Ha arribat a les nostres mans un esborrany de la nova “Ordenança d’usos ciutadans de l’espai públic”, substitut d’aquella “Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana” que hauria redactat el govern de Joan Clos l’any 2005 i que va ser posteriorment modificada per Xavier Trias. Tot i que durant la seva campanya l’ara alcaldessa Ada Colau va prometre derogar la normativa, a dos anys del seu govern rebaixa l’aposta i presenta una normativa retocada. En una lectura general del text, tristament es pot comprovar que es tracta d’una ordenança totalment continuista amb l’anterior. Per descomptat, que la norma sigui continuista no implica que la seva aplicació es vagi a complir al peu de la, per avaluar això, caldria esperar a la seva implementació.
L’única novetat, en tot cas, seria la inclusió de diversos apartats referents a combatre “el sexisme i el masclisme en l’espai públic”; per exemple, la tipificació de “l’assetjament sexual” a les dones com a falta greu i castigat amb fins a 2.000 euros. No obstant això, en el context d’una normativa que vulnera encara més als més vulnerables, ens entra el dubte de si es tracta d’un cas més de purplewashing, és a dir, de la instrumentalització del discurs de gènere per part de l’Ajuntament per dotar de un vernís progre a una norma que conserva el seu caràcter excloent, moralitzant, privatitzador i classista.
Entre els subjectes que habiten i fan seu el carrer, els sense sostre són probablement els més vulnerables. És tan alt el nivell d’estigmatització d’aquestes persones, i es troben tan deshumanitzats, que és probable que ningú esperés una modificació d’una norma que prohibeix dormir al carrer i, efectivament, no n’hi ha hagut. Igualment, qualsevol persona pot ser sancionada per rentar-se en una font, penalització que afecta sobretot als sense sostre.
S’insisteix una vegada i una altra en els tòpics respecte a l’espai públic com un lloc on s’ha de salvaguardar “la circulació” (Art. 5/3), la “tranquil·litat” (Art. 6-2 / D) així com “el trànsit” i “l’accessibilitat “(Art. 8-2 / M); és a dir, es manté una visió liberal de l’espai públic com a lloc de pas i no com a lloc d’ús, trobada i sociabilitat. Fins quan es reconeixerà no només el dret a la mobilitat sinó també el dret a la immobilitat?, és a dir, el nostre dret a fer del carrer un espai no instrumental, sinó de vida.
Els articles i normes que penalitzen o regulen el “bloqueig” al trànsit de persones són moltíssims. Es penalitza seure a la via pública i, en el cas del consum de begudes alcohòliques al carrer (que no està explícitament prohibit), es penalitza indirectament en el cas que el seu consum “produeixi aglomeracions”, de manera que més que ser anti-alcohol, es tractaria d’una norma hostil amb l’apropiació espontània de l’espai públic.
Es pot parlar d’una ordenança que vol garantir “el dret a la ciutat” dels ciutadans quan es prohibeix el lliure ús del carrer? El que nega el dret a la ciutat de les persones no és el comportament incívic sinó la mercantilització de la mateixa. En aquest cas, l’assumpte de la beguda és exemplar: en el fons, no és que es prohibeixi beure al carrer sinó que es prohibeix beure al carrer sense pagar. Aquí l’Ajuntament fa de segurata que s’encarrega que ningú “introdueixi begudes a l’espai o públic” la titularitat és atorgada de facto a les terrasses dels bars -no és coincidència que recentment s’hagin aprovat les bases per a la modificació de l’ordenança corresponent, més flexible i permissiva que l’anterior-.
Però l’ordenança també tira de pedagogia ciutadanista que, com sabem, a partir de Manuel Delgado es tracta d’una ideologia que intenta civilitzar a través de l’elevació de l’espai públic a l’estatus de territori investit de moral. En aquest sentit, es regula des del més ambigu com “les conductes de degradació visual de l’espai” -caldria veure que diantres vol dir això- fins conductes concretes com cantar pel carrer “després de les 11 de la nit” o fins i tot escopir (capítol 6 – Art. 38), conducta “incívica” pel que et poden caure 50 euros de multa.
Això del control del soroll al carrer és un tema polèmic, ja que tenim a diverses plataformes ciutadanes demanant mà dura al respecte. No obstant això, en un comentari molt personal sobre aquest tema, em sembla que no es veu l’altra cara de l’assumpte: l’afectació que té aquesta norma per als músics i artistes de la ciutat que viuen en la més absoluta precarietat. En els últims anys l’efecte dòmino de la paranoia anti-soroll ha portat al tancament de desenes de fòrums.
Els músics s’han quedat sense llocs on tocar i, la gran majoria, ignoren la dada que cada any a la ciutat comtal es graduen 70 músics, comptant només les escoles de formació professional locals. Sense que tingui una dada exacte, no seria gens exorbitat dir que a la ciutat hi ha cada any el doble o el triple de músics que se sumen a aquesta enorme massa d’artistes desocupats que no tenen on tocar causa de l’obsessió anti-soroll de l’ordenança cívica.
Els músics no tenen locals on tocar, però en cas desesperat tampoc podrien tocar al carrer sense els deguts permisos -limitats i circumscrits a certes àrees, horaris i fins i tot estils musicals-. L’ordenança autoritza la policia a treure els instruments musicals i pagar una multa per la seva devolució, en un acte il·lògic que és més proper a un càstig de tipus paternalista. Això ja es ve fent des de fa molt; pel que en aquest apartat -com en molts altres-, el que més sorprèn és l’enorme continuïtat entre els socialistes, els convergents i els comuns.
Del capítol 8 ni parlar, sense novetat per fer més suportable la dura vida dels manters, col·lectiu que per la premsa conservadora ha representat la pitjor cara de l’incivisme. Els venedors ambulants han estat caricaturitzats com a criminals que venien a treure’ns carrer i Marius Carol, de La Vanguardia, els acusava directament de dur a terme “un atemptat contra la democràcia”. Sense novetat en el front.
Està absolutament prohibida la venda al carrer i, en aquesta mateixa línia, també es penalitza col·laborar amb els manters. Es contemplen multes de fins a 500 euros tan sols per fer acompanyament dels manters o avisar-los de la presència de la policia, de manera que, sense por d’equivocar-nos, estem parlant d’una norma que criminalitza la solidaritat i premia la indolència ciutadana. Si l’esborrany d’aquesta nova ordenança arribés a fer-se efectiu, significaria un trist epíleg per a un Govern que s’autodenomina del canvi.
Catalunya Plural, 2024 
