
A mi tampoc m’enlluernen tant; però, bé, sembla que aquesta gent —i ara parlo com a periodista— dona audiència perquè els lectors actuen moguts pel clickbait. Però, mira, jo tinc un mitjà, Catorze, on parlem de la cultura i del món des d’un punt de vista literari, i jo he comprovat d’una manera empírica que moltes persones no volen això, ni aquesta mena de personatges. La gent no és tan estúpida com a vegades ens pensem. Si li dones merda, potser, alguna vegada, se l’empassa, però, a la que ve no ho farà, no. Si juguem a veure qui la diu més grossa, acabarem perdent el futur.
Anem acabant. Quins llibres t’han ajudat una mica a entendre tota la difamació?
Hi ha un llibre molt interessant que esmento de Joanna Russ, una professora nord-americana, que s’anomena Com destruir l’escriptura de les dones. És un llibre del 1983 i aquesta dona, que ja és morta, descriu què passa quan ets una dona i pretens escriure; és a dir, quan vols ocupar llocs tradicionalment destinats als homes; i ella es pregunta, què passa?
I què passa?
Que et diran que publiques perquè ets la dona de no sé qui, o perquè ets l’amigueta; tot per denigrar-te, és clar. El que jo anomeno l’articulista-ara-insignificant, perquè tampoc vull esmentar-lo, va començar a atacar-me i una amiga psicòloga em va dir, ‘però no veus que t’estan atacant perquè et considera una amenaça’. Són una mena d’homes que t’han de castigar d’alguna manera. Em va costar d’entendre, sí, perquè jo vaig tenir una educació molt igualitària en aquelles escoles que aprofitaven les escletxes de finals del franquisme, que eren cooperatives de pares i mestres, molt actives, catalanistes i participatives, sí, i en aquelles escoles m’havien fet creure que el feminisme era una cosa resolta, que les feministes del 70 ja havien fet la feina, i que jo podria arribar tan lluny on em portessin els meus mèrits. I la idea que pel fet de ser dona se’m podia atacar, a mi em va costar molt; de la mateixa manera que em costa molt entendre el component classista, tan evident quan el meu difamador es retrata sol en els seus articles. Per atacar-me, l’articulista-ara-insignificant, deia que jo era la perruquera del Clot, i que escrivia cagarades de cabra als diaris. Però jo no porto posades ni les ulleres masclistes ni les classistes, i, és clar, em costa molt d’entendre tota aquesta arbitrarietat.
Tot molt atàvic, d’un masclisme molt antic ja, em sembla.
Sí, sí, una agressió misògina i classista. O sigui, aquesta mena d’homes que arriben a casa seva i es miren davant el mirall, vaja.
Finalment, què has après amb aquest llibre?
Que hem de trencar el silenci, i que hauríem de trencar tots els silencis. És el mateix que va dir l’Audre Lorde, l’escriptora activista i lesbiana, sí, allò que, el teu silenci no et protegirà; i que si aprenem a lluitar contra el silenci tots plegats i som conscients del dolor que infligim quan frivolitzem, haurem guanyat molt. Hauríem de preguntar-nos quina responsabilitat tenim cadascú de nosaltres, i sobretot els periodistes; perquè avui s’estan traspassant moltes línies vermelles per guanyar clics. Trobo que acceptant aquesta mena de personatges i aquesta mena d’agressions estem aplanant el camí cap de l’extrema dreta.
Avui s’estan traspassant moltes línies vermelles per guanyar clics. Trobo que acceptant aquesta mena de personatges i aquesta mena d’agressions estem aplanant el camí cap de l’extrema dreta
A Difamació, Eva Piquer no esmenta directament el nom del seu difamador, i al llarg del llibre l’anomena Ricard, un recurs per despersonalitzar l’escarni patit i centrar-se en la lògica de l’acte difamatori. El nom real del difamador d’Eva Piquer és Bernat Dedéu, columnista al digital El Nacional. Així mateix, Dedéu col·labora al Matí de Catalunya Ràdio 3Cat amb un comentari del dia. Ha col·laborat també regularment a La Tarda de Catalunya Ràdio. L’altre columnista que Eva Piquer esmenta a Difamació és Salvador Sostres, a qui l’autora anomena ‘el periodista-ara-insignificant’. Sostres colabora a ABC.
